Es troba a prop de la carretera BP-2427 en direcció al Castell de Subirats i de la Masia de Cal Sutxet, dins de la zona de la Serra d'Ordal. El jaciment dels Casots té el seu origen en un petit llac o dolina reblert de dipòsits sedimentaris d'ambients lacustres i palustres que han facilitat la conservació de les restes fòssils. La seva edat es trobaria entorn dels 16 M. d'anys (Miocè inferior).Fou descobert l'any 1989 i aquell mateix any, ja s'hi va iniciar una excavació paleontològic. És el jaciment paleontològic de vertebrats més important de Catalunya i un dels més importants d'Europa. S'han recuperat restes òssies que pertanyen a més de 35 espècies de peixos, amfibis, rèptils, ocells i, sobre tot, mamífers. Una de les espècies de suid, s'ha descrit per primera vegada

És un jaciment molt ric en restes de vertebrats, en el que destaquen les troballes de primats i sobretot de l’espècimen fòssil d’Hispanopithecus laietanus –conegut popularment com a Jordi. S’hi ha trobat entorn de 80 tàxons corresponents a mamífers, rèptils, aus i amfibis, cosa que el converteixen en un dels jaciments amb una diversitat d’espècies del Neogen més gran d’Europa. L’associació faunística descrita a Can Llobateres i a Can Poncic (Sant Quirze del Vallès)ha estat emprada per a definir el Vallesià (estatge continental del Miocè superior).

El jaciment d’Incarcal es va descobrir arran de l’activitat extractiva de l’empresa INCARCAL a la Pedrera de Cal Taco a Pedrinyà (Crespià, Pla de l’Estany). A les dolines desenvolupades en els carbonats pliocens han aparegut una gran quantitat de carnívors. La quantitat i la qualitat de les restes del gènere Homotheriumhan possibilitat l’estudi de les seves capacitats i estratègies de depredació. L’edat de les dolines s’atribueix als 1,5 M d’anys.

Sossís i Roc de Santa són dos jaciments de l’Eocè superior, excepcionalment rics en mamífers fòssils. A Sossís s’han descrit fins a 32 espècies de mamífers i rèptils, i a Roc de Santa 24. En ambdós casos destaca tant la diversitat, com la quantitat de restes fòssils de primats.

A la carretera que va de Tremp a Pont de Muntanyana hi ha un conjunt de 4 jaciments de vertebrats anomenats: Claret 0, Claret 4, Palau i Tendrui. Aquests jaciments es troben en el límit del Paleocè superior i l’Eocè inferior. Han lliurat espècies de mamífers corresponents a multituberculats, insectívors, condilartres i Proteutheria. A part de les restes de mamífers també s’han pogut recuperar restes de cocodrils, amfibis i nombrosos fragments de closques d’ou atribuïdes a aus gegants.

En realitat a Sant Jaume de Frontanyà, hi ha 3 jaciments corresponents a l’Eocè mitjà. Al jaciment més ric s’han citat 18 espècies de mamífers i rèptils. Destaca per la quantitat i qualitat de les restes de primats recuperades, i per la presència de creodonts i marsupials.

Aquest jaciment està datat en el Pliocè superior entorn dels 3,2 Ma, i es va formar en un antic cràter volcànic que posterioment va esdevenir un llac. S’han excavat mamífers, rèptils, aus i peixos en connexió anatómica i un estat de conservació excepcional.

El jaciment del Talladell constitueix el jaciment més important de Catalunya de l’Oligocè, i un dels més importants d’Europa d’aquest període. Se li atribueixen uns 32 M. d’anys i fins a l’actualitat s’han descrit més de 10 espècies diferents de mamífers i rèptils, així com 42 espècies de vegetals, en molt bon estat de conservació.

Els carnívors són un grup de mamífers que presenten adaptacions a una dieta basada en la carn, per bé que ni tots els carnívors mengen carn (els óssos panda mengen bambú, per exemple), ni tots els mamífers que mengen carn són carnívors (els humans mengem carn però som primats, per exemple). Al llarg de l’evolució dels mamífers en general, i dels carnívors en particular, han aparegut diverses vegades de manera independent adaptacions a una dieta molt especialitzada en la carn (hipercarnivorisme), que en determinats grups inclou el desenvolupament d’ullals (canines superiors) molt llargues i fines, en forma de sabre o de daga. Els més coneguts són els fèlids macairodontins, coneguts com a dents de sabre veritables, mentre que d’altres grups que han desenvolupat adaptacions similars (el marsupial Thylacosmilus, diversos creodonts hienodòntids, i els carnívors de les famílies dels nimràvids i els barburofèlids) solen anomenar-se, per distingir-los dels primers, falsos dents de sabre. Els ullals en forma de sabre constitueixen una adaptació a la manera de capturar i matar les preses, diferent dels actuals grans felins d’ullals cònics i més curts (com els tigres i els lleons).

Els barbourofèlids s’originaren al continent africà durant el Miocè inferior, i les seves relacions de parentiu amb els fèlids encara no són clares. Els membres més primitius del grup s’inclouen en diversos gèneres de la tribu dels afrosmilinis, alguns dels quals es dispersaren cap Euràsia cap a finals del Miocè inferior o principis del Miocè mitjà. A partir d’algun d’aquests afrosmilinis, a Euràsia s’originà el gènere Sansanosmilus, mentre que a l’Amèrica del nord hi trobaríem representat el gènere Barbourofelis, clarament més derivat. Fins fa poc, es creia que les dues espècies més ben conegudes de barburofèlids eurasiàtics del Miocè mitjà i superior s’havien d’incloure en el gènere Sansanosmilus. Tanmateix, la troballa d’un crani força complet a l’Abocador de Can Mata ha posat de manifest que l’espècie del Miocè mitjà terminal i superior s’ha d’incloure en un gènere diferent, Albanosmilus. Tots tres gèneres (Sansanosmilus, Albanosmilus i Barbourofelis) s’agrupen a la tribu dels barburofelins.

 L’espècie representada a Catalunya, Albanosmilus jourdani, presenta ja tota una sèrie de característiques més derivades que no pas Sansanosmilus palmidens (com per exemple tenir les òrbites tancades per una barra contínua d’os). En aquest i altres respectes A. jourdani és més similar a les espècies nord-americanes de barburofelins. De fet, és pràcticament indistingible de l’espècie nord-americana més primitiva, A. whitfordi. En base a les dades disponibles, es creu que Albanosmilus, distribuït per Europa i Àsia, es dispersà cap a l’Amèrica del nord cap a finals del Miocè mitjà, on donà lloc a les diverses espècies de Barbourofelis conegudes durant el Miocè superior. A Europa, en canvi, Albanosmilus persistí fins a principis del Miocè superior, extingint-se després d’haver coexistit durant un quant temps amb els dents de sabre veritables del gènere Machairodus. El jaciment de Can Llobateres 1, per exemple, enregistra simultàniament tots dos tipus de dents de sabre. És possible que la substitució dels barburofelins pels macairodontins s’hagi d’atribuir en part a un fenomen d’exclusió competitiva (ocupació d’un mateix nínxol ecològic). Aquest remplaçament, en tot cas, s’ha d’emmarcar en els canvis faunístics més amplis que tingueren lloc durant l’anomenada crisi vallesiana.

Ampelomeryx era un remugant de la mida d’un cérvol gros en què els mascles tenien una sèrie d’estranyes protuberàncies al crani. Aquestes protuberàncies no eren banyes ni astes sinó que s’anomenen ossicons i també en tenen les actuals girafes i okapis. Els ossicons són projeccions dels ossos del crani que estan cobertes de pèl en vida i que, a diferència de les astes dels cérvols, no els cauen ni tornen a créixer mai. Ampelomeryx pertany als paleomerícids, una família de remugants emparentada amb els cérvols que fou molt important durant el Miocè inferior i mitjà, extingint-se a Europa fa uns 11 Ma. Tots els paleomerícids tenien ossicons força curiosos, normalment dos de curts sobre els ulls i un altra en forma de "Y" a la part posterior del crani. No obstant, gràcies als cranis complerts trobats al jaciment dels Casots (Subirats) sabem que Ampelomeryx va portar a l’extrem l’originalitat en el disseny dels ossicons. En aquest gènere tots els ossicons eren aplanats, els de sobre els ulls apuntaven cap als costats i les dues puntes de la ‘Y’ es projectaven fins a 20 centímetres per darrera del crani, com si l’animal s’hagués posat del revés una gorra amb visera. Al mateix jaciment s’han trobat cranis que no tenen ossicons i que se suposa que corresponen a femelles d’aquesta espècie. Així doncs els paleontòlegs creuen que els Ampelomeryx deurien ser territorials i gregaris com molts cérvols actuals. Un mascle dominant regiria sobre un ramat de femelles i joves i deuria utilitzar totes aquestes armes per foragitar els mascles rivals. Quan s’acostava un rival el mascle dominant podria haver abaixat el cap per fer ben visibles els ossicons, però si l’oponent no es donava per vençut s’hauria iniciat un combat on els animals haurien travat els ossicons i forcejat fins que un es retirés. La troballa d’ossicons trencats que després es curaren en mascles del gènere americà de pelomerícids Sinclairomeryx dóna evidències d’aquest tipus de comportament. Les semblances dels mascles d’Ampelomeryx amb els cérvols no s’acabaven aquí. Com els mascles dels muntjacs (Muntiacus), estranys cérvols que viuen a l’Est d’Àsia, els paleomerícids tenien uns ullals superiors en forma de daga, que també podien utilitzar per foragitar els oponents. I finalment, l’estudi del crani ha permès descobrir que tenien una enorme glàndula situada a una cavitat davant de l’ull. Els mascles de cérvol tenen una glàndula semblant que emet una forta olor que utilitzen per marcar el territori.

Quan no estaven marcant el territori o combatent amb els rivals els Ampelomeryx eren pacífics herbívors que amb les seves dents, novament semblants a les dels cérvols i girafes, menjarien sobretot fulles i brots tendres. Els paleomerícids eren animals amb el coll i les potes més aviat llargs, però l’estructura de les potes, amb els dits oberts i les peülles amples, suggereix que estaven adaptats a caminar sobre terrenys tous i fangosos, com ara zones pantanoses. Així, alguns paleontòlegs pensen que el seu mode de vida podria haver recordat al dels actuals ants (Alces alces) que viuen a les zones pantanoses dels boscos freds de l’hemisferi nord, on s’alimenten de vegetació aquàtica. L’estudi dels fòssils dels Casots dóna suport a aquesta interpretació, ja que Ampelomeryx és molt freqüent en aquest jaciment, que sabem que es formà al fons d’un antic llac tropical. En canvi aquest gènere manca a jaciments d’edat similar que no corresponen a ambients lacustres.