Bestiari fòssil

Els perissodàctils són mamífers ungulats (és a dir, amb peülles) als quals l’eix principal de les dues extremitats passa per entremig del dit central (tercer). Inclouen diverses famílies actuals, com és el cas dels èquids (cavalls, zebres i ases), l’evolució dels quals (en part gràcies al seu registre fòssil força abundant), és un dels casos més paradigmàtics d’evolució dels vertebrats. Tots els èquids actuals s’inclouen dins del grup dels equins, però Anchitherium pertany a un altre branca, actualment extingida, que rep el nom d’anquiterins. Aquests es caracteritzen per una mida corporal generalment més petita, per la presència de tres dits relativament ben desenvolupats a mans i peus (a diferència dels cavalls actuals, on només es conserva el central i la resta han desaparegut), i per unes dents de corona més baixa (braquiodonts) i una estructura més primitiva (sense els replecs característics dels equins), adequada per a una dieta brostejadora.

 El gènere Anchitherium es troba representat a Europa, Àsia i a l’Amèrica del Nord. El seu origien se situa en aquest darrer continent, des d’on a finals de l’Oligocè/principis del Miocè es dispersà cap Euràsia. A Europa, l’espècie més àmpliament representada és A. aurelianense, enregistrada essencialment durant el Miocè inferior i mitjà, tot i que com a mínim una segona espècie, A. hippoides, és present també al Miocè mitjà. La baixa diversitat reconeguda actualment pels anquiteris de França i l’Europa central contrasta amb la situació a la península ibèrica, on s’hi distingeixen com a mínim 10 espècies diferents, la majoria de les quals són endèmiques. El registre fòssil indica que A. aurelianense es dispersà cap a Ibèria durant el Miocè inferior, experimentant a la península dues radiacions evolutives que resultaren en una major diversitat d’espècies i disparitat d’adaptacions alimentàries i locomotores. De fet, arreu on Anchitherium és representat, podem detectar al llarg del temps una tendència evolutiva general cap un increment de mida corporal i d’altura de la corona. Això probablement s’ha de considerar una resposta adaptativa als canvis climàtics globals esdevinguts al llarg del Miocè, que implicaren un augment progressiu de l’estacionalitat i una major proporció d’elements tròfics amb un alt contingut de fibres.

 A Catalunya, però, el registre d’Anchitherium és molt escàs, i la diversitat enregistrada molt menor. Així, durant el Miocè inferior només hi trobem representada l’espècie A. aurelianense, mentre que cap a finals del Miocè mitjà hi trobem A. nievei, descrita a partir de restes de diverses localitats de l’Abocador de Can Mata. A diferència de les espècies coetànies de l’interior de la península ibèrica, A. nievei s’assembla a A. aurelianense per la mida petita i les dents de corona baixa, tot i que se’n pot distingir per presentar, a l’igual que A. hippoides, unes molars relativament més amples. La presència d’A. nievei al Miocè mitjà del Vallès-Penedès probablement s’ha de relacionar amb les condicions més humides i forestades que presentava Catalunya en comparació a la major part d’altres zones de la península Ibèrica. La informació disponible, però, és massa escassa per poder determinar si A. nievei evolucionà a partir d’A. hippoides després que aquesta espècie immigrés cap a la península ibèrica durant el Miocè mitjà, o bé si A. nievei va evolucionar localment a Catalunya a partir dels A. aurelianense que ja hi havia durant el Miocè inferior.

 A principis del Miocè Superior, trobem a Catalunya un dels últims representants europeus del gènere Anchitherium a la localitat de Can Poncic, coexistint amb els primers èquids hipparionins, més similars als cavalls actuals. Els hipparionins tenien unes dents més ben equipades per a processar la vegetació resultant dels canvis climàtics iniciats durant el Miocè mitjà, i per tant acabaren substituint els anquiterins, més ben adaptats a ambients humits i de bosc tancat. Malgrat això, tots dos grups d’èquids coexistiren durant un breu interval de temps, no només a Catalunya sinó també a d’altres indrets d’Europa.

Hippotherium era un cavall amb tres dits a cada pota que pertanyia a un grup que s’originà a Amèrica del nord però que s’expandí per Euràsia fa uns 11 Ma, on es diversificà en diversos gèneres i infinitat d’espècies a les quals els paleontòlegs es refereixen col·lectivament com "hipàrions", que en grec significa poni. Els cavalls, ases i zebres actuals pertanyen tots al gènere Equus, l’únic representant de la família dels èquids, un grup de mamífers amb peülles estretament emparentat amb els rinoceronts i els tapirs. Els èquids actuals només tenen un dit a cada peu envoltat d’una peülla dura i còrnia sobre la que caminen, però no sempre ha estat així. L’evolució dels cavalls és un exemple que gairebé sempre surt als llibres de text de biologia. Els primers cavalls, com Hyracotherium que va viure a l’Eocè (fa uns 52 Ma) tenien fins a cinc dits a les potes rematats per petites peülles. En gèneres posteriors, com Anchitherium (del Miocè, fa entre 20 i 11 Ma) el nombre de dits s’havia reduït a tres, i les peülles s’havien fet més grosses, sobretot les dels dits centrals. Els hipàrions seguien tenint tres dits, però el central ja era com la peülla dels actuals cavalls i els dos dits laterals eren tan menuts que no arribaven a tocar a terra. Paral·lelament, la mida dels cavalls augmentà al llarg del temps des de la talla d’un gosset fins a la dels actuals pura sang, que fan 1,8 metres a la creu. També els queixals canviaren, i passaren de ser dents baixes i amb nombrosos tubercles, aptes per a consumir fulles i fruits, a un tipus de dents que s’anomenen hipsodontes i que es caracteritzen per tenir una corona (la part que queda fora de l’alvèol) alta. A més aquests queixals són quadrangulars i compactes, amb l’esmalt replegat fent crestes i els espais buits reomplerts per ciment, una substància similar a l’os que els fa encara més resistents. Aquestes dents permeten als cavalls alimentar-se de vegetals molt abrasius, com les herbes, que poden moldre amb l’ajut dels queixals i els potents músculs de la mandíbula. Així doncs, la història dels cavalls mostra l’evolució de petits animals que menjaven fruits i fulles als boscos de l’Eocè fins a adaptar-se a viure en espais oberts, com praderies, on han de consumir herbes i ser capaços de córrer prou ràpid per fugir dels depredadors. Tot i això aquesta no és una història lineal que vagi d’Hyracotherium a Equus passant per Anchitherium i Hipparion, sinó que l’evolució dels cavalls és molt més complicada, amb nombroses branques i grups d’èquids que s’extingiren sense descendents.
© 2011 - Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont