A la carretera que va de Tremp a Pont de Muntanyana hi ha un conjunt de 4 jaciments de vertebrats anomenats: Claret 0, Claret 4, Palau i Tendrui. Aquests jaciments es troben en el límit del Paleocè superior i l’Eocè inferior. Han lliurat espècies de mamífers corresponents a multituberculats, insectívors, condilartres i Proteutheria. A part de les restes de mamífers també s’han pogut recuperar restes de cocodrils, amfibis i nombrosos fragments de closques d’ou atribuïdes a aus gegants.

Plesiodimylus és un estrany mamífer insectívor que pertany a la família dels dimílids, avui totalment extingida, però que fou molt important durant el Miocè inferior i mitjà a Europa. Tot el que sabem dels dimílids prové de l’estudi de dents i mandíbules aïllades i d’alguns fragments de crani. El nom de la família significa ‘amb dues molars’, perquè la pèrdua de les darreres molars (els nostres queixals del seny) n’és un dels trets més característics. A més, les seves dents eren molt diferents de les d’altres insectívors com els talps, els eriçons i les musaranyes. Els principals tubercles eren amples, amb l’esmalt gruixut i arrodonits enlloc de punxeguts com a la majoria d’insectívors. Però el que més crida l’atenció és que aquestes dents, i sobretot les molars, eren molt grans, tant que semblava que s’haguessin quedat sense espai a la mandíbula. A alguns dimílids fins i tot tenien dents que sobresortien per les vores de la mandíbula, clarament necessitaven una ortodòncia! Per què les feien servir? Alguns mamífers, com les llúdrigues marines (Enhydra lutris), presenten dents similars, encara que mai arriben als extrems grotescs d’alguns dimílids. Els animals amb aquest tipus de dentició s’alimenten de preses que tenen closques dures, tals com cloïsses, caragols o crustacis. La massiva dentadura actua com una mena de premsa hidràulica que permet esclafar les closques i menjar-se l’animal que s’amaga a l’interior. Així doncs, els paleontòlegs creuen que els dimílids tenien una dieta similar.