A l’entorn dels Hostalets de Pierola hi ha una gran quantitat de jaciments paleontològics coneguts des dels inicis del s. XX. Les intervencions a l’Abocador de Can Mata han permés descriure 2 gèneres i 1 espècie de primats Pierolapithecus catalaunicus, Anoiapithecus brevirostris i Pliopithecus canmatensis, i s’hi han documentat gran quantitat d’espècies. És un jaciment únic al món, una finestra a la Catalunya de fa entre 12,5 i 11,5 Ma. En el cas de l’Ecoparc de Can Mata durant la seva construcció es van recuperar centenars de tortugues del gènere Cheirogaster.

És un jaciment molt ric en restes de vertebrats, en el que destaquen les troballes de primats i sobretot de l’espècimen fòssil d’Hispanopithecus laietanus –conegut popularment com a Jordi. S’hi ha trobat entorn de 80 tàxons corresponents a mamífers, rèptils, aus i amfibis, cosa que el converteixen en un dels jaciments amb una diversitat d’espècies del Neogen més gran d’Europa. L’associació faunística descrita a Can Llobateres i a Can Poncic (Sant Quirze del Vallès)ha estat emprada per a definir el Vallesià (estatge continental del Miocè superior).

Els humans i els nostres parents més propers, els simis antropomorfs, formem part d’un grup de primats anomenats hominoïdeus. Tradicionalment, els humans s’agruparen en una família pròpia (homínids), tot agrupant els antropomorfs en una família diferent (“pòngids”). Tanmateix, com que alguns antropomorfs estan molt més estretament emparentats amb els humans que no pas d’altres, actualment la major part dels investigadors distingeixen només la família hylobàtids pels petits antropomorfs (gibons i siamangs), tot agrupant els humans i els grans antropomorfs a la família dels homínids. Al seu torn, dins dels homínids s’hi distingeixen dos grans grups actuals: els pongins (orangutans) i els hominins (goril·les, ximpanzés i humans). Hi ha més d’una dotzena d’espècies d’hilobàtids, però el grup dels homínids és molt poc divers (dues espècies de goril·les, ximpanzés, bonobos i humans). Es tracta, en realitat, d’un grup que fou molt més divers en el passat, i que a més estigué àmpliament distribuït no només a l’Àfrica i al sud-est asiàtic (com a l’actualitat), sinó també per tot el continent eurasiàtic. Molts dels hominoïdeus asiàtics del Miocè mitjà i superior se solen considerar pongins, és a dir, parents més o menys propers dels actuals orangutans. Però les relacions de parentiu dels hominoïdeus europeus de la mateixa època són poc clares, i actualment es tendeix a agrupar-los dins del grup dels driopitecins. El registre fòssil indica que els hominoïdeus s’originaren al continent africà durant el Miocè inferior, i que no es dispersaren cap a Euràsia fins a principis del Miocè mitjà, fa uns 14-15 milions d’anys, on estarien representats per un parell de keniapitecins a Turquia i centre d’Europa. Les evidències fòssils durant els dos milions d’anys següents són molt escadusseres, però quan fa uns 12-12,5 milions d’anys tornem a trobar un registre més complet, trobem que el grup ja s’ha diversificat en pongins a l’Àsia i driopitecins a Europa.

 Catalunya és un dels indrets més rics de tot el món pel que fa a hominoïdeus fòssils del Miocè mitjà i superior, gràcies al registre que ens proporcionen diverses localitats de la conca del Vallès-Penedès. Destaquen sobretot els diversos jaciments de l’Abocador de Can Mata, els quals han posat de manifest una diversitat prèviament insospitada (fins a tres gèneres diferents) d’hominoïdeus driopitecins. El més sorprenent sigui tal vegada Anoiapithecus brevirostris, conegut a partir d’un crani parcial d’un mascle adult procedent de la localitat C3-Aj (amb una antiguitat d’11,9 milions d’anys). A l’igual que Pierolapithecus, conegut d’un jaciment proper i d’edat similar, Anoiapithecus presenta una configuració facial de gran antropomorf modern, incloent una obertura nasal ampla (sobretot sobretot a la base), i una cara alta amb la regió mèdio-facial plana. Això indica que els driopitecins són membres del grup dels homínids, malgrat que donada l’absència de caràcter derivats clars de pongí o hominí, se’ls sol considerar membres del llinatge basal d’aquest grup (anteriors a la divergència entre pongins i hominins). Allò més sorprenent d’Anoiapithecus és que, malgrat les similituds dentàries amb altres driopitecins, presenta una cara molt plana (ortognata), que contrasta amb el perfil allargat que presenta Pierolapithecus. Això, unit a d’altres diferències cranials (per exemple, Anoiapithecus presenta sinus frontal, a diferència de Pierolapithecus), duu a classificar aquestes espècies en dos gèneres diferents.

 Malauradament, no disposem de restes postcranials que ens permetin inferir el tipus de locomoció d’Anoiapithecus, però les evidències cranials són d’allò més informatives pel que fa a l’evolució dels driopitecins. Així, tant Anoiapithecus com Pierolapithecus encara compateixen amb els keniapitecins del Miocè mitjà algunes característiques primitives (tals com l’esmalt gruixut de les molars i el sinus maxil·lar restringit). Tot plegat suggereix que els driopitecins evolucionaren a Europa, després d’un esdeveniment inicial de dispersió o extensió de rang geogràfic dels hominoïdeus d’esmalt gruixut fora de l’Àfrica cap a Euràsia. Les molars d’esmalt gruixut de Pierolapithecus i Anoiapithecus, juntament amb els resultats del microdesgast, suggereixen que tots dos tàxons mostraven adaptacions a una dieta a base de fruits durs (esclerocàrpia), la qual podria haver estat l’adaptació clau que permeté als hominoïdeus de dispersar-se inicialment fora de l’Àfrica. Donat el conexiement que es té actualment de l’evolució dels hominoïdeus, i les poques evidències disponibles del Miocè mitjà de l’Àfrica, és possible pensar que els homínids eurasiàtics (driopitecins i pongins) i els africans (hominins) haurien evolucionat independentment a partir d’ancestres keniapitecins similars als seus continents respectius. En tal cas, els driopitecins podrien ser un grup extingit sense descendents actuals, més a prop dels pongins que dels homínids en la seva totalitat.