Pseudoloris és un petit primat del Paleogen, del qual el parent actual més proper és Tarsius, que habita en jungles del Sud-est Asiàtic. Va viure a Europa durant bona part de l'Eocè, una època càlida en la qual les nostres latituds es trobaven ocupades per boscos tropicals, i va ser l'únic representant del seu grup que va sobreviure a la greu extinció del límit Eocè-Oligocè, causada per un dràstic descens de les temperatures.

Sossís i Roc de Santa són dos jaciments de l’Eocè superior, excepcionalment rics en mamífers fòssils. A Sossís s’han descrit fins a 32 espècies de mamífers i rèptils, i a Roc de Santa 24. En ambdós casos destaca tant la diversitat, com la quantitat de restes fòssils de primats.

En realitat a Sant Jaume de Frontanyà, hi ha 3 jaciments corresponents a l’Eocè mitjà. Al jaciment més ric s’han citat 18 espècies de mamífers i rèptils. Destaca per la quantitat i qualitat de les restes de primats recuperades, i per la presència de creodonts i marsupials.

Amb un pes estimat entre entre 50 i 200 grams, Anchomomys és el representant més petit del grup dels adapiformes, uns primats que van poblar l'hemisferi nord durant l'Eocè. Aquesta va ser una època caracteritzada per un clima molt més càlid que l'actual, en què les nostres latituds es trobaven cobertes de boscos tropicals frondosos.

Les restes més comunes d'aquest gènere són les peces dentàries. Las canines són grans i les molars, que mesuren uns 2 mm de llarg, tenen cúspides punxegudes. La morfologia de les dents ens indica que aquest animal s'alimentava principalment d'insectes, encara que també incloïa fruita a la seva dieta. En aquest sentit, Anchomomys es diferenciava de la majoria de representants del seu grup, ja que els adapiformes eren en general animals de dieta herbívora.

A més de les dents, s'han trobat alguns ossos de l'esquelet postcranial, concretament astràgals i calcanis. L'estudi d'aquests ossos, actualment en curs per part d'investigadors de l'Institut Català de Paleontologia, revela que Anchomomys era un animal adaptat per enfilar-se per branques verticals, però no tenia habilitats especials per al salt.

S'han trobat restes de Anchomomys a diferents jaciments de França i Suïssa. A la Península Ibèrica, aquest gènere s'ha identificat als jaciments de Caenes (Salamanca) i Santa Clara (Zamora). Però és al  poble més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà, província de Barcelona) on s'ha trobat la col·lecció més abundant de fòssils de Anchomomys de tot el món: més de 200 peces dentàries que van permetre l'any 2011 a un grup d'investigadors de l'ICP la definició d'una nova espècie, Anchomomys frontanyensis.

Fins a aquest moment, només s'havien descrit quatre espècies del gènere (A. crocheti, A. pygmaeus, A. gaillardi i A. quercyi), i es considerava que constituïen un únic llinatge. No obstant això, el descobriment d'A. frontanyensis a Sant Jaume de Frontanyà, un jaciment de la mateixa edat que Lissieu, on es troba A. gaillardi, posa de manifest que a la Península Ibèrica hi havia un llinatge independent del que habitava al centre d'Europa. Així, es constata que l'evolució d'aquest gènere és més complexa del que s'havia pensat fins fa poc temps.

Els estudis duts a terme pels membres del nostre institut han evidenciat també que la dentició de Anchomomys guarda moltes similituds amb la dels actuals lèmurs i loris, i també amb la dels asiadapins, un grup de primats ja extint que va habitar a Àsia durant l'Eocè.

Diplocynodon era un petit cocodril d’aspecte similar als actuals al·ligàtors i caimans. Els caimans i al·ligàtors s’agrupen dins la família dels al·ligatòrids, que es distingeixen dels cocodrils per ser generalment de mida més petita i per l’aspecte del crani. Mentre que el crani dels cocodrils és llarg i més o menys triangular, el dels al·ligatòrids és més ample i curt i el musell és arrodonit. A més, tenen una de les dents de la mandíbula inferior clarament més llarga que les altres i que encaixa en un solc del maxil·lar quan tanquen la boca. La majoria d’espècies de Diplocynodon eren de petites dimensions i també tenien cranis amples amb el morro arrodonit, fet que els donava un aspecte similar als al·ligatòrids. Un petit detall els diferencia, i és que enlloc de tenir una dent més llarga que la resta a la mandíbula inferior en tenien dues que també encaixaven en un solc al maxil·lar. Aquest tret permet entendre el significat del nom del gènere “doble dent de gos”, ja que amb la boca tancada se’ls veurien aquestes dues dents, al igual que a alguns gossos, com els buldogs, se’ls veuen els ullals quan tanquen la boca.

Diplocynodon era un al·ligàtor molt estès per Europa durant l’Eocè i l’Oligocè, i a la Península Ibèrica se’n coneixen dues espècies: D. tormis, de mitjans de l’Eocè (fa uns 37-40 Ma) de Salamanca, i D. muelleri, de l’Oligocè Inferior (fa uns 30-28 Ma) de Tàrrega. No obstant, fins fa molt poc l’espècie catalana s’havia classificat dins d’un altre gènere, Hispanochampsa, que significa “cocodril espanyol”. El motiu fou que no tenia les dues dents més llargues a la mandíbula típiques de la resta d’espècies de Diplocynodon. Finalment, en base a detalls del crani, la pelvis i les plaques de la cuirassa es va poder concloure que en realitat era una espècie una mica "particular" de Diplocynodon.

Diplocynodon muelleri es coneix molt bé gràcies als fòssils recuperats als jaciments del Talladell, de l’Oligocè inferior de Tàrrega. El material recuperat inclou nombrosos cranis, alguns de molt complerts, part de les extremitats i infinitat de plaques que definien la seva armadura. Aquestes plaques eren rectangulars i encaixaven fent una gruixuda cuirassa que li cobria el dors i el pit. El crani feia tan sols entre 18 i 25 centímetres de llarg i per tant s’estima que aquest al·ligàtor no deuria passar del metre i mig de llarg, essent tan petit com l’actual caiman nan (Paleosuchus palpebrosus) que viu a la conca de l’Amazones. Diplocynodon vivia en aigua dolça, als aiguamolls tropicals que a l’Eocè i l’Oligocè existien a diverses regions europees. Com els al·ligatòrids de mida petita actuals es deuria alimentar de peixos, invertebrats aquàtics i petites aus i mamífers.

Elomeryx era un primitiu mamífer amb peülles de la família dels antracoteris, parents propers dels hipopòtams i de les balenes. Antracoteri vol dir "bèstia del carbó" i fa referència a les roques on són especialment comuns els fòssils d’aquests animals. Els carbons es formen a partir de vegetació aquàtica en torberes i zones pantanoses i es suposa que els antracoteris van viure en aquest tipus d’ambients com a equivalents prehistòrics dels actuals hipopòtams. Elomeryx és l’antracoteri més antic que es coneix i s’originà a l’Eocè mitjà (fa uns 40 Ma) a l’Àsia. A finals de l’Eocè i l’Oligocè ja s’havia dispersat per Europa i Amèrica del nord. Els antracoteris foren un grup prou divers i geogràficament molt estès, ja que a part d’Euràsia i Amèrica del nord també arribaren a l’Àfrica. No obstant, sembla ser que la competència amb altres mamífers amb peülles més avançats, com els porcs i hipopòtams va fer que desapareguessin d’Europa a principis del Miocè (fa uns 16 Ma) i de l’Àfrica a finals d’aquesta època (fa uns 6 Ma). No obstant, a Europa el gènere Anthracotherium va sobreviure fins a finals del Miocè a la Toscana (Itàlia), gairebé 10 milions d’anys més que tots els seus parents. Això fou possible perquè en aquell moment la Toscana consistia en un conjunt d’illes on no hi havia depredadors terrestres ni competidors importants per Anthracotherium, però en establir-se una connexió amb el continent fa uns 6 Ma desaparegué ràpidament. Els darrers antracoteris, del gènere Merycopotamus, semblant a un petit hipopòtam, van viure a Pakistan fins fa uns 2 Ma.

Elomeryx arribava a fer 1,5 m de llarg i era un animal més aviat rabassut. Tenia cinc dits a les potes del davant i quatre a les del darrera acabats en peülles. Les curtes potes aguantaven el pes de l’animal sobre les peülles. El crani era baix i allargat, recordava vagament al d’un porc amb els ulls més aviat petits. Tenia la dentició completa d’un mamífer primitiu, que consta de 44 dents: tres incisives, una canina, quatre premolars i tres molars per banda. Les molars eren baixes i tenien diversos tubercles en forma de mitja lluna que li permetien triturar fulles i vegetació tova. A diferència de molts herbívors més avançats els antracoteris no tenien un espai sense dents que separés les molars i premolars de les incisives i canines. Les canines, i en concret les superiors, eren fortes i llargues sobretot en els mascles. És probable que aquests mostressin les canines per foragitar als rivals o les utilitzessin per combatre’ls tal i com fan avui moltes espècies de porcs i els hipopòtams. Elomeryx segurament era un animal semiaquàtic molt comú en jaciments que corresponen a antigues zones humides com és el cas de les maresmes poblades per tortugues i petits al·ligàtors que a l’Oligocè inferior hi havia a la zona de Tàrrega. Les seves curtes potes l’haurien fet força maldestre a terra, de manera que és molt probable que Elomeryx no s’allunyés massa de l’aigua i corregués a submergir-s’hi per buscar-hi refugi.

Recentment l’estudi dels cranis dels primers cetacis, el grup que inclou les balenes i els dofins, que van viure a principis de l’Eocè (fa 55 Ma) a Pakistan, ha revelat que aquests mamífers marins estan estretament emparentats amb els actuals hipopòtams i els antracoteris. Això ha permès confirmar els resultats dels biòlegs moleculars que a partir de l’estudi de l’ADN dels mamífers actuals havien conclòs, encara que sembli sorprenent, que les balenes són parents propers d’hipopòtams i porcs. De fet alguns paleontòlegs creuen que les primeres balenes com Pakicetus, que encara conservava les potes, deriven d’un animal semiaquàtic semblant a Elomeryx.

Hyaenodon és un gènere extint de mamífers de l'ordre dels creodonts. Algunes espècies d'aquest gènere, com H. gigas, es trobaven entre els mamífers carnívors terrestres més grans, arribant a tenir pesos propers als 200 kg, mentre que altres no superaven la talla d'una marta. Malgrat el nom (que signigica "dents de hiena", perquè els seus robusts premolars s'assemblen als d'aquests animals) no estaven relacionats amb les actuals hienes, amb les que mostren clares diferències. Hyaenodon posseeix un llom recte, mentre que la hiena té un llom inclinat cap enrere, pel fet que les seves potes posteriors són més curtes.

Leptadapis és un primat que va habitar a Europa occidental durant l'Eocè mitjà i superior. Pertany al grup dels adapiformes, animals en general d'hàbits diürns i dieta herbívora (a diferència de l'altre gran grup de primats de l'Eocè, els omomyiformes, que eren generalment nocturns i tenien una dieta insectívora i/o frugívora). La seva mida és relativament gran en comparació amb altres membres del seu grup: podia arribar a assolir més de 6 kg de pes. A més, s'ha observat que els mascles tenien cranis més grans i canins més llargs que les femelles, constituint un dels pocs casos de dimorfisme sexual que es coneixen en prosimis.

Els ossos i dents no són les úniques restes fòssils que troben els paleontòlegs, de vegades es troben rastres de l’activitat dels animals, tals com les seves petjades en sediments solidificats; nius, ous i fragments de closca; excrements fossilitzats; o bé les marques de dents i urpes deixades pels depredadors en els ossos de les seves preses. Totes aquestes restes ens donen una informació molt valuosa sobre com vivien els animals que les van produir, però en moltes ocasions no sabem exactament quin animal va deixar les petjades o va pondre els ous. Això és degut a que no acostumem a trobar associat a aquests rastres indirectes l’animal que els va deixar. Tot i això hi ha excepcions notables, i en alguns casos s’han trobat nius de dinosaures amb la mare morta incubant els ous. No obstant, en la majoria de situacions els paleontòlegs han de fer com si seguissin la pista d’un criminal a partir de les proves que va deixar a l’escena del crim i basant-se en la forma i dimensions de les petjades o ous intentar identificar al culpable. Moltes vegades hi ha diversos possibles culpables, de manera que a les restes indirectes com petjades i ous se’ls dóna un nom científic diferent del de l’espècie o les espècies a les que s’atribueixen. Així hi ha icnoespècies i icnofamílies per les petjades i rastres, i ooespècies i oofamílies pels ous (el prefix “icno-“ significa rastre, i “oo-“ ou).                                                                  

Ornitholithus és un exemple perfecte d’aquests rastres indirectes. Es tracta de fragments de closques d’ous que s’atribueixen a un grup d’aus gegants emparentat amb les grues que van viure durant el primer terç de l’edat dels mamífers. En alguns dipòsits del sud de França (Provença) i dels Pirineus (Tremp) aquests fragments de closques, sovint de pocs mil·límetres de llarg, són força comuns. A Provença hi ha fragments prou complerts com per fer-se una idea de la forma de l’ou. Serien allargats, d’uns 24 per 10 cm de diàmetre, força més grans i de forma molt diferent dels d’un estruç, però amb la closca més prima. S’estima que pesarien uns 3 kg, el doble que els d’estruç! A més l’estudi microscòpic dels fragments de closca trobats a Claret (Tremp) ha mostrat que les diferències no s’acabaven aquí. La closca d’un ou té una sèrie de porus que permeten respirar a l’embrió de dins i que són característics de diferents tipus de famílies d’ocells. A Ornitholithus els porus eren molt més petits que als ocells actuals de manera que conduïen molt pitjor els gasos cap a l’interior de la closca. El nombre de porus als ous és menor en aquelles espècies que viuen a ambients càlids i secs, per tant es creu que les aus que van pondre aquests ous també vivien en un clima similar.

Ara bé, qui ponia aquests ous? Doncs es creu que un grup d’aus gegants anomenat gastornítids. Es tracta de parents llunyanes de les actuals grues i en anglès se les coneix com a terror cranes, és a dir, grues terrorífiques. Prop de París i a Wyoming s’han trobat esquelets prou complerts del gènere Gastornis que permeten fer-se una idea de les dimensions i l’aspecte amenaçador d’aquests ocellots. Gastornis feia fins a dos metres d’alt i tenia un cap molt gros amb un bec massís i ganxut. Les ales eren diminutes i segurament quedaven ocultes per les plomes que podrien haver estat fibroses com en moltes aus terrestres actuals (com el kiwi o l’emú). Les potes eren fortes i estaven rematades per ungles esmolades, però sembla ser que no li permetien córrer massa ràpid. Molts paleontòlegs creuen que després de l’extinció dels dinosaures les aus gegants van esdevenir els depredadors dominants a Europa, Amèrica del nord i del sud. Els mamífers carnívors encara eren molt menuts i segurament no podien abatre preses massa grans, en canvi les aus gegants haurien pogut despatxar amb relativa facilitat un mamífer de la mida d’un gos. No obstant, deurien amagar-se i esperar el moment oportú per llançar-se sobre les seves víctimes, ja que no eren capaces de córrer gaire ràpid. Altres paleontòlegs pensen que aquestes aus eren més aviat carronyaires o omnívores, incloent una important proporció de fruïts durs a la seva dieta.

Els gastornítids es van extingir a mitjans de l’Eocè (fa uns 40 Ma) i el seu rol com a depredadors dominants fou ocupat pels mamífers. Pot ser que la competència amb els mamífers fos la causa de la seva extinció, però per altra banda el canvi climàtic que hi va haver en aquell moment potser jugà un paper més important. Fins fa 40 Ma el clima era molt càlid, de manera que hi havia boscos tropicals a latituds molt altes, però en aquell moment les temperatures globals van caure en picat i aquests boscos van anar desapareixent a poc a poc. Els gastornítids sembla ser que estaven adaptats a aquest tipus d’hàbitat i van desaparèixer amb ell.

Paschatherium fou un dels membres més comuns dels condilartres, un grup primitiu de mamífers amb peülles. Aquest és un grup molt divers que visqué durant el Paleocè i l’Eocè a Amèrica del Nord, Europa i al Nord d’Àfrica. Inclou els mamífers amb peülles més primitius i es creu que a partir d’ells van derivar entre d’altres els actuals cavalls, vaques, rinoceronts i girafes. Aparentment els primers condilartres, com Protungulatum, coexistiren amb els darrers dinosaures i es van diversificar després de la seva extinció. Així, a inicis del Paleocè (fa uns 60 Ma) trobem diversos gèneres tant a Amèrica del Nord com a Europa. D’aquests, el que millor es coneix és Hyopsodus, un gènere americà que visqué des de finals del Paleocè fins a l’acabament de l’Eocè, fa uns 34 Ma. Se’n coneixen desenes de milers d’exemplars procedents de Wyoming (oest dels Estats Units) que han permès fer-se una idea precisa de l’aspecte dels condilartres primitius. Hyopsodus era una animalet de la mida d’un eriçó gros, amb el cos allargat com el d’una mostela, les potes curtes i la cua força llarga. Encara no tenia peülles, i les potes acabaven en urpes curtes. El crani també era allargat i a diferència de molts herbívors no presentava un espai sense dents entre les incisives, emprades per estirar i tallar l’aliment, i els queixals, encarregats de moldre’l. Mentre que molts mamífers han reduït el nombre de dents, els condilartres tenien tota la dentició pròpia d’un mamífer primitiu, que consta de 44 dents: tres incisives, una canina, quatre premolars i tres molars per banda. Les incisives eren simples i punxegudes i la canina era molt reduïda. Les primeres premolars eren petites, però la quarta premolar i la resta de molars eren amples i constaven de tubercles prou amples i arrodonits. Aquestes dents servien als primers condilartres per trinxar fulles i fruits, encara que també deurien capturar invertebrats i altres petits animals. En condilartres més evolucionats, com Phenacodus, les dents s’especialitzaren per a alimentar-se de vegetals i la forma del cos, amb les potes més llargues i acabades en peülles, recordaria més a una ovella que no a una mostela.