Els carnívors són un grup de mamífers que presenten adaptacions a una dieta basada en la carn, per bé que ni tots els carnívors mengen carn (els óssos panda mengen bambú, per exemple), ni tots els mamífers que mengen carn són carnívors (els humans mengem carn però som primats, per exemple). Al llarg de l’evolució dels mamífers en general, i dels carnívors en particular, han aparegut diverses vegades de manera independent adaptacions a una dieta molt especialitzada en la carn (hipercarnivorisme), que en determinats grups inclou el desenvolupament d’ullals (canines superiors) molt llargues i fines, en forma de sabre o de daga. Els més coneguts són els fèlids macairodontins, coneguts com a dents de sabre veritables, mentre que d’altres grups que han desenvolupat adaptacions similars (el marsupial Thylacosmilus, diversos creodonts hienodòntids, i els carnívors de les famílies dels nimràvids i els barburofèlids) solen anomenar-se, per distingir-los dels primers, falsos dents de sabre. Els ullals en forma de sabre constitueixen una adaptació a la manera de capturar i matar les preses, diferent dels actuals grans felins d’ullals cònics i més curts (com els tigres i els lleons).

Els barbourofèlids s’originaren al continent africà durant el Miocè inferior, i les seves relacions de parentiu amb els fèlids encara no són clares. Els membres més primitius del grup s’inclouen en diversos gèneres de la tribu dels afrosmilinis, alguns dels quals es dispersaren cap Euràsia cap a finals del Miocè inferior o principis del Miocè mitjà. A partir d’algun d’aquests afrosmilinis, a Euràsia s’originà el gènere Sansanosmilus, mentre que a l’Amèrica del nord hi trobaríem representat el gènere Barbourofelis, clarament més derivat. Fins fa poc, es creia que les dues espècies més ben conegudes de barburofèlids eurasiàtics del Miocè mitjà i superior s’havien d’incloure en el gènere Sansanosmilus. Tanmateix, la troballa d’un crani força complet a l’Abocador de Can Mata ha posat de manifest que l’espècie del Miocè mitjà terminal i superior s’ha d’incloure en un gènere diferent, Albanosmilus. Tots tres gèneres (Sansanosmilus, Albanosmilus i Barbourofelis) s’agrupen a la tribu dels barburofelins.

 L’espècie representada a Catalunya, Albanosmilus jourdani, presenta ja tota una sèrie de característiques més derivades que no pas Sansanosmilus palmidens (com per exemple tenir les òrbites tancades per una barra contínua d’os). En aquest i altres respectes A. jourdani és més similar a les espècies nord-americanes de barburofelins. De fet, és pràcticament indistingible de l’espècie nord-americana més primitiva, A. whitfordi. En base a les dades disponibles, es creu que Albanosmilus, distribuït per Europa i Àsia, es dispersà cap a l’Amèrica del nord cap a finals del Miocè mitjà, on donà lloc a les diverses espècies de Barbourofelis conegudes durant el Miocè superior. A Europa, en canvi, Albanosmilus persistí fins a principis del Miocè superior, extingint-se després d’haver coexistit durant un quant temps amb els dents de sabre veritables del gènere Machairodus. El jaciment de Can Llobateres 1, per exemple, enregistra simultàniament tots dos tipus de dents de sabre. És possible que la substitució dels barburofelins pels macairodontins s’hagi d’atribuir en part a un fenomen d’exclusió competitiva (ocupació d’un mateix nínxol ecològic). Aquest remplaçament, en tot cas, s’ha d’emmarcar en els canvis faunístics més amplis que tingueren lloc durant l’anomenada crisi vallesiana.