Els ossos i dents no són les úniques restes fòssils que troben els paleontòlegs, de vegades es troben rastres de l’activitat dels animals, tals com les seves petjades en sediments solidificats; nius, ous i fragments de closca; excrements fossilitzats; o bé les marques de dents i urpes deixades pels depredadors en els ossos de les seves preses. Totes aquestes restes ens donen una informació molt valuosa sobre com vivien els animals que les van produir, però en moltes ocasions no sabem exactament quin animal va deixar les petjades o va pondre els ous. Això és degut a que no acostumem a trobar associat a aquests rastres indirectes l’animal que els va deixar. Tot i això hi ha excepcions notables, i en alguns casos s’han trobat nius de dinosaures amb la mare morta incubant els ous. No obstant, en la majoria de situacions els paleontòlegs han de fer com si seguissin la pista d’un criminal a partir de les proves que va deixar a l’escena del crim i basant-se en la forma i dimensions de les petjades o ous intentar identificar al culpable. Moltes vegades hi ha diversos possibles culpables, de manera que a les restes indirectes com petjades i ous se’ls dóna un nom científic diferent del de l’espècie o les espècies a les que s’atribueixen. Així hi ha icnoespècies i icnofamílies per les petjades i rastres, i ooespècies i oofamílies pels ous (el prefix “icno-“ significa rastre, i “oo-“ ou).                                                                  

Ornitholithus és un exemple perfecte d’aquests rastres indirectes. Es tracta de fragments de closques d’ous que s’atribueixen a un grup d’aus gegants emparentat amb les grues que van viure durant el primer terç de l’edat dels mamífers. En alguns dipòsits del sud de França (Provença) i dels Pirineus (Tremp) aquests fragments de closques, sovint de pocs mil·límetres de llarg, són força comuns. A Provença hi ha fragments prou complerts com per fer-se una idea de la forma de l’ou. Serien allargats, d’uns 24 per 10 cm de diàmetre, força més grans i de forma molt diferent dels d’un estruç, però amb la closca més prima. S’estima que pesarien uns 3 kg, el doble que els d’estruç! A més l’estudi microscòpic dels fragments de closca trobats a Claret (Tremp) ha mostrat que les diferències no s’acabaven aquí. La closca d’un ou té una sèrie de porus que permeten respirar a l’embrió de dins i que són característics de diferents tipus de famílies d’ocells. A Ornitholithus els porus eren molt més petits que als ocells actuals de manera que conduïen molt pitjor els gasos cap a l’interior de la closca. El nombre de porus als ous és menor en aquelles espècies que viuen a ambients càlids i secs, per tant es creu que les aus que van pondre aquests ous també vivien en un clima similar.

Ara bé, qui ponia aquests ous? Doncs es creu que un grup d’aus gegants anomenat gastornítids. Es tracta de parents llunyanes de les actuals grues i en anglès se les coneix com a terror cranes, és a dir, grues terrorífiques. Prop de París i a Wyoming s’han trobat esquelets prou complerts del gènere Gastornis que permeten fer-se una idea de les dimensions i l’aspecte amenaçador d’aquests ocellots. Gastornis feia fins a dos metres d’alt i tenia un cap molt gros amb un bec massís i ganxut. Les ales eren diminutes i segurament quedaven ocultes per les plomes que podrien haver estat fibroses com en moltes aus terrestres actuals (com el kiwi o l’emú). Les potes eren fortes i estaven rematades per ungles esmolades, però sembla ser que no li permetien córrer massa ràpid. Molts paleontòlegs creuen que després de l’extinció dels dinosaures les aus gegants van esdevenir els depredadors dominants a Europa, Amèrica del nord i del sud. Els mamífers carnívors encara eren molt menuts i segurament no podien abatre preses massa grans, en canvi les aus gegants haurien pogut despatxar amb relativa facilitat un mamífer de la mida d’un gos. No obstant, deurien amagar-se i esperar el moment oportú per llançar-se sobre les seves víctimes, ja que no eren capaces de córrer gaire ràpid. Altres paleontòlegs pensen que aquestes aus eren més aviat carronyaires o omnívores, incloent una important proporció de fruïts durs a la seva dieta.

Els gastornítids es van extingir a mitjans de l’Eocè (fa uns 40 Ma) i el seu rol com a depredadors dominants fou ocupat pels mamífers. Pot ser que la competència amb els mamífers fos la causa de la seva extinció, però per altra banda el canvi climàtic que hi va haver en aquell moment potser jugà un paper més important. Fins fa 40 Ma el clima era molt càlid, de manera que hi havia boscos tropicals a latituds molt altes, però en aquell moment les temperatures globals van caure en picat i aquests boscos van anar desapareixent a poc a poc. Els gastornítids sembla ser que estaven adaptats a aquest tipus d’hàbitat i van desaparèixer amb ell.