El jaciment paleontològic de Basturs Poble, situat en aquesta localitat del municipi d’Isona i Conca Dellà, és una acumulació densa de restes òssies de dinosaure. En les excavacions efectuades durant 10 anys s’hi han recuperat prop d’un miler de restes òssies. Malgrat que aquest material està encara en estudi, la majoria dels ossos podrien pertànyer a una mateixa espècie d’hadrosaure lambeosaurí (link a la fitxa), encara indeterminada.

El municipi de Coll de Nargó conté una gran riquesa de jaciments en els quals s’han reconegut més de 400 acumulacions d’ous de dinosaure atribuïdes a dinosaures titanosaures. D'entre tots ells, en podem destacar tres: Pinyes, Santa Eulària i Sallent. Aquests tres jaciments constitueixen el conjunt de postes d’ous de titanosaure del Cretaci superior més importants del món. L'any 2010 es va presentar la posta d’ous de titanosaure més completa que es coneix a Europa, formada per 28 ous, i que es va excavar en aquests jaciments.

A Catalunya els jaciments més importants d’icnites de dinosaure es troben a Fumanya, Mina Esquirol i Mina Tumí. Aquests jaciments presenten centenars a milers d’icnites (petjades) produïdes pel pas d’un grup de dinosaures sauròpodes, els titanosaures. Constitueixen el conjunt d’icnites atribuïdes a titanosaures més importants. L'estudi dels rastres indica que tingueren un comportament gregari. Aquests jaciments es varen formar durant el tram final del Cretaci superior (estatge Maastrichtià, 70 a 65,5 M. d’anys)

Els titanosaures són un grup de dinosaures sauròpodes, entre els més exitosos i estesos de l’Era mesozoica. Tots ells eren quadrúpedes i fitòfags, és a dir, caminaven a quatre potes i s’alimentaven de matèria vegetal. El seu crani era petit i acabat en punta, amb unes dents petites en forma de clau que els servien per arrencar la vegetació. La forma del seu cos estava definida per un tronc robust i unes potes davanteres més curtes que les posteriors, amb un coll i una cua relativament llargs. Les vèrtebres de la cua són característiques d’aquest grup de dinosaures; totes, i especialment les que estaven més a prop del tronc, tenien els centres vertebrals del tipus procèlic (convex a l’extrem anterior i còncau al posterior). Al final de les potes davanteres no s’hi distingien ungles sinó que recolzaven el pes directament sobre els metacarpians. Els titanosaures més derivats, entre els quals s’hi compten probablement els representants catalans, tenien el tronc recobert d’unes plaques òssies (osteoderms), algunes de les quals podien assolir mides considerables. Aquestes estructures podien servir com escut protector o bé com a reserva de calci.

Els “dromeosaures” eren dinosaures típicament carnívors de mida mitjana a petita i popularment els coneixem pel seu caràcter depredador. Així ho mostren els seus trets corporals: extremitats llargues, grans òrbites, dents serrades i urpes afilades. El seu cos era esbelt i gràcil, preparat per a una locomoció ràpida, i amb un coll en forma de “S”. Les seves extremitats anteriors eren llargues, acabades amb urpes als dits. La cua dels “dromeosaures” també estava adaptada a córrer; formada per un entrellaçat de xebrons i prezigapòfisis de les vèrtebres caudals que els conferia rigidesa i els ajudava a compensar els moviment durant la cursa, com un timó.

Però per damunt de tot la seva imatge tan temible, i sovint exagerada en pel·lícules com Parc Juràssic, rau probablement en la singular urpa que presenten al segon dit del peu. Es tracta d’una urpa corbada i afilada, amb una longitud que duplica la de la resta d’ungles del peu. Per aquest motiu els “dromeosaures” la mantenien aixecada, sense tocar al terra, mentre caminaven. Les seves petjades, fins fa ben poc desconegudes, són per tant didàctiles (de només dos dits). Durant dècades els paleontòlegs han considerat que aquesta urpa servia per desventrar les preses però els nous descobriments indiquen que aquesta no seria la seva funció principal. Gràcies a la biomecànica i a la recreació de models que assimilen la forma i textura de l’urpa en qüestió, s’ha pogut demostrar que aquesta no tenia prou resistència per tallar la pell d’altres dinosaures. La seva funció, per tant, seria ben diferent: els “dromeosaures” l’usarien com a grampons, per ancorar-se i grimpar sobre les seves preses i després mossegar-les amb la boca.

La sistemàtica dels “dromeosaures” és ben coneguda; són uns dinosaures que s’engloben dins el grup dels Maniraptora, uns saurisquis tetanurs derivats que van donar lloc a les aus actuals. De fet, moltes característiques anatòmiques així ho indiquen. Per exemple, els seus ossos estan pneumatitzats, el seu cervell és gros i a la resta del cos s’hi distingeixen elements tan distintius com la fúrcula, les clavícules, uns avantbraços llargs i un pubis dirigit cap endarrera. A més, el seu cos està recobert de plomes, fet que completa de manera irrefutable la prova de què els dromaeosàurids són el grup de dinosaures no-avians més estretament emparentats amb els ocells.

De fòssils de “dromeosaures” se’n coneixen a tot el món, essent les restes nordamericanes i asiàtiques les més ben conservades i completes; a Europa, Austràlia, Antàrtida i Àfrica també se n’han descobert. A Catalunya només se’n coneixen dents aïllades que no permeten saber el gènere i l’espècie de “dromeosaure” però que ens informen que habitaven les nostres contrades. Aquestes dents són molt petites (al voltant d’un centímetre i escaig) i tenen uns petits denticles a les vores, especialment dissenyats per esquinçar la carn.

Els hadrosaures foren un grup de dinosaures ornitisquis amb una dieta herbívora que van viure durant els últims temps del Cretaci superior. Es tracta probablement del grup de dinosaures més ben conegut ja que se n’han descobert restes de tot tipus: esquelets complets articulats, ous, embrions, cries, juvenils, petjades i rastres, impressions de pell i copròlits. Entre les subfamílies del grup hi ha els lambeosaurins, els quals estan representats als jaciments catalans. Aquests animals es caracteritzaven per tenir un cos robust que atenyia mides mitjanes i grans (amb pesos d’entre un quilo després de néixer fins a 3000 quilos en adults), amb unes potes davanteres més petites que les posteriors. Aquest darrer tret feia que poguessin caminar de forma bípeda o quadrúpeda indistintament. La resta del cos és anatòmicament molt semblant a la resta de membres del grup dels hadrosaures; només presenten trets distintius a la pelvis amb un ísquium característic, i a les vèrtebres, que tenen unes espines neurals molt desenvolupades.