Els terrenys del Parc Natural de l’Alt Pirineu inclouen una important quantitat d’afloraments dels períodes geològics Permià i Triàsic. Es tracta d’uns períodes compresos entre els 300 i els 200 milions d’anys, en els quals la fauna de vertebrats del planeta consistia en una important diversitat d’amfibis i rèptils d’ambients continentals, mentre que al medi marí habitava una gran diversitat de peixos (actinopterigis i sarcopterigis) i de taurons (selacis), així com també rèptils marins (els mesosaures durant el Permià i els sauropterigis durant el Triàsic). Els precursors dels mamífers i els dinosaures varen ser presents durant aquests períodes i fou a finals del Triàsic quan apareixen les primeres formes de dinosaures.

El Parc Natural de l’Alt Pirineu presenta diversos tipus de roques (litologies). Una part molt important del Parc Natural de l’Alt Pirineu es troba en roques d’edats del Cambro-Ordovicià (entre 450 i 550 milions d’anys). D’altres roques força abundants pertanyen als períodes geològics Permià i Triàsic. En aquestes roques del Parc, el registra fòssil està aportant noves dades sobre els ecosistemes i la seva biodiversitat. El Permià es va iniciar fa uns 300 milions d’anys (Ma) i va finalitzar fa uns 250 Ma, donant pas al Triàsic, que va perdurar fins fa uns 200 Ma, en el qual van aparèixer els dinosaures. Aquests dos períodes van ser de crucial importància per la història de la vida, ja que el seu límit està marcat per l’extinció més gran que ha sofert mai la Terra, en la qual van desaparèixer més del 90% de les espècies, essent molt superior a l’extinció de finals del Cretaci que va acabar amb el domini de les faunes de dinosaures. L’estudi dels ecosistemes durant el Permià i el Triàsic permet entendre els canvis que hi va haver a causa de la gran extinció en massa i, per tant, veure l’evolució de la vida i quin era l’ambient en una època de grans convulsions a nivell global.

Amb el suport de:

L’àrea a on afloren les icnites es troba fortament tectonitzada (plegada) com a conseqüència de l’aixecament dels Pirineus. Hi ha dos tipus de nivells estratigràfics que tenen icnites (petjades fòssils), uns atribuïts al Permià superior i els altres al Triàsic mitjà. Les icnites atribuides al Permià superior constitueixen les restes fòssils més antigues de vertebrats de Catalunya.

Els captorhínids són un grup extint de rèptils primitius. Els seus representants són coneguts des de finals del Carbonífer fins al Permià. No varen superar l’extinció de finals d’aquest període. Els seus representants eren en general de mida mitjana (fins a mig metre de longitud), tot i que alguns varen adquirir mides grans, de més d’un metre de longitud. La seva dentició era peculiar, amb vàries fileres de dents, tant a la mandíbula com al  maxil·lar. Als Pirineus són coneguts per la presència de petjades d’aquests animals.

Els seymouriamorfs són un grup molt peculiar d’animals que es troben a la transició entre els amfibis i els animals que ponen ous amb una capa anomenada amnios. Aquest nou tipus d’ou, l’ou amniòtic, va afavorir que els animals poguessin pondre els ous a terra i, per tant, no tinguessin la restricció de posar-los en un ambient aquàtic com fan els amfibis.

Els seymouriamorfs vivien en ambients semi-aquàtics i terrestres. A les fases juvenils presentaven brànquies similars a les dels amfibis, tot i que les seves característiques òssies que s’han preservat en el registre fòssil ens mostren que es tractava d’un grup d’animals molt pròxim als grups dels rèptils més primitius.

Els sinàpsids son els precursors dels actuals mamífers. Durant el Permià el grup dels sinàpsids va ser molt divers amb formes de gran i petita mida. Als Pirineus és coneguda la presència dels pelicosaures, un grup de sinàpsids que en algunes espècies podien adquirir mides superiors als tres-quatre metres de longitud. Alguns pelicosaures es caracteritzaven per la presència d’una vela al llarg de la columna vertebral. La funció d’aquesta cresta està encara en debat i s’ha hipotetitzat que la podien usar per regular la seva temperatura, per protecció enfront els depredadors, o bé per donar major rigidesa a la columna vertebral. La majoria d’espècies de pelicosaures eren herbívores o omnívores, tot i que algunes espècies van ser actives depredadores. El grup dels pelicosaures no varen superar la crisi de finals del Permià, però afortunadament pels mamífers (com nosaltres), un grup de sinàpsids, els cinodonts varen superar la gran extinció en massa i varen perdurar durant el Triàsic

Els temnospòndils son els antecessors dels actuals amfibis (granotes, salamandres i cecílies). Es coneixen més de 170 gèneres de temnospòndils. Es tractava d’amfibis i van fer la seva aparició durant el Carbonífer (fa uns 350 milions d’anys). Durant el Permià es van diversificar enormement, sent un dels grups més abundants dels ecosistemes, ocupant una important diversitat d’ambients: aquàtics, semi-aquàtics i terrestres. Algunes espècies eren molt petites, de pocs centímetres, però alguns grups de temnospòndils varen adquirir mides gegantines de fins a més de 6 metres de longitud. La forma de vida d’algunes espècies s’assimila a la de les actuals salamandres, succionant el menjar, mentre que d’altres espècies capturaven el menjar caçant-lo d’una forma activa en una forma similar com fan avui dia els cocodrils. Alguns grups de temnospòndils varen superar la crisi de finals del Permià, i varen viure durant el Triàsic.