El jaciment paleontològic de Basturs Poble, situat en aquesta localitat del municipi d’Isona i Conca Dellà, és una acumulació densa de restes òssies de dinosaure. En les excavacions efectuades durant 10 anys s’hi han recuperat prop d’un miler de restes òssies. Malgrat que aquest material està encara en estudi, la majoria dels ossos podrien pertànyer a una mateixa espècie d’hadrosaure lambeosaurí (link a la fitxa), encara indeterminada.

La Pedrera de Rúbies i La Cabrua són dos jaciments de conservació excepcional, molt propers l’un de l’altre, del Cretaci inferior (110 M.d’anys). Cal destacar la presència d’aranyes i larves d’insectes, així com traces de coloració de la pell d’algunes granotes i el contingut estomacal d’alguns peixos. S’han citat més de 130 espècies corresponents a vertebrats, invertebrats i plantes. Cal esmentar per la seva significació la presència més antiga coneguda d’angiospermes i d’insectes socials com els tèrmits. Una altra troballa significativa va estar la descoberta d’una au primitiva.

El municipi de Coll de Nargó conté una gran riquesa de jaciments en els quals s’han reconegut més de 400 acumulacions d’ous de dinosaure atribuïdes a dinosaures titanosaures. D'entre tots ells, en podem destacar tres: Pinyes, Santa Eulària i Sallent. Aquests tres jaciments constitueixen el conjunt de postes d’ous de titanosaure del Cretaci superior més importants del món. L'any 2010 es va presentar la posta d’ous de titanosaure més completa que es coneix a Europa, formada per 28 ous, i que es va excavar en aquests jaciments.

A Catalunya els jaciments més importants d’icnites de dinosaure es troben a Fumanya, Mina Esquirol i Mina Tumí. Aquests jaciments presenten centenars a milers d’icnites (petjades) produïdes pel pas d’un grup de dinosaures sauròpodes, els titanosaures. Constitueixen el conjunt d’icnites atribuïdes a titanosaures més importants. L'estudi dels rastres indica que tingueren un comportament gregari. Aquests jaciments es varen formar durant el tram final del Cretaci superior (estatge Maastrichtià, 70 a 65,5 M. d’anys)

Els “dromeosaures” eren dinosaures típicament carnívors de mida mitjana a petita i popularment els coneixem pel seu caràcter depredador. Així ho mostren els seus trets corporals: extremitats llargues, grans òrbites, dents serrades i urpes afilades. El seu cos era esbelt i gràcil, preparat per a una locomoció ràpida, i amb un coll en forma de “S”. Les seves extremitats anteriors eren llargues, acabades amb urpes als dits. La cua dels “dromeosaures” també estava adaptada a córrer; formada per un entrellaçat de xebrons i prezigapòfisis de les vèrtebres caudals que els conferia rigidesa i els ajudava a compensar els moviment durant la cursa, com un timó.

Però per damunt de tot la seva imatge tan temible, i sovint exagerada en pel·lícules com Parc Juràssic, rau probablement en la singular urpa que presenten al segon dit del peu. Es tracta d’una urpa corbada i afilada, amb una longitud que duplica la de la resta d’ungles del peu. Per aquest motiu els “dromeosaures” la mantenien aixecada, sense tocar al terra, mentre caminaven. Les seves petjades, fins fa ben poc desconegudes, són per tant didàctiles (de només dos dits). Durant dècades els paleontòlegs han considerat que aquesta urpa servia per desventrar les preses però els nous descobriments indiquen que aquesta no seria la seva funció principal. Gràcies a la biomecànica i a la recreació de models que assimilen la forma i textura de l’urpa en qüestió, s’ha pogut demostrar que aquesta no tenia prou resistència per tallar la pell d’altres dinosaures. La seva funció, per tant, seria ben diferent: els “dromeosaures” l’usarien com a grampons, per ancorar-se i grimpar sobre les seves preses i després mossegar-les amb la boca.

La sistemàtica dels “dromeosaures” és ben coneguda; són uns dinosaures que s’engloben dins el grup dels Maniraptora, uns saurisquis tetanurs derivats que van donar lloc a les aus actuals. De fet, moltes característiques anatòmiques així ho indiquen. Per exemple, els seus ossos estan pneumatitzats, el seu cervell és gros i a la resta del cos s’hi distingeixen elements tan distintius com la fúrcula, les clavícules, uns avantbraços llargs i un pubis dirigit cap endarrera. A més, el seu cos està recobert de plomes, fet que completa de manera irrefutable la prova de què els dromaeosàurids són el grup de dinosaures no-avians més estretament emparentats amb els ocells.

De fòssils de “dromeosaures” se’n coneixen a tot el món, essent les restes nordamericanes i asiàtiques les més ben conservades i completes; a Europa, Austràlia, Antàrtida i Àfrica també se n’han descobert. A Catalunya només se’n coneixen dents aïllades que no permeten saber el gènere i l’espècie de “dromeosaure” però que ens informen que habitaven les nostres contrades. Aquestes dents són molt petites (al voltant d’un centímetre i escaig) i tenen uns petits denticles a les vores, especialment dissenyats per esquinçar la carn.

Els hadrosaures foren un grup de dinosaures ornitisquis amb una dieta herbívora que van viure durant els últims temps del Cretaci superior. Es tracta probablement del grup de dinosaures més ben conegut ja que se n’han descobert restes de tot tipus: esquelets complets articulats, ous, embrions, cries, juvenils, petjades i rastres, impressions de pell i copròlits. Entre les subfamílies del grup hi ha els lambeosaurins, els quals estan representats als jaciments catalans. Aquests animals es caracteritzaven per tenir un cos robust que atenyia mides mitjanes i grans (amb pesos d’entre un quilo després de néixer fins a 3000 quilos en adults), amb unes potes davanteres més petites que les posteriors. Aquest darrer tret feia que poguessin caminar de forma bípeda o quadrúpeda indistintament. La resta del cos és anatòmicament molt semblant a la resta de membres del grup dels hadrosaures; només presenten trets distintius a la pelvis amb un ísquium característic, i a les vèrtebres, que tenen unes espines neurals molt desenvolupades.

Els myliobatiformes són uns peixos cartilaginosos que s’engloben dins els condrictis degut precisament a aquesta característica del seu esquelet. Actualment presents a molts mars i oceans i emparentats amb els taurons, les rajades o batoïdeus, es distingeixen per tenir el cos aplanat dorsoventralment, unes aletes pectorals molt eixamplades i un apèndix caudal a l’extrem del qual alguns membres del grup hi presenten un fibló serrat. Precisament aquesta característica és la que distingeix els myliobatiformes. Els representants d’aquest grup poden viure majoritàriament en aigües marines malgrat que algunes famílies poden tolerar aigües dolces o ambients salobres.

Degut al seu caràcter cartilaginós, molt rarament es conserven completes en el registre fòssil i només en trobem les seves dents i ocasionalment els seus fiblons. Les dents són extremadament petites (pocs mil·límetres), en forma de minúsculs barrets o bolets, i en vida formaven part de bateries dentàries que molien l’aliment. Els fiblons o agullons fòssils són uns apèndixs de poc més de cinc centímetres de llargada, punxeguts, i amb unes petites serres en forma d’arpó a banda i banda del seu eix longitudinal. En aquest eix hi transcorre el canal pel qual l’animal injecta verí a la víctima. Es tracta doncs d’una arma defensiva.

Els llangardaixos actuals es distribueixen per tot el món (amb l’excepció de l’Antàrtida i algunes illes oceàniques). Els llangardaixos son rèptils i aquests es solen dividir en tres grups: els anàpsids (on trobem les tortugues), els arcosaures (on trobem els cocodrils, els dinosaures i els ocells) i els lepidosaures. Si ens endinsem en els lepidosaures hi trobem als rincocèfals i els escamosos. De rincocèfals avui dia tan sols en perviu un gènere: la tuàtara. Viu a Nova Zelanda i presenta uns caràcters molt primitius. De fet, tot i que avui dia tan sols hagi sobreviscut un gènere, els rincocèfals foren diversos durant el Mesozoic. Si passem al’altre grup, al dels escamosos (literalment, rèptils amb escames), es tracta d’un grup amb una important diversitat avui dia. És aquí on trobem els llangardaixos, els amfisbènids i les serps, amb un rang de mides des de poc més d’un centímetre en algun llangardaix fins a més de 8 metres en el cas d’algunes serps. El grup dels amfisbènids és poc conegut, i es tracta d’animals que es poden confondre amb serps o cucs de terra, vivint sota terra i sent difícils d’observar. Continuant amb els escamosos, si ens remuntem en el temps, també pertanyien a aquest grup els mosasaures, uns rèptils marins de grans dimensions, que podien arribar a mesurar més de 17 metres de longitud.