Es troba a prop de la carretera BP-2427 en direcció al Castell de Subirats i de la Masia de Cal Sutxet, dins de la zona de la Serra d'Ordal. El jaciment dels Casots té el seu origen en un petit llac o dolina reblert de dipòsits sedimentaris d'ambients lacustres i palustres que han facilitat la conservació de les restes fòssils. La seva edat es trobaria entorn dels 16 M. d'anys (Miocè inferior).Fou descobert l'any 1989 i aquell mateix any, ja s'hi va iniciar una excavació paleontològic. És el jaciment paleontològic de vertebrats més important de Catalunya i un dels més importants d'Europa. S'han recuperat restes òssies que pertanyen a més de 35 espècies de peixos, amfibis, rèptils, ocells i, sobre tot, mamífers. Una de les espècies de suid, s'ha descrit per primera vegada

Sossís i Roc de Santa són dos jaciments de l’Eocè superior, excepcionalment rics en mamífers fòssils. A Sossís s’han descrit fins a 32 espècies de mamífers i rèptils, i a Roc de Santa 24. En ambdós casos destaca tant la diversitat, com la quantitat de restes fòssils de primats.

A la carretera que va de Tremp a Pont de Muntanyana hi ha un conjunt de 4 jaciments de vertebrats anomenats: Claret 0, Claret 4, Palau i Tendrui. Aquests jaciments es troben en el límit del Paleocè superior i l’Eocè inferior. Han lliurat espècies de mamífers corresponents a multituberculats, insectívors, condilartres i Proteutheria. A part de les restes de mamífers també s’han pogut recuperar restes de cocodrils, amfibis i nombrosos fragments de closques d’ou atribuïdes a aus gegants.

Els terrenys del Parc Natural de l’Alt Pirineu inclouen una important quantitat d’afloraments dels períodes geològics Permià i Triàsic. Es tracta d’uns períodes compresos entre els 300 i els 200 milions d’anys, en els quals la fauna de vertebrats del planeta consistia en una important diversitat d’amfibis i rèptils d’ambients continentals, mentre que al medi marí habitava una gran diversitat de peixos (actinopterigis i sarcopterigis) i de taurons (selacis), així com també rèptils marins (els mesosaures durant el Permià i els sauropterigis durant el Triàsic). Els precursors dels mamífers i els dinosaures varen ser presents durant aquests períodes i fou a finals del Triàsic quan apareixen les primeres formes de dinosaures.

El Parc Natural de l’Alt Pirineu presenta diversos tipus de roques (litologies). Una part molt important del Parc Natural de l’Alt Pirineu es troba en roques d’edats del Cambro-Ordovicià (entre 450 i 550 milions d’anys). D’altres roques força abundants pertanyen als períodes geològics Permià i Triàsic. En aquestes roques del Parc, el registra fòssil està aportant noves dades sobre els ecosistemes i la seva biodiversitat. El Permià es va iniciar fa uns 300 milions d’anys (Ma) i va finalitzar fa uns 250 Ma, donant pas al Triàsic, que va perdurar fins fa uns 200 Ma, en el qual van aparèixer els dinosaures. Aquests dos períodes van ser de crucial importància per la història de la vida, ja que el seu límit està marcat per l’extinció més gran que ha sofert mai la Terra, en la qual van desaparèixer més del 90% de les espècies, essent molt superior a l’extinció de finals del Cretaci que va acabar amb el domini de les faunes de dinosaures. L’estudi dels ecosistemes durant el Permià i el Triàsic permet entendre els canvis que hi va haver a causa de la gran extinció en massa i, per tant, veure l’evolució de la vida i quin era l’ambient en una època de grans convulsions a nivell global.

Amb el suport de:

El jaciment de la Pedrera d’Alcover, és el jaciment del Triàsic marí de la península Ibèrica i un dels més importants jaciments del Triàsic mitjà del món. Aquest jaciment pertany al Triàsic mitjà (240 M d’anys). La fossilització excepcional fa que s’observin les impressions de les parts esquelètiques, i toves de peixos, rèptils, holotúries (cogombres de mar), crinoïdeus, insectes, limúlids (caçoles de les Moluques), i altres invertebrats. S’han descrit per primera vegada nombroses espècies d’artròpodes, peixos i rèptils.

En realitat a Sant Jaume de Frontanyà, hi ha 3 jaciments corresponents a l’Eocè mitjà. Al jaciment més ric s’han citat 18 espècies de mamífers i rèptils. Destaca per la quantitat i qualitat de les restes de primats recuperades, i per la presència de creodonts i marsupials.

Aquest jaciment està datat en el Pliocè superior entorn dels 3,2 Ma, i es va formar en un antic cràter volcànic que posterioment va esdevenir un llac. S’han excavat mamífers, rèptils, aus i peixos en connexió anatómica i un estat de conservació excepcional.

El jaciment del Talladell constitueix el jaciment més important de Catalunya de l’Oligocè, i un dels més importants d’Europa d’aquest període. Se li atribueixen uns 32 M. d’anys i fins a l’actualitat s’han descrit més de 10 espècies diferents de mamífers i rèptils, així com 42 espècies de vegetals, en molt bon estat de conservació.

Els rèptils actuals es divideixen en anàpsids, lepidosaures i arcosaures. Els primers corresponen al grup de les tortugues, mentre que els lepidosaures inclouen els grups de les sargantanes, serps i tuatares. El darrer grup, els arcosaures, inclouen els representants actuals dels cocodrils i les aus. Els arcosaures varen aparèixer cap a finals del Permià però va ser desprès de l’extinció en massa del Permià que aquest grup es va estendre i va aprofitar els nínxols deixats per la desaparició d’una gran quantitat de grups d’animals. Durant el Triàsic inferior i mitjà varen començar a diversificar-se i va ser a finals del Triàsic quan un grup d’arcosaures, els dinosaures, van començar el seu domini en els ambients continentals. A Catalunya, la presència d’arcosaures durant el Triàsic és coneguda a diverses localitats de la Conca Catalana i els Pirineus especialment per la presència de petjades, però també per unes escasses, però importants restes òssies que encara es troben en estudi.

Els captorhínids són un grup extint de rèptils primitius. Els seus representants són coneguts des de finals del Carbonífer fins al Permià. No varen superar l’extinció de finals d’aquest període. Els seus representants eren en general de mida mitjana (fins a mig metre de longitud), tot i que alguns varen adquirir mides grans, de més d’un metre de longitud. La seva dentició era peculiar, amb vàries fileres de dents, tant a la mandíbula com al  maxil·lar. Als Pirineus són coneguts per la presència de petjades d’aquests animals.