Les primeres interpretacions que es feren sobre la conducta d’aquesta espècie parlaven d’una forma únicament carronyera que aprofitava les preses deixades per els tigres dents de sabre. A favor d’aquesta teoria hi havia les grans dimensions d’aquests animals, les seves poderoses mandíbules, robustes dents i unes extremitats escurçades interpretades com a adaptació per transportar grans peçes de carronya. Ara bé, en contra del que la majoria la majoria de la gent interpreta, les hienes actuals són extraordinàries caçadores i en cap cas la seva dieta es basa sols en carronya, ja que aquest recurs és sempre dispers i d’abundància relativa. Així doncs, una hiena de més del doble de massa que les hienes actuals hauria de menjar moltíssima carronya per poder sobreviure i recórrer grans distàncies per tal d’accedir-hi. La morfologia de l’aparell locomotor de Pachycrocuta amb les extremitats escurçades fa poc viable que aquesta espècie pogués recórrer grans distàncies sense un cost energètic molt alt.
Avui en dia es creu que aquestes hienes eren caçadores en grup i que també aprofitaven la carronya com a part de la seva alimentació, amb una paleobiologia semblant a la hiena tacada (Crocuta crocuta). Ara bé, lo més important d’aquesta espècie és que en contra de lo que realitzen les espècies de hienes actuals, aquesta forma transportava els ossos/carn que caçava/carronyejava cap als seus caus per alimentar les seves cries. Aquestes acumulacions d’ossos han fossilitzat en molts casos com ara al jaciment català de Vallparadís Estació on s’ha pogut reconstruir la dieta i les preferències d’aquesta espècie en base a les preses documentades als jaciments.