Hippotherium era un cavall amb tres dits a cada pota que pertanyia a un grup que s’originà a Amèrica del nord però que s’expandí per Euràsia fa uns 11 Ma, on es diversificà en diversos gèneres i infinitat d’espècies a les quals els paleontòlegs es refereixen col·lectivament com "hipàrions", que en grec significa poni. Els cavalls, ases i zebres actuals pertanyen tots al gènere Equus, l’únic representant de la família dels èquids, un grup de mamífers amb peülles estretament emparentat amb els rinoceronts i els tapirs. Els èquids actuals només tenen un dit a cada peu envoltat d’una peülla dura i còrnia sobre la que caminen, però no sempre ha estat així. L’evolució dels cavalls és un exemple que gairebé sempre surt als llibres de text de biologia. Els primers cavalls, com Hyracotherium que va viure a l’Eocè (fa uns 52 Ma) tenien fins a cinc dits a les potes rematats per petites peülles. En gèneres posteriors, com Anchitherium (del Miocè, fa entre 20 i 11 Ma) el nombre de dits s’havia reduït a tres, i les peülles s’havien fet més grosses, sobretot les dels dits centrals. Els hipàrions seguien tenint tres dits, però el central ja era com la peülla dels actuals cavalls i els dos dits laterals eren tan menuts que no arribaven a tocar a terra. Paral·lelament, la mida dels cavalls augmentà al llarg del temps des de la talla d’un gosset fins a la dels actuals pura sang, que fan 1,8 metres a la creu. També els queixals canviaren, i passaren de ser dents baixes i amb nombrosos tubercles, aptes per a consumir fulles i fruits, a un tipus de dents que s’anomenen hipsodontes i que es caracteritzen per tenir una corona (la part que queda fora de l’alvèol) alta. A més aquests queixals són quadrangulars i compactes, amb l’esmalt replegat fent crestes i els espais buits reomplerts per ciment, una substància similar a l’os que els fa encara més resistents. Aquestes dents permeten als cavalls alimentar-se de vegetals molt abrasius, com les herbes, que poden moldre amb l’ajut dels queixals i els potents músculs de la mandíbula. Així doncs, la història dels cavalls mostra l’evolució de petits animals que menjaven fruits i fulles als boscos de l’Eocè fins a adaptar-se a viure en espais oberts, com praderies, on han de consumir herbes i ser capaços de córrer prou ràpid per fugir dels depredadors. Tot i això aquesta no és una història lineal que vagi d’Hyracotherium a Equus passant per Anchitherium i Hipparion, sinó que l’evolució dels cavalls és molt més complicada, amb nombroses branques i grups d’èquids que s’extingiren sense descendents.
La major part de l’evolució dels actuals cavalls succeí a Amèrica del nord, encara que després s’extingiren en aquest continent. No obstant, en alguns moments va haver-hi espècies que van poder creuar l’estret de Bering fins a Àsia i conquerir un nou món. Fa uns 11 Ma, quan el nivell del mar va baixar gairebé 100 metres, els primers hipàrions (del gènere Cormohipparion) van poder passar a Àsia i allà donaren lloc a altres gèneres com Hippotherium, Cremohipparion i Hipparion que serien característics del Miocè superior i del Pliocè (fins fa uns 3 Ma). Hi ha moltes espècies i la seva classificació dins els diferents gèneres d’hipàrions és molt controvertida, de manera que pràcticament cada especialista té opinions força diferents. Encara que sovint no es sàpiga a quina espècie pertanyen, és fàcil reconèixer les dents dels hipàrions i són molt comuns si les roques tenen l’edat apropiada. Això és molt útil als paleontòlegs i geòlegs, ja que només amb la troballa d’una d’aquestes dents ja poden saber que els sediments que estan estudiant són del Miocè superior o del Pliocè. No serà fins fa uns 2 Ma, durant el Pleistocè, que un nou gènere de cavall, aquest cop l’actual Equus, arribarà des d’Amèrica del nord per posar fi a la supremacia dels hipàrions.
Gràcies a la troballa de restes molt complertes sabem que Hippotherium i els altres hipàrions tenien un aspecte menys elegant que els nostres cavalls domèstics. Eren més rabassuts i amb les potes més curtes, de manera que recordarien més aviat als ases i les zebres de Burchell o bé als cavalls de càrrega. Les seves dimensions variarien entre les d’una zebra i les d’un petit poni segons les espècies. L’estructura i proporcions de l’esquelet i les potes indica que no eren capaços de córrer durant llargues distàncies, com els actuals cavalls, però que serien àgils i ràpids habitants dels boscos i sabanes que durant el Miocè i el Pliocè cobrien bona part d’Europa. Els hipàrions es deurien alimentar de vegetació herbàcia i també de fulles d’arbres i arbusts, i de ben segur definien una de les preses principals dels grans carnívors.
