Aquest jaciment, situat al Pla de la Calma (Tagamanent), ha lliurat centenars de restes òssies d’un grup d’amfibis conegut com temnospòndils i també de petits rèptils. Els amfibis han estat descrits per investigadors de l’ICP amb el nom de Calmasuchus acri. És el jaciment amb més estes òssies del Triàsic la Península Ibèrica i data de fa uns 242 Ma. L’escassetat de fòssils de vertebrats a la Península Ibèrica i al sud d’Europa en aquest període geològic, fa de La Móra un jaciment clau per estudiar l’evolució dels vertebrats durant el Mesozoic a Europa.

Els terrenys del Parc Natural de l’Alt Pirineu inclouen una important quantitat d’afloraments dels períodes geològics Permià i Triàsic. Es tracta d’uns períodes compresos entre els 300 i els 200 milions d’anys, en els quals la fauna de vertebrats del planeta consistia en una important diversitat d’amfibis i rèptils d’ambients continentals, mentre que al medi marí habitava una gran diversitat de peixos (actinopterigis i sarcopterigis) i de taurons (selacis), així com també rèptils marins (els mesosaures durant el Permià i els sauropterigis durant el Triàsic). Els precursors dels mamífers i els dinosaures varen ser presents durant aquests períodes i fou a finals del Triàsic quan apareixen les primeres formes de dinosaures.

El Parc Natural de l’Alt Pirineu presenta diversos tipus de roques (litologies). Una part molt important del Parc Natural de l’Alt Pirineu es troba en roques d’edats del Cambro-Ordovicià (entre 450 i 550 milions d’anys). D’altres roques força abundants pertanyen als períodes geològics Permià i Triàsic. En aquestes roques del Parc, el registra fòssil està aportant noves dades sobre els ecosistemes i la seva biodiversitat. El Permià es va iniciar fa uns 300 milions d’anys (Ma) i va finalitzar fa uns 250 Ma, donant pas al Triàsic, que va perdurar fins fa uns 200 Ma, en el qual van aparèixer els dinosaures. Aquests dos períodes van ser de crucial importància per la història de la vida, ja que el seu límit està marcat per l’extinció més gran que ha sofert mai la Terra, en la qual van desaparèixer més del 90% de les espècies, essent molt superior a l’extinció de finals del Cretaci que va acabar amb el domini de les faunes de dinosaures. L’estudi dels ecosistemes durant el Permià i el Triàsic permet entendre els canvis que hi va haver a causa de la gran extinció en massa i, per tant, veure l’evolució de la vida i quin era l’ambient en una època de grans convulsions a nivell global.

Amb el suport de:

El jaciment de la Pedrera d’Alcover, és el jaciment del Triàsic marí de la península Ibèrica i un dels més importants jaciments del Triàsic mitjà del món. Aquest jaciment pertany al Triàsic mitjà (240 M d’anys). La fossilització excepcional fa que s’observin les impressions de les parts esquelètiques, i toves de peixos, rèptils, holotúries (cogombres de mar), crinoïdeus, insectes, limúlids (caçoles de les Moluques), i altres invertebrats. S’han descrit per primera vegada nombroses espècies d’artròpodes, peixos i rèptils.

L’àrea a on afloren les icnites es troba fortament tectonitzada (plegada) com a conseqüència de l’aixecament dels Pirineus. Hi ha dos tipus de nivells estratigràfics que tenen icnites (petjades fòssils), uns atribuïts al Permià superior i els altres al Triàsic mitjà. Les icnites atribuides al Permià superior constitueixen les restes fòssils més antigues de vertebrats de Catalunya.

Els rèptils actuals es divideixen en anàpsids, lepidosaures i arcosaures. Els primers corresponen al grup de les tortugues, mentre que els lepidosaures inclouen els grups de les sargantanes, serps i tuatares. El darrer grup, els arcosaures, inclouen els representants actuals dels cocodrils i les aus. Els arcosaures varen aparèixer cap a finals del Permià però va ser desprès de l’extinció en massa del Permià que aquest grup es va estendre i va aprofitar els nínxols deixats per la desaparició d’una gran quantitat de grups d’animals. Durant el Triàsic inferior i mitjà varen començar a diversificar-se i va ser a finals del Triàsic quan un grup d’arcosaures, els dinosaures, van començar el seu domini en els ambients continentals. A Catalunya, la presència d’arcosaures durant el Triàsic és coneguda a diverses localitats de la Conca Catalana i els Pirineus especialment per la presència de petjades, però també per unes escasses, però importants restes òssies que encara es troben en estudi.

Els capitosaures foren un grup molt divers durant tot el Triàsic (250 – 200 Ma.) i son coneguts de tots els continents, inclosa l’Antàrtida. Els capitosaures s’inclouen al grup dels amfibis. Els amfibis avui dia es troben representats pels anurs ( granotes i gripaus), els urodels (salamandres i tritons) i les cecílies. Els amfibis es caracteritzen per ser tetràpodes i reproduir-se a traves d’ous anamniòtics. Ens referim a tetràpode per parlar d’animals amb quatre extremitats (enlloc dels peixos que presenten aletes) mentre que anamniotes fa referència a ous sense closca (ous de tipus membranós i usualment gelatinosos) a diferencia dels ous de rèptil que presenten ous amb closca (formada per carbonat càlcic).

Els amfibis actuals probablement procedeixen dels temnospòndils, un gran grup d’amfibis primitius. Els primers representants del grup dels temnospòndils varen aparèixer a principis del Carbonífer (fa uns 340 Ma.) i varen diversificar-se enormement ocupant la majoria dels nínxols ecològics: alguns dels seus representants eren completament terrestres, mentre que d’altres eren completament aquàtics , i d’altres vivien (i s’alimentaven) entre el medi terrestre i l’aquàtic.

Els capitosaures (tal com el Calmasuchus) foren animals que vivien i s’alimentaven entre el medi terrestre i aquàtic, sent els principals depredadors dels ecosistemes fluvials on vivien. Cal remarcar que no fou fins a finals del Triàsic que els dinosaures aparegueren a la Terra i començaren a ser el grup dominant a partir del Juràssic. És en aquests ambients pre-dinosaurians on amfibis de gran mida (com els capitosaures) eren actius caçadors amb un mode de vida similar al dels actuals cocodrils. Es tractava doncs, d’animals amb l’aparença d’una salamandra gegantina (amb mides que podien arribar als 6 metres en algunes especies de capitosaure), però que realitzaven una mossegada directa sobre les preses tal com fan avui dia els cocodrils.

Pel que respecte Calmasuchus, aquest gènere de capitosaure ha estat recentment descrit per les restes trobades al jaciment del Pla de la Calma (Montseny, Tagamanent, Vallès Oriental). El jaciment fou descobert l’any 1989 per dos excursionistes, Emili Ramon i Pere Font, els quals varen localitzar una llosa a la zona del Pla de la Calma i ells mateixos posteriorment varen localitzar un nivell fossilífer amb l’ajuda del conservador del Museu de Ciències Naturals de Granollers, Antoni Arrizabalaga. Posteriorment, aquestes troballes varen ser notificades a  l'Institut de Paleontologia de Sabadell “Miquel Crusafont” i l’any 1990 es va realitzar la primera excavació paleontològica al nivell fossilífer. A aquesta primera intervenció es varen recuperar centenars de restes òssies assignades majoritàriament a un amfibi de tipus capitosàurid. A partir d’aquí es varen iniciar les tasques de restauració i estudi i el jaciment no es va tornar a excavar fins l’any 2008 i posteriorment l’any 2010 per part de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i on es varen recuperar moltes més restes òssies del capitosaure.

Els estudis realitzats mostren que el jaciment de la Mora contenia diversos exemplars de Calmasuchus i que els individus adults devien tenir una mida aproximada d’un metre i mig de llargada. Durant el Triàsic, la muntanya del Montseny no existia encara i al Pla de la Calma hi passava un riu (similar a l'Ebre) on vivia Calmasuchus. Justament, les restes recuperades corresponen a una zona de meandre on els animals morts varen quedar fossilitzats. A més, restes d’un altre capitosaure, probablement un Calmasuchus varen ser descobertes també a la riera de Sant Jaume (pròxima a Viladecavalls, Vallès Occidental). Avui sabem que Calmasuchus estava probablement emparentat amb Parotosuchus, un gènere conegut de diversos punts del món, i especialment de Rússia.

Els paquipleurosaures varen viure durant el Triàsic mitjà i principis del Triàsic tardà. Actualment no tenim representants vius d’aquest grup, ni del grup que els engloba, els sauropterigis. Els sauropterigis varen tots ells un important grup de rèptils marins, que varen viure durant el Mesozoic (on s’inclou el Triàsic, el Juràssic i el Cretaci), i es varen extingir a finals del Cretaci a la gran extinció que també va acabar amb els dinosaures i altres grups com els pterosaures. Per tant alguns membres dels sauropterigis varen conviure amb els dinosaures. Tot i conviure amb ells s’ha de remarcar que els rèptils marins no estaven emparentats amb els dinosaures. Els sauropterigis eren carnívors i s’alimentaven activament caçant a les seves preses, ja fossin peixos o altres rèptils, i alguns dels seus membres varen adquirir mides formidables, tals com els ictiosaures o alguns plesiosaures, amb algunes formes que recorden als actuals dofins. Aquestes similituds son degudes principalment a una convergència evolutiva per aconseguir una millor adaptacio hidrodinàmica al medi marí i no és degut a cap relació de parentesc.

Els paquipleurosaures varen ser un dels primers grups representants dels sauropterigis. Les seves extremitats estaven modificades per la natació i les seves dents, allargades i puntiagudes, preparades per capturar preses com peixos. Es tractava de rèptils marins de petita mida quan eren adults (des de mig metre en algunes especies fins a poc més d’un metre en d’altres). Els considerem de mida petita si els comparem amb d’altres rèptils marins, com els notosaures (fins a 4 metres de longitud), que també varen viure als mars del Triàsic o bé amb alguns representants dels ictiosaures (de fins a 6 metres de longitud) que varen viure durant el Juràssic.

Els paquipleurosaures són molt ben coneguts a l’Europa Central, especialment a Alemanya. A tota Europa s’han descrit fins al moment fins a 4 gèneres de paquipleurosaures. En el cas de Catalunya, els paquipleurosaures són coneguts de tres zones, a Montral-Alcover (Alt Camp), a Serra de l’Arca (Valles Oriental) i Vilanova de la Sal (La Noguera). Els afloraments de Montral-Alcover són coneguts des de fa varies decades. En aquests afloraments s’han descobert multitud de vertebrats i invertebrats. Entre els vertebrats destaquen els rèptils marins (sauropterigis), tals com els placodonts, els lariosaures, els notosaures i els paquipleurosaures. També en destaca un exemplar de prolacertiform, conegut com a Cosesaurus, un rèptil de petita mida (menys de 15 cm). La fauna de peixos també és molt abundant amb desenes d’exemplars descoberts. El jaciment de Serra de l’Arca ha lliurat un sol exemplar mal conservat de paquipleurosaure i cap altre resta fòssil d’aquest aflorament és coneguda fins al moment. Pel que respecte a Vilanova de la Sal, es tracta d’un jaciment descobert en els darrers anys i que ha lliurat una interessant fauna de peixos i un exemplar de paquipleurosaure.

Els paquipleurosaures de Catalunya estan en plena fase d’estudi. No és coneix amb seguretat a quin gènere pertanyen, tot i presentar importants similituds amb Neusticosaurus i Serpianosaurus. Els estudis en curs han de permetre aprofundir en el coneixement que tenim dels paquipleurosaures de Catalunya i sobre l’ecosistema en què varen viure.

Durant el Permià i el Triàsic, els rèptils presentaven una major diversitat i un important grup, els pararèptils, eren presents als ecosistemes. Els pararèptils no han perdurat fins els nostres dies, però incloïen formes de grans dimensions (de més de 3 metres de longitud), i sovint acuirassats com els paraiesàurids, mentre que d’altres eren de petita mida (entre un i dos pams de longitud). Aquests darrers animals varen ser especialment abundants durant el Triàsic i són coneguts com a procolofònids. Es tractava d’animals amb l’aparença d’una sargantana de potes i dits llargs, però sense estar emparentades amb elles. Algunes espècies presentaven punxes i banyes al seu crani i tenien hàbits alimentaris omnívor. Solien viure en ambients fluvials, on dominaven els temnospòndils dintre l’aigua i els arcosaures fora de l’aigua. En aquests ambients trobaven els seus aliments amb un mode de locomoció rapida.

Els sinàpsids son els precursors dels actuals mamífers. Durant el Permià el grup dels sinàpsids va ser molt divers amb formes de gran i petita mida. Als Pirineus és coneguda la presència dels pelicosaures, un grup de sinàpsids que en algunes espècies podien adquirir mides superiors als tres-quatre metres de longitud. Alguns pelicosaures es caracteritzaven per la presència d’una vela al llarg de la columna vertebral. La funció d’aquesta cresta està encara en debat i s’ha hipotetitzat que la podien usar per regular la seva temperatura, per protecció enfront els depredadors, o bé per donar major rigidesa a la columna vertebral. La majoria d’espècies de pelicosaures eren herbívores o omnívores, tot i que algunes espècies van ser actives depredadores. El grup dels pelicosaures no varen superar la crisi de finals del Permià, però afortunadament pels mamífers (com nosaltres), un grup de sinàpsids, els cinodonts varen superar la gran extinció en massa i varen perdurar durant el Triàsic

Els temnospòndils son els antecessors dels actuals amfibis (granotes, salamandres i cecílies). Es coneixen més de 170 gèneres de temnospòndils. Es tractava d’amfibis i van fer la seva aparició durant el Carbonífer (fa uns 350 milions d’anys). Durant el Permià es van diversificar enormement, sent un dels grups més abundants dels ecosistemes, ocupant una important diversitat d’ambients: aquàtics, semi-aquàtics i terrestres. Algunes espècies eren molt petites, de pocs centímetres, però alguns grups de temnospòndils varen adquirir mides gegantines de fins a més de 6 metres de longitud. La forma de vida d’algunes espècies s’assimila a la de les actuals salamandres, succionant el menjar, mentre que d’altres espècies capturaven el menjar caçant-lo d’una forma activa en una forma similar com fan avui dia els cocodrils. Alguns grups de temnospòndils varen superar la crisi de finals del Permià, i varen viure durant el Triàsic.