Amb un pes estimat entre entre 50 i 200 grams, Anchomomys és el representant més petit del grup dels adapiformes, uns primats que van poblar l'hemisferi nord durant l'Eocè. Aquesta va ser una època caracteritzada per un clima molt més càlid que l'actual, en què les nostres latituds es trobaven cobertes de boscos tropicals frondosos.

Les restes més comunes d'aquest gènere són les peces dentàries. Las canines són grans i les molars, que mesuren uns 2 mm de llarg, tenen cúspides punxegudes. La morfologia de les dents ens indica que aquest animal s'alimentava principalment d'insectes, encara que també incloïa fruita a la seva dieta. En aquest sentit, Anchomomys es diferenciava de la majoria de representants del seu grup, ja que els adapiformes eren en general animals de dieta herbívora.

A més de les dents, s'han trobat alguns ossos de l'esquelet postcranial, concretament astràgals i calcanis. L'estudi d'aquests ossos, actualment en curs per part d'investigadors de l'Institut Català de Paleontologia, revela que Anchomomys era un animal adaptat per enfilar-se per branques verticals, però no tenia habilitats especials per al salt.

S'han trobat restes de Anchomomys a diferents jaciments de França i Suïssa. A la Península Ibèrica, aquest gènere s'ha identificat als jaciments de Caenes (Salamanca) i Santa Clara (Zamora). Però és al  poble més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà, província de Barcelona) on s'ha trobat la col·lecció més abundant de fòssils de Anchomomys de tot el món: més de 200 peces dentàries que van permetre l'any 2011 a un grup d'investigadors de l'ICP la definició d'una nova espècie, Anchomomys frontanyensis.

Fins a aquest moment, només s'havien descrit quatre espècies del gènere (A. crocheti, A. pygmaeus, A. gaillardi i A. quercyi), i es considerava que constituïen un únic llinatge. No obstant això, el descobriment d'A. frontanyensis a Sant Jaume de Frontanyà, un jaciment de la mateixa edat que Lissieu, on es troba A. gaillardi, posa de manifest que a la Península Ibèrica hi havia un llinatge independent del que habitava al centre d'Europa. Així, es constata que l'evolució d'aquest gènere és més complexa del que s'havia pensat fins fa poc temps.

Els estudis duts a terme pels membres del nostre institut han evidenciat també que la dentició de Anchomomys guarda moltes similituds amb la dels actuals lèmurs i loris, i també amb la dels asiadapins, un grup de primats ja extint que va habitar a Àsia durant l'Eocè.