La identitat a nivell d’espècie dels representats més antics de macacos europeus, que trobem ja representats durant el Miocè terminal d’Almenara-Casablanca M al País Valencià, no s’ha pogut esclarir degut a l’escassedat del material disponible. En canvi, no hi ha dubte que tots els macacos europeus fòssils posteriors, enregistrats durant el Pliocè i el Pleistocè, estan estretament emparentats amb l’actual macaco de Berberia. De fet, són tan propers i similars, que s’acostumen a classificar en la mateixa espècie, amb l’excepció d’una forma insular de Sardenya (Macaca majori), que degut a les particulars condicions ecològiques dels ecosistemes insulars presenta particularitats morfològiques més acusades. La resta de macacos fòssils europeus, doncs, s’inclouen dins de M. sylvanus, tot distingint-ne diverses subespècies, encara no prou ben definides. A Catalunya, destaquen les restes de macacos fòssils dels jaciments del Pleistocè Inferior de Cal Guardiola i Estació de Vallparadís, que temptativament s’han atribuït a la subespècie M. sylvanus florentina. Aquesta espècie es coneix també d’altres jaciments d’edat similar de la península Ibèrica (com el de Quibas, a Múrcia), malgrat que fou definida originàriament a partir de restes de localitats italianes properes a la ciutat de Florència (de la qual pren el nom).
A diferència de molts altres primats, els macacos de Berberia no són gaire exigents pel que fa a la temperatura, i poden tolerar canvis estacionals de temperatura i aridesa importants, tot i que no toleren bé el fred extrem. Es tracta de primats generalistes que poden viure bé en molts tipus d’hàbitats diferents, degut al fer de desplaçar-se principalment pel terra, tot i que utilitzen els arbres per a dormir, alimentar-se i fugir dels depredadors. Tot plegat, explicaria perquè aquests primats estigueren àmpliament repartits per Europa durant el Plio-Pleistocè. Durant el Pleistocè, la seva distribució es troba força lligada a la zona Mediterrània, malgrat que anà fluctuant en funció dels considerables canvis climàtics que s’esdevingueren durant aquest interval de temps. Així, durant els períodes interglacials, la distribució de M. sylvanus s’estenia més amunt cap al nord, mentre que durant els períodes glacials es contreia cap als refugis mediterranis, de clima més temperat. Finalment, però, fa menys de 100.000 anys, a Europa aquesta espècie s’estinguí degut a la incapacitat de sobreviure les condicions climàtiques més dures de la darrera glaciació. El macaco de Berberia es caracteritza entre d’altres coses per presentar una cua molt reduïda, a l’igual que els humans i els simis antropomorfs, malgrat tractar-se només d’una similitud aparent que ha evolucionat independentment en tots dos grups. Malauradament, el registre fòssil europeu consisteix sobretot en dents i fragments mandibulars, de manera que es desconeix en quin moment es va perdre la cua al llarg de l’evolució de M. sylvanus.