Els carnívors són un grup de mamífers que presenten adaptacions a una dieta basada en la carn, per bé que ni tots els carnívors mengen carn (els óssos panda mengen bambú, per exemple), ni tots els mamífers que mengen carn són carnívors (els humans mengem carn però som primats, per exemple). Al llarg de l’evolució dels mamífers en general, i dels carnívors en particular, han aparegut diverses vegades de manera independent adaptacions a una dieta molt especialitzada en la carn (hipercarnivorisme), que en determinats grups inclou el desenvolupament d’ullals (canines superiors) molt llargues i fines, en forma de sabre o de daga. Els més coneguts són els fèlids macairodontins, coneguts com a dents de sabre veritables, mentre que d’altres grups que han desenvolupat adaptacions similars (el marsupial Thylacosmilus, diversos creodonts hienodòntids, i els carnívors de les famílies dels nimràvids i els barburofèlids) solen anomenar-se, per distingir-los dels primers, falsos dents de sabre. Els ullals en forma de sabre constitueixen una adaptació a la manera de capturar i matar les preses, diferent dels actuals grans felins d’ullals cònics i més curts (com els tigres i els lleons).

Els barbourofèlids s’originaren al continent africà durant el Miocè inferior, i les seves relacions de parentiu amb els fèlids encara no són clares. Els membres més primitius del grup s’inclouen en diversos gèneres de la tribu dels afrosmilinis, alguns dels quals es dispersaren cap Euràsia cap a finals del Miocè inferior o principis del Miocè mitjà. A partir d’algun d’aquests afrosmilinis, a Euràsia s’originà el gènere Sansanosmilus, mentre que a l’Amèrica del nord hi trobaríem representat el gènere Barbourofelis, clarament més derivat. Fins fa poc, es creia que les dues espècies més ben conegudes de barburofèlids eurasiàtics del Miocè mitjà i superior s’havien d’incloure en el gènere Sansanosmilus. Tanmateix, la troballa d’un crani força complet a l’Abocador de Can Mata ha posat de manifest que l’espècie del Miocè mitjà terminal i superior s’ha d’incloure en un gènere diferent, Albanosmilus. Tots tres gèneres (Sansanosmilus, Albanosmilus i Barbourofelis) s’agrupen a la tribu dels barburofelins.

 L’espècie representada a Catalunya, Albanosmilus jourdani, presenta ja tota una sèrie de característiques més derivades que no pas Sansanosmilus palmidens (com per exemple tenir les òrbites tancades per una barra contínua d’os). En aquest i altres respectes A. jourdani és més similar a les espècies nord-americanes de barburofelins. De fet, és pràcticament indistingible de l’espècie nord-americana més primitiva, A. whitfordi. En base a les dades disponibles, es creu que Albanosmilus, distribuït per Europa i Àsia, es dispersà cap a l’Amèrica del nord cap a finals del Miocè mitjà, on donà lloc a les diverses espècies de Barbourofelis conegudes durant el Miocè superior. A Europa, en canvi, Albanosmilus persistí fins a principis del Miocè superior, extingint-se després d’haver coexistit durant un quant temps amb els dents de sabre veritables del gènere Machairodus. El jaciment de Can Llobateres 1, per exemple, enregistra simultàniament tots dos tipus de dents de sabre. És possible que la substitució dels barburofelins pels macairodontins s’hagi d’atribuir en part a un fenomen d’exclusió competitiva (ocupació d’un mateix nínxol ecològic). Aquest remplaçament, en tot cas, s’ha d’emmarcar en els canvis faunístics més amplis que tingueren lloc durant l’anomenada crisi vallesiana.

Els perissodàctils són mamífers ungulats (és a dir, amb peülles) als quals l’eix principal de les dues extremitats passa per entremig del dit central (tercer). Inclouen diverses famílies actuals, com és el cas dels èquids (cavalls, zebres i ases), l’evolució dels quals (en part gràcies al seu registre fòssil força abundant), és un dels casos més paradigmàtics d’evolució dels vertebrats. Tots els èquids actuals s’inclouen dins del grup dels equins, però Anchitherium pertany a un altre branca, actualment extingida, que rep el nom d’anquiterins. Aquests es caracteritzen per una mida corporal generalment més petita, per la presència de tres dits relativament ben desenvolupats a mans i peus (a diferència dels cavalls actuals, on només es conserva el central i la resta han desaparegut), i per unes dents de corona més baixa (braquiodonts) i una estructura més primitiva (sense els replecs característics dels equins), adequada per a una dieta brostejadora.

 El gènere Anchitherium es troba representat a Europa, Àsia i a l’Amèrica del Nord. El seu origien se situa en aquest darrer continent, des d’on a finals de l’Oligocè/principis del Miocè es dispersà cap Euràsia. A Europa, l’espècie més àmpliament representada és A. aurelianense, enregistrada essencialment durant el Miocè inferior i mitjà, tot i que com a mínim una segona espècie, A. hippoides, és present també al Miocè mitjà. La baixa diversitat reconeguda actualment pels anquiteris de França i l’Europa central contrasta amb la situació a la península ibèrica, on s’hi distingeixen com a mínim 10 espècies diferents, la majoria de les quals són endèmiques. El registre fòssil indica que A. aurelianense es dispersà cap a Ibèria durant el Miocè inferior, experimentant a la península dues radiacions evolutives que resultaren en una major diversitat d’espècies i disparitat d’adaptacions alimentàries i locomotores. De fet, arreu on Anchitherium és representat, podem detectar al llarg del temps una tendència evolutiva general cap un increment de mida corporal i d’altura de la corona. Això probablement s’ha de considerar una resposta adaptativa als canvis climàtics globals esdevinguts al llarg del Miocè, que implicaren un augment progressiu de l’estacionalitat i una major proporció d’elements tròfics amb un alt contingut de fibres.

 A Catalunya, però, el registre d’Anchitherium és molt escàs, i la diversitat enregistrada molt menor. Així, durant el Miocè inferior només hi trobem representada l’espècie A. aurelianense, mentre que cap a finals del Miocè mitjà hi trobem A. nievei, descrita a partir de restes de diverses localitats de l’Abocador de Can Mata. A diferència de les espècies coetànies de l’interior de la península ibèrica, A. nievei s’assembla a A. aurelianense per la mida petita i les dents de corona baixa, tot i que se’n pot distingir per presentar, a l’igual que A. hippoides, unes molars relativament més amples. La presència d’A. nievei al Miocè mitjà del Vallès-Penedès probablement s’ha de relacionar amb les condicions més humides i forestades que presentava Catalunya en comparació a la major part d’altres zones de la península Ibèrica. La informació disponible, però, és massa escassa per poder determinar si A. nievei evolucionà a partir d’A. hippoides després que aquesta espècie immigrés cap a la península ibèrica durant el Miocè mitjà, o bé si A. nievei va evolucionar localment a Catalunya a partir dels A. aurelianense que ja hi havia durant el Miocè inferior.

 A principis del Miocè Superior, trobem a Catalunya un dels últims representants europeus del gènere Anchitherium a la localitat de Can Poncic, coexistint amb els primers èquids hipparionins, més similars als cavalls actuals. Els hipparionins tenien unes dents més ben equipades per a processar la vegetació resultant dels canvis climàtics iniciats durant el Miocè mitjà, i per tant acabaren substituint els anquiterins, més ben adaptats a ambients humits i de bosc tancat. Malgrat això, tots dos grups d’èquids coexistiren durant un breu interval de temps, no només a Catalunya sinó també a d’altres indrets d’Europa.

Els humans i els nostres parents més propers, els simis antropomorfs, formem part d’un grup de primats anomenats hominoïdeus. Tradicionalment, els humans s’agruparen en una família pròpia (homínids), tot agrupant els antropomorfs en una família diferent (“pòngids”). Tanmateix, com que alguns antropomorfs estan molt més estretament emparentats amb els humans que no pas d’altres, actualment la major part dels investigadors distingeixen només la família hylobàtids pels petits antropomorfs (gibons i siamangs), tot agrupant els humans i els grans antropomorfs a la família dels homínids. Al seu torn, dins dels homínids s’hi distingeixen dos grans grups actuals: els pongins (orangutans) i els hominins (goril·les, ximpanzés i humans). Hi ha més d’una dotzena d’espècies d’hilobàtids, però el grup dels homínids és molt poc divers (dues espècies de goril·les, ximpanzés, bonobos i humans). Es tracta, en realitat, d’un grup que fou molt més divers en el passat, i que a més estigué àmpliament distribuït no només a l’Àfrica i al sud-est asiàtic (com a l’actualitat), sinó també per tot el continent eurasiàtic. Molts dels hominoïdeus asiàtics del Miocè mitjà i superior se solen considerar pongins, és a dir, parents més o menys propers dels actuals orangutans. Però les relacions de parentiu dels hominoïdeus europeus de la mateixa època són poc clares, i actualment es tendeix a agrupar-los dins del grup dels driopitecins. El registre fòssil indica que els hominoïdeus s’originaren al continent africà durant el Miocè inferior, i que no es dispersaren cap a Euràsia fins a principis del Miocè mitjà, fa uns 14-15 milions d’anys, on estarien representats per un parell de keniapitecins a Turquia i centre d’Europa. Les evidències fòssils durant els dos milions d’anys següents són molt escadusseres, però quan fa uns 12-12,5 milions d’anys tornem a trobar un registre més complet, trobem que el grup ja s’ha diversificat en pongins a l’Àsia i driopitecins a Europa.

 Catalunya és un dels indrets més rics de tot el món pel que fa a hominoïdeus fòssils del Miocè mitjà i superior, gràcies al registre que ens proporcionen diverses localitats de la conca del Vallès-Penedès. Destaquen sobretot els diversos jaciments de l’Abocador de Can Mata, els quals han posat de manifest una diversitat prèviament insospitada (fins a tres gèneres diferents) d’hominoïdeus driopitecins. El més sorprenent sigui tal vegada Anoiapithecus brevirostris, conegut a partir d’un crani parcial d’un mascle adult procedent de la localitat C3-Aj (amb una antiguitat d’11,9 milions d’anys). A l’igual que Pierolapithecus, conegut d’un jaciment proper i d’edat similar, Anoiapithecus presenta una configuració facial de gran antropomorf modern, incloent una obertura nasal ampla (sobretot sobretot a la base), i una cara alta amb la regió mèdio-facial plana. Això indica que els driopitecins són membres del grup dels homínids, malgrat que donada l’absència de caràcter derivats clars de pongí o hominí, se’ls sol considerar membres del llinatge basal d’aquest grup (anteriors a la divergència entre pongins i hominins). Allò més sorprenent d’Anoiapithecus és que, malgrat les similituds dentàries amb altres driopitecins, presenta una cara molt plana (ortognata), que contrasta amb el perfil allargat que presenta Pierolapithecus. Això, unit a d’altres diferències cranials (per exemple, Anoiapithecus presenta sinus frontal, a diferència de Pierolapithecus), duu a classificar aquestes espècies en dos gèneres diferents.

 Malauradament, no disposem de restes postcranials que ens permetin inferir el tipus de locomoció d’Anoiapithecus, però les evidències cranials són d’allò més informatives pel que fa a l’evolució dels driopitecins. Així, tant Anoiapithecus com Pierolapithecus encara compateixen amb els keniapitecins del Miocè mitjà algunes característiques primitives (tals com l’esmalt gruixut de les molars i el sinus maxil·lar restringit). Tot plegat suggereix que els driopitecins evolucionaren a Europa, després d’un esdeveniment inicial de dispersió o extensió de rang geogràfic dels hominoïdeus d’esmalt gruixut fora de l’Àfrica cap a Euràsia. Les molars d’esmalt gruixut de Pierolapithecus i Anoiapithecus, juntament amb els resultats del microdesgast, suggereixen que tots dos tàxons mostraven adaptacions a una dieta a base de fruits durs (esclerocàrpia), la qual podria haver estat l’adaptació clau que permeté als hominoïdeus de dispersar-se inicialment fora de l’Àfrica. Donat el conexiement que es té actualment de l’evolució dels hominoïdeus, i les poques evidències disponibles del Miocè mitjà de l’Àfrica, és possible pensar que els homínids eurasiàtics (driopitecins i pongins) i els africans (hominins) haurien evolucionat independentment a partir d’ancestres keniapitecins similars als seus continents respectius. En tal cas, els driopitecins podrien ser un grup extingit sense descendents actuals, més a prop dels pongins que dels homínids en la seva totalitat.

Els castors són rossegadors de grans dimensions famosos per la seva obstinada entrega a la construcció de preses emprant troncs d’arbres. A l’actualitat tan sols queda un gènere, Castor, distribuït per Euràsia i Amèrica del Nord. La història dels castors es remunta a finals de l’Eocè (fa uns 38 Ma) d’Amèrica del Nord. Aquests primers castors eren rossegadors de mida mitjana o gran, amb esquelets robustos, incisives fortes i queixals amb la corona força alta. Durant l’Oligocè (34-23 Ma) van viure a Amèrica del Nord nombroses espècies de castors diferents que excavaven galeries a les praderes i deserts. En canvi, altres espècies sembla que s’adaptaren a viure prop dels cursos d’aigua. A principis de l’Oligocè una sèrie de canvis ambientals permet que els castors puguin passar a Europa des d’Amèrica del Nord creuant l’estret de Bering. Entre aquests castors europeus trobem algunes formes excavadores i altres de parcialment aquàtiques com Chalicomys.

Chalicomys podia assolir les dimensions d’un castor actual, arribant a pesar uns 20 o 25 kg, encara que algunes espècies, com Chalicomys batalleri, trobat als Hostalets de Pierola, eren força més petites. S’assemblava molt als castors actuals, les extremitats eren curtes i massives i la cua aplanada en forma de pala i segurament coberta d’escates. Nedava sobretot fent servir les potes del darrera, que acabaven en uns peus amples i palmejats, d’una manera similar a com ho faria un nedador de braça. La cua aplanada serviria de timó. A l’aigua es mouria ràpidament però a terra ferma seria força maldestre. Les incisives eren molt amples i fortes, aptes per a tallar qualsevol tipus de vegetació i fins hi tot troncs d’arbres. A la boca comptava amb quatre queixals (una premolar i tres molars) per banda amb una corona molt alta. Aquests queixals estan definits per una sèrie de plecs d’esmalt fent petites fosses. Per donar resistència a les dents una substància similar a l’os, anomenada ciment, reomplia aquestes fosses i plecs, tal com passa en l’actual castor. Chalicomys es deuria alimentar de fulles i d’escorça d’arbres així com de plantes aquàtiques i en general de qualsevol vegetal que cresqués prop dels cursos d’aigua. Aquesta dieta feia que els queixals es desgastessin molt i això explica que la superfície de desgast fos plana, la corona alta i que presentessin ciment. És probable que tallessin arbres emprant les dents i fessin preses per inundar grans àrees de bosc. Això permet als castors actuals no haver d’allunyar-se massa de l’aigua, on estan segurs, per alimentar-se. A més, com els seus parents vivents, Chalicomys podria haver fet un niu a base de troncs i fang que oferiria refugi i protecció. Aquest niu es situaria al centre de l’estany i sols tindria entrada per sota de l’aigua.

Gràcies a la troballa d’uns fòssils excepcionals al jaciment de Montaigu-le-Blin del Miocè inferior (fa uns 22-20 Ma), a França, els paleontòlegs han pogut conèixer molts aspectes del mode de vida dels castors primitius. En aquest jaciment s’ha trobat una petita cavitat plena de restes de castors del gènere Steneofiber, l’avantpassat de Chalicomys. En comptar el nombre d’individus diferents que hi havia a la cavitat, els paleontòlegs van veure que hi havia dos individus adults, tres juvenils d’un any d’edat i cinc de menys d’un any. Aquest recompte correspon al que esperaríem trobar en un niu de castor actual. Els castors són monògams, i normalment els fills passen uns dos anys al cau dels pares abans d’independitzar-se. Sembla ser que aquesta estructura ‘familiar’ dels castors és molt antiga i que ja era present als gèneres del Miocè com Steneofiber i Chalicomys.

Els dinoteris foren uns dels mamífers terrestres més grans que mai han existit, superant la talla dels elefants africans i dels mamuts més grossos. Com aquestes espècies eren membres de l’ordre dels proboscidis, un grup de grans mamífers herbívors d’origen africà que es caracteritza per la presència d’una trompa versàtil que fan servir, entre d’altres coses, per endur-se l’aliment a la boca. No obstant, els dinoteris no eren parents propers dels elefants i mamuts, sinó un grup primitiu de proboscidis que va seguir una evolució molt diferent de la resta. Aquest fet va provocar que els primers fòssils que se’n descobriren desconcertessin els paleontòlegs. Georges Cuvier, el gran naturalista francès de principis del segle XIX i pare de la paleontologia, fou el primer en estudiar els queixals d’aquest animal. Aquests constaven de dues senzilles crestes paral·leles prou altes i que recordaven als dels actuals tapirs, excepte pel fet que eren molt més grossos. Cuvier imaginà que corresponien a un tapir descomunal i l’anomenà Deinotherium giganteum, que significa “bèstia terrible gegant”. Més endavant es descobriren restes molt completes d’aquests animals a Alemanya que permeteren aclarir que en realitat es tractava d’un parent dels elefants.

Tanmateix, l’aspecte dels dinoteris era força diferent del dels elefants: les potes eren massisses per suportar el seu gran pes, però força més llargues que les dels elefants, el tronc i el coll eren més llargs i el crani no era alt i bombat, sinó que pla i més allargassat. Els queixals incloïen dos premolars i tres molars que sempre estaven en funcionament, mentre que als elefants sols hi ha un premolar o molar en funcionament, que és reemplaçat per la següent dent quan es desgasta. A més les dents dels elefants són molt llargues i compactes i formades per diverses crestes baixes i atapeïdes, mentre que les dels dinoteris són quadrades i tan sols tenen dues crestes altes. Però el que crida més l’atenció són les seves incisives, els mal anomenats “ullals” dels elefants (mal anomenats, perquè el terme ullal es refereix a les dents canines a tots els mamífers, no a les incisives). Com els elefants els dinoteris tenien dos “ullals” però aquests no es situaven al crani sinó a la mandíbula. A més eren més curts i dirigits cap a darrera, per què els deurien fer servir? Aquesta és una qüestió que du de cap als paleontòlegs, encara que actualment la majoria d’experts creuen que els dinoteris es valien d’aquestes incisives per arrencar branques i escorça com ho fan els actuals elefants. Però el coll dels dinoteris era més llarg, i els seus músculs més potents i permetien uns moviments del cap amunt i avall molt més forts i en un radi més ample que els dels elefants. Així, potser els dinoteris es van especialitzar en destrossar arbres a cops de cap! Una altra possible funció de les incisives hauria pogut ser en combats entre els mascles en època de reproducció. El crani presenta un orifici nassal alt i ample, fet que indica que els dinoteris tenien una trompa desenvolupada, encara que no sabem si era tan llarga i versàtil com als elefants. De ben segur els dinoteris la deurien fer servir per endur-se a la boca les fulles de les que s’alimentaven i també per a beure.

Els dinoteris habitaven els boscos i també les sabanes boscoses d’arreu d’Europa i Àsia, però s’extingiren poc abans que apareguessin els primers mamuts. A l’Àfrica l’espècie Deinotherium bozasi va sobreviure fins fa menys d’un milió d’anys, arribant a coexistir amb els primers membres del gènere Homo.

Els artiodàctils són mamífers ungulats (és a dir, amb peülles) als quals l’eix principal de les dues extremitats passa per entremig dels dits tercer i quart, en comptes de passar pel dit central (tercer) com als perissodàctils. Dins del principal grup d’artiodàctils actuals, els rumiants, és molt freqüent la presència d’algun tipus de banyes més o menys desenvolupades (cérvols, vaques, girafes...), generalment només els mascles. Originàriament, però, els artiodàctils no tenien cap tipus d’apèndix cranial, i les diferències entre sexes venien donades per la presència als mascles d’ullals (canines superiors) llargues en forma de daga. Aquest és el cas dels tragúlids, també coneguts com cérvols cérvols ratolí, tot i que en realitat no es tracta de veritables cèrvids.

Els actuals tragúlids viuen tant a l’Àfrica com a l’Àsia. Els seus representants actuals són els relictes d’un grup que s’originà a l’Eocè, i que ha mantingut fins a l’actualitat una estructura relativament primitiva tant de les dents, com del crani (absència de banyes) i de les extremitats. Els tragúlids són fàcilment distingibles d’altres artiodàctils per la presència d’una estrutura de crestes molt característica a les molars inferiors, així com per la presència d’una dentició amb cúspides més arrodonides que d’altres artiodàctils, on les cúspides i crestes solen formar estructures en forma de mitja lluna (característica coneguda com selenodòncia). S’han descrit unes quantes desenes d’espècies miocenes de tragúlids, tant a Euràsia com a l’Àfrica, moltes de les quals es classifiquen dins el gènere Dorcatherium. Aquestes espècies difereixen les unes de les altres en mida corporal, el grau de selenodòncia de les dents, i detalls de l’aparell locomotor.

 Al Miocè de Catalunya hi trobem quatre espècies de Dorcatherium. Les més ben conegudes són Dorcatherium crassum, enregistrada en jaciments del Miocè inferior (per exemple, Els Casots) i mitjà, i Dorcatherium naui, enregistrada a jaciments del Miocè mitjà (per exemple, diverses localitats de l’Abocador de Can Mata) i superior (per exemple, Can Llobateres). Aquestes dues espècies de Dorcatherium tenen una mida corporal molt similar, i durant un quant temps alguns autors cregueren incorrectament que es tractava de la mateixa espècie. En realitat, però, D. naui es pot distingir de D. crassum pel fet de presentar una dentició amb cúspides menys arrodonides i crestes més tallants, per la longitud i morfologia de les dents premolars, i per alguns detalls dels ossos de la mà.

 Malgrat algunes diferències, l’esquelet de les espècies de Dorcatherium s’assembla força al de l’actual cérvol ratolí africà (Hyemoschus), el qual viu en ambients humits de boscos tropicals. Aquest tragúlid no s’allunya mai de llacunes o masses d’aigua permanent, cap a les quals corre quan es veu amenaçat per algun depredador, tot submergint-se per tal de protegir-se’n. Donades les similituds amb Dorcatherium, es creu que aquest mateix mecanisme de defensa era ja present als tragúlids fòssils del Miocè, que es consideren per tant bons indicadors d’ambients tancats i humits amb presència d’aigua a prop. Tal vegada per això, els tragúlids són generalment poc freqüents en els jaciments catalans on es troben, especialment cap a finals del Miocè mitjà, mentre que a principis del Miocè superior solen ser més freqüents i estan representants a un número superior de jaciments.

Gomphotherium era un parent llunyà dels elefants, i fou el primer membre d’aquest grup que va aparèixer a Europa fa uns 18 Ma. Fins a aquell moment, l’evolució dels proboscidis (l’ordre de grans animals amb trompa que inclou als elefants, mastodonts i dinoteris) havia succeït exclusivament a l’Àfrica que s’havia mantingut separada de la resta de continents des de finals de l’època dels dinosaures. Això permeté l’evolució d’una fauna singular de mamífers única d’aquest continent i que inclou els elefants, els porcs formiguers i els damans entre d’altres. Però a poc a poc el continent africà es començà a desplaçar cap al nord i acabà per tancar l’estret canal que existia entre el mar Mediterrani i l’oceà Índic al pròxim orient. Fa uns 18 Ma és quan arriben els primers mamífers d’origen africà a Europa, indicant que ja existia una connexió entre ambdós continents. Gomphotherium és el primer immigrant en arribar, i en el decurs del Miocè el seguiran molts altres. Paral·lelament, grups de mamífers euroasiàtics seguiren el camí en sentit oposat i envaïren Àfrica on es diversificaren en nombroses formes. Això representà un canvi molt important a les faunes del Miocè africà, i determinà l’extinció d’alguns mamífers endèmics. En canvi a Europa els mamífers africans foren assimilats a la fauna, sense que hi haguessin canvis apreciables.

Entre els rossegadors la família dels esquirols (esciúrids) és una de les més diverses i més àmpliament distribuïdes. Existeixen 278 espècies escampades per tots els continents excepte algunes parts d’Oceania (Austràlia i Nova Zelanda). A més estan adaptats a modes de vida molt diferents, hi ha esquirols arborícoles com els que tothom ha vist en boscos i parcs, terrestres com les marmotes, i fins hi tot hi ha esquirols voladors. No és que hi hagi esquirols que volin com ho fan els ratpenats. Enlloc de fer això planen d’un tronc a un altre situat a menys alçada. Per fer-ho empren una membrana de pell, anomenada patagi, que s’estén des de les potes del davant a les del darrere. Quan un esquirol volador salta d’un arbre estén les potes de manera que el patagi actua com una mena de paracaigudes, i li permet planar una distància considerable, de l’ordre de desenes de metres. Els esquirols voladors de mida gran a més tenen una membrana entre les potes de darrera i la cua que permet que l’aterratge sigui més suau. La cua, que és llarga, aplanada i amb molt de pèl s’utilitza com a timó i els permet canviar la direcció del vol. A l’actualitat trobem esquirols voladors a Europa i a Amèrica del Nord, però on aquests animals són més diversos és al sud-est asiàtic. En canvi, durant el Miocè hi havia nombroses espècies diferents d’esquirols voladors a Europa que incloïen formes molt variades i de mides diferents. Totes aquestes espècies es coneixen tan sols a partir de dents aïllades i fragments de mandíbules i maxil·lars. Això és problemàtic, ja que els paleontòlegs no poden estar del tot segurs que es tracti d’esquirols voladors perquè els principals trets que defineixen aquest grup tan sols es poden reconèixer en els ossos de les potes i la cua. No obstant, les dents s’assemblen a les dels esquirols voladors actuals, encara que també mostren força característiques en comú amb alguns esquirols arborícoles que avui viuen a regions tropicals. Tan sols la descoberta d’un esquelet raonablement complert d’esquirol volador permetrà resoldre aquest debat.

Plesiodimylus és un estrany mamífer insectívor que pertany a la família dels dimílids, avui totalment extingida, però que fou molt important durant el Miocè inferior i mitjà a Europa. Tot el que sabem dels dimílids prové de l’estudi de dents i mandíbules aïllades i d’alguns fragments de crani. El nom de la família significa ‘amb dues molars’, perquè la pèrdua de les darreres molars (els nostres queixals del seny) n’és un dels trets més característics. A més, les seves dents eren molt diferents de les d’altres insectívors com els talps, els eriçons i les musaranyes. Els principals tubercles eren amples, amb l’esmalt gruixut i arrodonits enlloc de punxeguts com a la majoria d’insectívors. Però el que més crida l’atenció és que aquestes dents, i sobretot les molars, eren molt grans, tant que semblava que s’haguessin quedat sense espai a la mandíbula. A alguns dimílids fins i tot tenien dents que sobresortien per les vores de la mandíbula, clarament necessitaven una ortodòncia! Per què les feien servir? Alguns mamífers, com les llúdrigues marines (Enhydra lutris), presenten dents similars, encara que mai arriben als extrems grotescs d’alguns dimílids. Els animals amb aquest tipus de dentició s’alimenten de preses que tenen closques dures, tals com cloïsses, caragols o crustacis. La massiva dentadura actua com una mena de premsa hidràulica que permet esclafar les closques i menjar-se l’animal que s’amaga a l’interior. Així doncs, els paleontòlegs creuen que els dimílids tenien una dieta similar.