Es troba a prop de la carretera BP-2427 en direcció al Castell de Subirats i de la Masia de Cal Sutxet, dins de la zona de la Serra d'Ordal. El jaciment dels Casots té el seu origen en un petit llac o dolina reblert de dipòsits sedimentaris d'ambients lacustres i palustres que han facilitat la conservació de les restes fòssils. La seva edat es trobaria entorn dels 16 M. d'anys (Miocè inferior).Fou descobert l'any 1989 i aquell mateix any, ja s'hi va iniciar una excavació paleontològic. És el jaciment paleontològic de vertebrats més important de Catalunya i un dels més importants d'Europa. S'han recuperat restes òssies que pertanyen a més de 35 espècies de peixos, amfibis, rèptils, ocells i, sobre tot, mamífers. Una de les espècies de suid, s'ha descrit per primera vegada

A l’entorn dels Hostalets de Pierola hi ha una gran quantitat de jaciments paleontològics coneguts des dels inicis del s. XX. Les intervencions a l’Abocador de Can Mata han permés descriure 2 gèneres i 1 espècie de primats Pierolapithecus catalaunicus, Anoiapithecus brevirostris i Pliopithecus canmatensis, i s’hi han documentat gran quantitat d’espècies. És un jaciment únic al món, una finestra a la Catalunya de fa entre 12,5 i 11,5 Ma. En el cas de l’Ecoparc de Can Mata durant la seva construcció es van recuperar centenars de tortugues del gènere Cheirogaster.

És un jaciment molt ric en restes de vertebrats, en el que destaquen les troballes de primats i sobretot de l’espècimen fòssil d’Hispanopithecus laietanus –conegut popularment com a Jordi. S’hi ha trobat entorn de 80 tàxons corresponents a mamífers, rèptils, aus i amfibis, cosa que el converteixen en un dels jaciments amb una diversitat d’espècies del Neogen més gran d’Europa. L’associació faunística descrita a Can Llobateres i a Can Poncic (Sant Quirze del Vallès)ha estat emprada per a definir el Vallesià (estatge continental del Miocè superior).

Els carnívors són un grup de mamífers que presenten adaptacions a una dieta basada en la carn, per bé que ni tots els carnívors mengen carn (els óssos panda mengen bambú, per exemple), ni tots els mamífers que mengen carn són carnívors (els humans mengem carn però som primats, per exemple). Al llarg de l’evolució dels mamífers en general, i dels carnívors en particular, han aparegut diverses vegades de manera independent adaptacions a una dieta molt especialitzada en la carn (hipercarnivorisme), que en determinats grups inclou el desenvolupament d’ullals (canines superiors) molt llargues i fines, en forma de sabre o de daga. Els més coneguts són els fèlids macairodontins, coneguts com a dents de sabre veritables, mentre que d’altres grups que han desenvolupat adaptacions similars (el marsupial Thylacosmilus, diversos creodonts hienodòntids, i els carnívors de les famílies dels nimràvids i els barburofèlids) solen anomenar-se, per distingir-los dels primers, falsos dents de sabre. Els ullals en forma de sabre constitueixen una adaptació a la manera de capturar i matar les preses, diferent dels actuals grans felins d’ullals cònics i més curts (com els tigres i els lleons).

Els barbourofèlids s’originaren al continent africà durant el Miocè inferior, i les seves relacions de parentiu amb els fèlids encara no són clares. Els membres més primitius del grup s’inclouen en diversos gèneres de la tribu dels afrosmilinis, alguns dels quals es dispersaren cap Euràsia cap a finals del Miocè inferior o principis del Miocè mitjà. A partir d’algun d’aquests afrosmilinis, a Euràsia s’originà el gènere Sansanosmilus, mentre que a l’Amèrica del nord hi trobaríem representat el gènere Barbourofelis, clarament més derivat. Fins fa poc, es creia que les dues espècies més ben conegudes de barburofèlids eurasiàtics del Miocè mitjà i superior s’havien d’incloure en el gènere Sansanosmilus. Tanmateix, la troballa d’un crani força complet a l’Abocador de Can Mata ha posat de manifest que l’espècie del Miocè mitjà terminal i superior s’ha d’incloure en un gènere diferent, Albanosmilus. Tots tres gèneres (Sansanosmilus, Albanosmilus i Barbourofelis) s’agrupen a la tribu dels barburofelins.

 L’espècie representada a Catalunya, Albanosmilus jourdani, presenta ja tota una sèrie de característiques més derivades que no pas Sansanosmilus palmidens (com per exemple tenir les òrbites tancades per una barra contínua d’os). En aquest i altres respectes A. jourdani és més similar a les espècies nord-americanes de barburofelins. De fet, és pràcticament indistingible de l’espècie nord-americana més primitiva, A. whitfordi. En base a les dades disponibles, es creu que Albanosmilus, distribuït per Europa i Àsia, es dispersà cap a l’Amèrica del nord cap a finals del Miocè mitjà, on donà lloc a les diverses espècies de Barbourofelis conegudes durant el Miocè superior. A Europa, en canvi, Albanosmilus persistí fins a principis del Miocè superior, extingint-se després d’haver coexistit durant un quant temps amb els dents de sabre veritables del gènere Machairodus. El jaciment de Can Llobateres 1, per exemple, enregistra simultàniament tots dos tipus de dents de sabre. És possible que la substitució dels barburofelins pels macairodontins s’hagi d’atribuir en part a un fenomen d’exclusió competitiva (ocupació d’un mateix nínxol ecològic). Aquest remplaçament, en tot cas, s’ha d’emmarcar en els canvis faunístics més amplis que tingueren lloc durant l’anomenada crisi vallesiana.

Ampelomeryx era un remugant de la mida d’un cérvol gros en què els mascles tenien una sèrie d’estranyes protuberàncies al crani. Aquestes protuberàncies no eren banyes ni astes sinó que s’anomenen ossicons i també en tenen les actuals girafes i okapis. Els ossicons són projeccions dels ossos del crani que estan cobertes de pèl en vida i que, a diferència de les astes dels cérvols, no els cauen ni tornen a créixer mai. Ampelomeryx pertany als paleomerícids, una família de remugants emparentada amb els cérvols que fou molt important durant el Miocè inferior i mitjà, extingint-se a Europa fa uns 11 Ma. Tots els paleomerícids tenien ossicons força curiosos, normalment dos de curts sobre els ulls i un altra en forma de "Y" a la part posterior del crani. No obstant, gràcies als cranis complerts trobats al jaciment dels Casots (Subirats) sabem que Ampelomeryx va portar a l’extrem l’originalitat en el disseny dels ossicons. En aquest gènere tots els ossicons eren aplanats, els de sobre els ulls apuntaven cap als costats i les dues puntes de la ‘Y’ es projectaven fins a 20 centímetres per darrera del crani, com si l’animal s’hagués posat del revés una gorra amb visera. Al mateix jaciment s’han trobat cranis que no tenen ossicons i que se suposa que corresponen a femelles d’aquesta espècie. Així doncs els paleontòlegs creuen que els Ampelomeryx deurien ser territorials i gregaris com molts cérvols actuals. Un mascle dominant regiria sobre un ramat de femelles i joves i deuria utilitzar totes aquestes armes per foragitar els mascles rivals. Quan s’acostava un rival el mascle dominant podria haver abaixat el cap per fer ben visibles els ossicons, però si l’oponent no es donava per vençut s’hauria iniciat un combat on els animals haurien travat els ossicons i forcejat fins que un es retirés. La troballa d’ossicons trencats que després es curaren en mascles del gènere americà de pelomerícids Sinclairomeryx dóna evidències d’aquest tipus de comportament. Les semblances dels mascles d’Ampelomeryx amb els cérvols no s’acabaven aquí. Com els mascles dels muntjacs (Muntiacus), estranys cérvols que viuen a l’Est d’Àsia, els paleomerícids tenien uns ullals superiors en forma de daga, que també podien utilitzar per foragitar els oponents. I finalment, l’estudi del crani ha permès descobrir que tenien una enorme glàndula situada a una cavitat davant de l’ull. Els mascles de cérvol tenen una glàndula semblant que emet una forta olor que utilitzen per marcar el territori.

Quan no estaven marcant el territori o combatent amb els rivals els Ampelomeryx eren pacífics herbívors que amb les seves dents, novament semblants a les dels cérvols i girafes, menjarien sobretot fulles i brots tendres. Els paleomerícids eren animals amb el coll i les potes més aviat llargs, però l’estructura de les potes, amb els dits oberts i les peülles amples, suggereix que estaven adaptats a caminar sobre terrenys tous i fangosos, com ara zones pantanoses. Així, alguns paleontòlegs pensen que el seu mode de vida podria haver recordat al dels actuals ants (Alces alces) que viuen a les zones pantanoses dels boscos freds de l’hemisferi nord, on s’alimenten de vegetació aquàtica. L’estudi dels fòssils dels Casots dóna suport a aquesta interpretació, ja que Ampelomeryx és molt freqüent en aquest jaciment, que sabem que es formà al fons d’un antic llac tropical. En canvi aquest gènere manca a jaciments d’edat similar que no corresponen a ambients lacustres.

Els perissodàctils són mamífers ungulats (és a dir, amb peülles) als quals l’eix principal de les dues extremitats passa per entremig del dit central (tercer). Inclouen diverses famílies actuals, com és el cas dels èquids (cavalls, zebres i ases), l’evolució dels quals (en part gràcies al seu registre fòssil força abundant), és un dels casos més paradigmàtics d’evolució dels vertebrats. Tots els èquids actuals s’inclouen dins del grup dels equins, però Anchitherium pertany a un altre branca, actualment extingida, que rep el nom d’anquiterins. Aquests es caracteritzen per una mida corporal generalment més petita, per la presència de tres dits relativament ben desenvolupats a mans i peus (a diferència dels cavalls actuals, on només es conserva el central i la resta han desaparegut), i per unes dents de corona més baixa (braquiodonts) i una estructura més primitiva (sense els replecs característics dels equins), adequada per a una dieta brostejadora.

 El gènere Anchitherium es troba representat a Europa, Àsia i a l’Amèrica del Nord. El seu origien se situa en aquest darrer continent, des d’on a finals de l’Oligocè/principis del Miocè es dispersà cap Euràsia. A Europa, l’espècie més àmpliament representada és A. aurelianense, enregistrada essencialment durant el Miocè inferior i mitjà, tot i que com a mínim una segona espècie, A. hippoides, és present també al Miocè mitjà. La baixa diversitat reconeguda actualment pels anquiteris de França i l’Europa central contrasta amb la situació a la península ibèrica, on s’hi distingeixen com a mínim 10 espècies diferents, la majoria de les quals són endèmiques. El registre fòssil indica que A. aurelianense es dispersà cap a Ibèria durant el Miocè inferior, experimentant a la península dues radiacions evolutives que resultaren en una major diversitat d’espècies i disparitat d’adaptacions alimentàries i locomotores. De fet, arreu on Anchitherium és representat, podem detectar al llarg del temps una tendència evolutiva general cap un increment de mida corporal i d’altura de la corona. Això probablement s’ha de considerar una resposta adaptativa als canvis climàtics globals esdevinguts al llarg del Miocè, que implicaren un augment progressiu de l’estacionalitat i una major proporció d’elements tròfics amb un alt contingut de fibres.

 A Catalunya, però, el registre d’Anchitherium és molt escàs, i la diversitat enregistrada molt menor. Així, durant el Miocè inferior només hi trobem representada l’espècie A. aurelianense, mentre que cap a finals del Miocè mitjà hi trobem A. nievei, descrita a partir de restes de diverses localitats de l’Abocador de Can Mata. A diferència de les espècies coetànies de l’interior de la península ibèrica, A. nievei s’assembla a A. aurelianense per la mida petita i les dents de corona baixa, tot i que se’n pot distingir per presentar, a l’igual que A. hippoides, unes molars relativament més amples. La presència d’A. nievei al Miocè mitjà del Vallès-Penedès probablement s’ha de relacionar amb les condicions més humides i forestades que presentava Catalunya en comparació a la major part d’altres zones de la península Ibèrica. La informació disponible, però, és massa escassa per poder determinar si A. nievei evolucionà a partir d’A. hippoides després que aquesta espècie immigrés cap a la península ibèrica durant el Miocè mitjà, o bé si A. nievei va evolucionar localment a Catalunya a partir dels A. aurelianense que ja hi havia durant el Miocè inferior.

 A principis del Miocè Superior, trobem a Catalunya un dels últims representants europeus del gènere Anchitherium a la localitat de Can Poncic, coexistint amb els primers èquids hipparionins, més similars als cavalls actuals. Els hipparionins tenien unes dents més ben equipades per a processar la vegetació resultant dels canvis climàtics iniciats durant el Miocè mitjà, i per tant acabaren substituint els anquiterins, més ben adaptats a ambients humits i de bosc tancat. Malgrat això, tots dos grups d’èquids coexistiren durant un breu interval de temps, no només a Catalunya sinó també a d’altres indrets d’Europa.

Els humans i els nostres parents més propers, els simis antropomorfs, formem part d’un grup de primats anomenats hominoïdeus. Tradicionalment, els humans s’agruparen en una família pròpia (homínids), tot agrupant els antropomorfs en una família diferent (“pòngids”). Tanmateix, com que alguns antropomorfs estan molt més estretament emparentats amb els humans que no pas d’altres, actualment la major part dels investigadors distingeixen només la família hylobàtids pels petits antropomorfs (gibons i siamangs), tot agrupant els humans i els grans antropomorfs a la família dels homínids. Al seu torn, dins dels homínids s’hi distingeixen dos grans grups actuals: els pongins (orangutans) i els hominins (goril·les, ximpanzés i humans). Hi ha més d’una dotzena d’espècies d’hilobàtids, però el grup dels homínids és molt poc divers (dues espècies de goril·les, ximpanzés, bonobos i humans). Es tracta, en realitat, d’un grup que fou molt més divers en el passat, i que a més estigué àmpliament distribuït no només a l’Àfrica i al sud-est asiàtic (com a l’actualitat), sinó també per tot el continent eurasiàtic. Molts dels hominoïdeus asiàtics del Miocè mitjà i superior se solen considerar pongins, és a dir, parents més o menys propers dels actuals orangutans. Però les relacions de parentiu dels hominoïdeus europeus de la mateixa època són poc clares, i actualment es tendeix a agrupar-los dins del grup dels driopitecins. El registre fòssil indica que els hominoïdeus s’originaren al continent africà durant el Miocè inferior, i que no es dispersaren cap a Euràsia fins a principis del Miocè mitjà, fa uns 14-15 milions d’anys, on estarien representats per un parell de keniapitecins a Turquia i centre d’Europa. Les evidències fòssils durant els dos milions d’anys següents són molt escadusseres, però quan fa uns 12-12,5 milions d’anys tornem a trobar un registre més complet, trobem que el grup ja s’ha diversificat en pongins a l’Àsia i driopitecins a Europa.

 Catalunya és un dels indrets més rics de tot el món pel que fa a hominoïdeus fòssils del Miocè mitjà i superior, gràcies al registre que ens proporcionen diverses localitats de la conca del Vallès-Penedès. Destaquen sobretot els diversos jaciments de l’Abocador de Can Mata, els quals han posat de manifest una diversitat prèviament insospitada (fins a tres gèneres diferents) d’hominoïdeus driopitecins. El més sorprenent sigui tal vegada Anoiapithecus brevirostris, conegut a partir d’un crani parcial d’un mascle adult procedent de la localitat C3-Aj (amb una antiguitat d’11,9 milions d’anys). A l’igual que Pierolapithecus, conegut d’un jaciment proper i d’edat similar, Anoiapithecus presenta una configuració facial de gran antropomorf modern, incloent una obertura nasal ampla (sobretot sobretot a la base), i una cara alta amb la regió mèdio-facial plana. Això indica que els driopitecins són membres del grup dels homínids, malgrat que donada l’absència de caràcter derivats clars de pongí o hominí, se’ls sol considerar membres del llinatge basal d’aquest grup (anteriors a la divergència entre pongins i hominins). Allò més sorprenent d’Anoiapithecus és que, malgrat les similituds dentàries amb altres driopitecins, presenta una cara molt plana (ortognata), que contrasta amb el perfil allargat que presenta Pierolapithecus. Això, unit a d’altres diferències cranials (per exemple, Anoiapithecus presenta sinus frontal, a diferència de Pierolapithecus), duu a classificar aquestes espècies en dos gèneres diferents.

 Malauradament, no disposem de restes postcranials que ens permetin inferir el tipus de locomoció d’Anoiapithecus, però les evidències cranials són d’allò més informatives pel que fa a l’evolució dels driopitecins. Així, tant Anoiapithecus com Pierolapithecus encara compateixen amb els keniapitecins del Miocè mitjà algunes característiques primitives (tals com l’esmalt gruixut de les molars i el sinus maxil·lar restringit). Tot plegat suggereix que els driopitecins evolucionaren a Europa, després d’un esdeveniment inicial de dispersió o extensió de rang geogràfic dels hominoïdeus d’esmalt gruixut fora de l’Àfrica cap a Euràsia. Les molars d’esmalt gruixut de Pierolapithecus i Anoiapithecus, juntament amb els resultats del microdesgast, suggereixen que tots dos tàxons mostraven adaptacions a una dieta a base de fruits durs (esclerocàrpia), la qual podria haver estat l’adaptació clau que permeté als hominoïdeus de dispersar-se inicialment fora de l’Àfrica. Donat el conexiement que es té actualment de l’evolució dels hominoïdeus, i les poques evidències disponibles del Miocè mitjà de l’Àfrica, és possible pensar que els homínids eurasiàtics (driopitecins i pongins) i els africans (hominins) haurien evolucionat independentment a partir d’ancestres keniapitecins similars als seus continents respectius. En tal cas, els driopitecins podrien ser un grup extingit sense descendents actuals, més a prop dels pongins que dels homínids en la seva totalitat.

Encara que el seu aspecte, dimensions i també el seu mode de vida recordava al dels actuals conills els cainoteris eren membres primitius del grup dels artiodàctils, l’ordre de mamífers amb peülles que inclou els porcs, els cérvols, els camells i els bous, entre d’altres. Els avantpassats dels cainoteris van viure a Amèrica del nord i el grup va aparèixer a Europa fa uns 37 milions d’anys, durant l’Eocè superior. Tot sembla indicar que van ser un autèntic èxit, ja que van sobreviure pràcticament sense canvis durant uns 24 milions d’anys! Fessin el que fessin els cainoteris sembla que ho feien bé.

El gènere Cainotherium és el que millor es coneix i també el que va sobreviure més temps. Va aparèixer a finals de l’Eocè i fou molt abundant durant l’Oligocè i el Miocè inferior, fins a desaparèixer de la Península Ibèrica fa uns 16 Ma. A Europa central (Alemanya) els cainoteris van sobreviure uns tres milions d’anys més fins a extingir-se per complert. Cainotherium era un animaló menut i àgil que recordava més a un conill o una llebre que no pas als cérvols i camells amb els que està emparentat. Les potes del darrera eren força més llargues que les del davant i com aquestes acabaven en quatre dits. Els dos dits centrals arribaven fins al terra, mentre que els laterals eren més menuts i, com als porcs, quedaven a l’aire. Alguns artiodàctils actuals de mida petita, com els cérvols d’aigua, també tenen les potes del darrere força més llargues que les del davant i corren fent saltirons. Segurament els cainoteris es movien de la mateixa manera. El crani dels cainoteris és força peculiar perquè presenta unes bulles timpàniques molt grosses. Les bulles timpàniques són una mena de càpsules d’os arrodonides dins de les quals es situen els petits ossets de l’oïda. Aquestes càpsules tenen forma de pilota o de mongeta i es situen prop de la base del crani. Típicament els rossegadors que viuen als deserts, com les rates-cangur o els jerbus, tenen bulles grans i inflades que transmeten millor el so quan l’aire és extremadament sec. Per la fauna i la geologia dels jaciments amb Cainotherium sabem que no era un habitant del desert, encara que segurament viuria en ambients secs com sabanes i praderies. Les dents de Cainotherium tenien uns tubercles allargats en forma de mitja lluna, com les dels actuals cérvols, i li servien per triturar fulles d’arbustos i altres tipus de vegetació baixa.

Cainotherium és molt comú en els jaciments del Miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès i no és massa difícil trobar dents o mandíbules aïllades en alguns indrets. L’estudi de la geologia i de les restes de vegetació recuperades en aquests jaciments indiquen que en aquella època el clima era sec i càlid, amb pluges estacionals, de manera que el paisatge s’hauria assemblat al de l’actual sabana. Aquest clima començà a canviar fa uns 16 Ma, i potser això sentencià Cainotherium a l’extinció. També és probable que la competència amb els parents de conills i llebres, com Prolagus, que just en aquell moment aparegueren a Europa, determinés la desaparició dels cainoteris.

Els castors són rossegadors de grans dimensions famosos per la seva obstinada entrega a la construcció de preses emprant troncs d’arbres. A l’actualitat tan sols queda un gènere, Castor, distribuït per Euràsia i Amèrica del Nord. La història dels castors es remunta a finals de l’Eocè (fa uns 38 Ma) d’Amèrica del Nord. Aquests primers castors eren rossegadors de mida mitjana o gran, amb esquelets robustos, incisives fortes i queixals amb la corona força alta. Durant l’Oligocè (34-23 Ma) van viure a Amèrica del Nord nombroses espècies de castors diferents que excavaven galeries a les praderes i deserts. En canvi, altres espècies sembla que s’adaptaren a viure prop dels cursos d’aigua. A principis de l’Oligocè una sèrie de canvis ambientals permet que els castors puguin passar a Europa des d’Amèrica del Nord creuant l’estret de Bering. Entre aquests castors europeus trobem algunes formes excavadores i altres de parcialment aquàtiques com Chalicomys.

Chalicomys podia assolir les dimensions d’un castor actual, arribant a pesar uns 20 o 25 kg, encara que algunes espècies, com Chalicomys batalleri, trobat als Hostalets de Pierola, eren força més petites. S’assemblava molt als castors actuals, les extremitats eren curtes i massives i la cua aplanada en forma de pala i segurament coberta d’escates. Nedava sobretot fent servir les potes del darrera, que acabaven en uns peus amples i palmejats, d’una manera similar a com ho faria un nedador de braça. La cua aplanada serviria de timó. A l’aigua es mouria ràpidament però a terra ferma seria força maldestre. Les incisives eren molt amples i fortes, aptes per a tallar qualsevol tipus de vegetació i fins hi tot troncs d’arbres. A la boca comptava amb quatre queixals (una premolar i tres molars) per banda amb una corona molt alta. Aquests queixals estan definits per una sèrie de plecs d’esmalt fent petites fosses. Per donar resistència a les dents una substància similar a l’os, anomenada ciment, reomplia aquestes fosses i plecs, tal com passa en l’actual castor. Chalicomys es deuria alimentar de fulles i d’escorça d’arbres així com de plantes aquàtiques i en general de qualsevol vegetal que cresqués prop dels cursos d’aigua. Aquesta dieta feia que els queixals es desgastessin molt i això explica que la superfície de desgast fos plana, la corona alta i que presentessin ciment. És probable que tallessin arbres emprant les dents i fessin preses per inundar grans àrees de bosc. Això permet als castors actuals no haver d’allunyar-se massa de l’aigua, on estan segurs, per alimentar-se. A més, com els seus parents vivents, Chalicomys podria haver fet un niu a base de troncs i fang que oferiria refugi i protecció. Aquest niu es situaria al centre de l’estany i sols tindria entrada per sota de l’aigua.

Gràcies a la troballa d’uns fòssils excepcionals al jaciment de Montaigu-le-Blin del Miocè inferior (fa uns 22-20 Ma), a França, els paleontòlegs han pogut conèixer molts aspectes del mode de vida dels castors primitius. En aquest jaciment s’ha trobat una petita cavitat plena de restes de castors del gènere Steneofiber, l’avantpassat de Chalicomys. En comptar el nombre d’individus diferents que hi havia a la cavitat, els paleontòlegs van veure que hi havia dos individus adults, tres juvenils d’un any d’edat i cinc de menys d’un any. Aquest recompte correspon al que esperaríem trobar en un niu de castor actual. Els castors són monògams, i normalment els fills passen uns dos anys al cau dels pares abans d’independitzar-se. Sembla ser que aquesta estructura ‘familiar’ dels castors és molt antiga i que ja era present als gèneres del Miocè com Steneofiber i Chalicomys.

Cricetulodon és el primer representant de la família dels moderns hàmsters. Els hàmsters són rossegadors de mida petita a mitjana que habiten les estepes i deserts freds d’Europa i Àsia i que han esdevingut unes mascotes molt populars. Es tracta d’animals que són actius sobretot de nit i que s’alimenten sobretot de llavors, cereals i fruits secs, encara que també poden consumir plantes herbàcies i insectes. Tots els hàmsters tenen unes bosses a les galtes que poden ser molt grosses i que els serveixen per transportar aliments cap als seus caus. Un cop són al cau buiden les bosses fent servir les potes davanteres i així arriben a acumular grans reserves al seu rebost.

Durant el Miocè superior els hàmsters foren uns rossegadors molt abundants i àmpliament distribuïts per Euràsia. Cricetulodon, el hàmster més antic que es coneix, apareix a Turquia fa uns 12 Ma. Ràpidament s’expandeix per tota Europa i el trobem per primer cop a la península ibèrica al jaciment de Can Poncic (Sant Quirze del Vallès) fa uns 10,5 Ma. Cricetulodon tingué un gran èxit i esdevingué el rossegador més abundant a les faunes de principis del Miocè superior desplaçant als cricetodòntids més primitius com Megacricetodon. No obstant, aquest èxit fou breu, ja que fa uns 9,6 Ma aparegueren els primers ratolins del gènere Progonomys que li prengueren el lloc. A Catalunya hi visqueren dues espècies diferents d’aquest hàmster, Cricetulodon hartenbergeri que trobem per exemple a Can Poncic i el seu descendent Cricetulodon sabadellensis que és molt abundant a jaciments com Can Llobateres i Santiga (Sabadell).

En funció de quina espècie d’aquest hàmster troben els paleontòlegs poden donar una edat aproximada al jaciment. Les molars aïllades, que mesuren poc més d’un mil·límetre de llarg, són les restes que els paleontòlegs troben més sovint, encara que també es coneixen mandíbules i fins hi tot un crani força ben conservat trobat a Can Poncic. En base a totes aquestes restes sabem que Cricetulodon era un hàmster de mida i aspecte semblant a l’actual hàmster nan (del gènere Phodopus), que habita als deserts i estepes d’Àsia central. El seu musell era una mica més llarg i no sabem del cert si tenia bosses que li permetessin guardar els aliments. Aquest hàmster es diferencia de rossegadors més primitius, com Megacricetodon, per presentar una cavitat més gran pel cervell i per tenir uns músculs més forts per mastegar. Les dents són semblants a les dels actuals hàmsters. Tenien unes incisives que feien servir per tallar l’aliment separades per un espai prou ample de les molars. D’aquestes n’hi havia tres per banda i la primera era molt llarga mentre que la darrera era força reduïda. Les molars estaven definides per una sèrie de tubercles alterns aptes per a esclafar i triturar llavors i fruits. Com que no s’ha trobat cap esquelet de Cricetulodon no sabem quin aspecte tenia la resta de l’animal, pot ser que fos més aviat rabassut i amb la cua curta com els actuals hàmsters o més estilitzat i amb la cua més llarga com un ratolí.

Cricetulodon no es va extingir sense descendents, d'aquest gènere s'originaren per una banda els avantpassats dels hàmsters actuals i per una altra el gènere Rotundomys. Rotundomys tenia unes molars amb la corona més alta que Cricetulodon i que estaven adaptades a consumir vegetació més abrasiva, com les herbes, que fan que les dents es desgastin molt. Rotundomys fou un rossegador molt abundant a les faunes del Miocè superior de Catalunya i França.