Bestiari fòssil

Switch to desktop Register Login

Plesiodimylus

Plesiodimylus és un estrany mamífer insectívor que pertany a la família dels dimílids, avui totalment extingida, però que fou molt important durant el Miocè inferior i mitjà a Europa. Tot el que sabem dels dimílids prové de l’estudi de dents i mandíbules aïllades i d’alguns fragments de crani. El nom de la família significa ‘amb dues molars’, perquè la pèrdua de les darreres molars (els nostres queixals del seny) n’és un dels trets més característics. A més, les seves dents eren molt diferents de les d’altres insectívors com els talps, els eriçons i les musaranyes. Els principals tubercles eren amples, amb l’esmalt gruixut i arrodonits enlloc de punxeguts com a la majoria d’insectívors. Però el que més crida l’atenció és que aquestes dents, i sobretot les molars, eren molt grans, tant que semblava que s’haguessin quedat sense espai a la mandíbula. A alguns dimílids fins i tot tenien dents que sobresortien per les vores de la mandíbula, clarament necessitaven una ortodòncia! Per què les feien servir? Alguns mamífers, com les llúdrigues marines (Enhydra lutris), presenten dents similars, encara que mai arriben als extrems grotescs d’alguns dimílids. Els animals amb aquest tipus de dentició s’alimenten de preses que tenen closques dures, tals com cloïsses, caragols o crustacis. La massiva dentadura actua com una mena de premsa hidràulica que permet esclafar les closques i menjar-se l’animal que s’amaga a l’interior. Així doncs, els paleontòlegs creuen que els dimílids tenien una dieta similar.

Els dimílids foren un grup prou divers i abundant durant el Miocè, tot i que la majoria de gèneres tan sols van viure a les regions del centre d’Europa. Plesiodimylus és un dels pocs dimílids que va aconseguir dispersar-se per una àrea més àmplia i se n’han trobat fòssils des de finals del Miocè inferior a principis del superior a la península ibèrica (entre fa uns 17 i 9 Ma) i també en dipòsits del Miocè inferior i Mitjà de Turquia (fa uns 17-11 Ma). Això el converteix en el dimílid més longeu i més àmpliament distribuït. En molts aspectes Plesiodimylus era el menys "dimílid" de tots els dimílids, i primerament els paleontòlegs no el van incloure dins aquesta família. Les seves dents s’assemblaven molt més a les d’un insectívor típic, com els talps, encara que els tubercles eren més arrodonits i baixos, amb l’esmalt més gruixut. Tot això fa pensar que Plesiodimylus no estava tan especialitzat a menjar animalons amb closca com els seus parents del centre d’Europa. No sabem quin aspecte tenien els dimílids, però segurament són descendents d’una antiga família de talps, de manera que és probable que recordessin a aquests animals.

Els dimílids acostumen a ser comuns en jaciments on sabem que el clima era humit i per contra manquen quan el clima és més sec, segurament perquè els caragols i altres invertebrats que definien la seva dieta eren massa escassos a les regions àrides. És probable que la diversitat de preses fos més important al centre d’Europa, fet que explicaria que allà hi visquessin més tipus diferents de dimílids. Plesiodimylus va poder expandir-se cap a altres regions més humides perquè la seva dieta era més variada. A la península ibèrica els dimílids tan sols s’han trobat a Catalunya, Terol i Castelló, on l’ambient durant el Miocè era més boscós i humit que a les zones més allunyades de la costa. A Catalunya, a part de Plesiodimylus també trobem el gènere Metacordylodon en alguns jaciments. Aquest era un dimílid típic, però és molt rar i sols se n’han trobat unes poques mandíbules i dents aïllades.

Informació addicional

  • Nom comú: Dimílid
  • Classe: Mamífers
  • Ordre: Insectívors
  • Família: Dimílids
  • Mides: Desconegudes, però probablement uns 10-20 cm de llarg
  • Edat: Finals del Miocè inferior a mitjans del Miocè superior (entre fa aproximadament uns 17 i 8 Ma)
  • Distribució: Europa i Turquia
  • Fòssils a la col·lecció ICP:

    Plesiodimylus chantrei és una espècie que apareix a nombrosos jaciments de finals del Miocè mitjà, com el Barranc de Can Vila o Sant Quirze, i també en jaciments del Vallesià (principis del Miocè superior), com Can Llobateres o el Torrent de Febulines. És un dels insectívors més comuns i a les col·leccions de l’ICP hi ha diverses dents aïllades així com alguns fragments de mandíbula recuperats als Hostalets de Pierola i Can Llobateres.

  • Jaciments catalans on s’ha trobat: Abocador de Can Mata i Barranc de Can Vila (els Hostalets de Pierola), Sant Quirze, Castell de Barberà (Barberà del Vallès), Can Llobateres (Sabadell), Trinxera Nord i Trinxera Sud de l’Autopista i Torrent de Febulines (Terrassa)
  • Per saber-ne més:

    Crusafont Pairó, M. i Truyols Santonja, J. 1951. Hallazgo del Plesiodimylus chantrei Gaillard en el Meótico del Vallés. Notas y Comunicaciones del Instituto Geológico y Minero de España, 22: 3-30.

    Furió, M., Casanovas-Vilar, I. i Van den Hoek Ostende, L. 2011. Predictable structure of Miocene insectivore (Lioptyphla) faunas in Western Europe along a latitudinal gradient. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, 304: 219-229.

    Furió, M., Casanovas-Vilar, I., Moyà-Solà, S., Köhler, M., Galindo, J. i Alba, D.M. 2011. Insectivores (Eulipotyphla: Mammalia) from the Middle Miocene of Barranc de Can Vila 1 (Vallès-Penedès Basin, Catalonia, Spain). Geobios, 44: 199-213.

    Ziegler, R. 1999. Order Insectivora. A: Rössner, G.E. i Heissig (editors), The Miocene Land Mammals of Europe, pàgines 53-74. Verlag Dr. Friedrich Pfeil, Munic.

© 2011 - Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont

Top Desktop version