Els carnívors són un grup de mamífers que presenten adaptacions a una dieta basada en la carn, per bé que ni tots els carnívors mengen carn (els óssos panda mengen bambú, per exemple), ni tots els mamífers que mengen carn són carnívors (els humans mengem carn però som primats, per exemple). Al llarg de l’evolució dels mamífers en general, i dels carnívors en particular, han aparegut diverses vegades de manera independent adaptacions a una dieta molt especialitzada en la carn (hipercarnivorisme), que en determinats grups inclou el desenvolupament d’ullals (canines superiors) molt llargues i fines, en forma de sabre o de daga. Els més coneguts són els fèlids macairodontins, coneguts com a dents de sabre veritables, mentre que d’altres grups que han desenvolupat adaptacions similars (el marsupial Thylacosmilus, diversos creodonts hienodòntids, i els carnívors de les famílies dels nimràvids i els barburofèlids) solen anomenar-se, per distingir-los dels primers, falsos dents de sabre. Els ullals en forma de sabre constitueixen una adaptació a la manera de capturar i matar les preses, diferent dels actuals grans felins d’ullals cònics i més curts (com els tigres i els lleons).

Els barbourofèlids s’originaren al continent africà durant el Miocè inferior, i les seves relacions de parentiu amb els fèlids encara no són clares. Els membres més primitius del grup s’inclouen en diversos gèneres de la tribu dels afrosmilinis, alguns dels quals es dispersaren cap Euràsia cap a finals del Miocè inferior o principis del Miocè mitjà. A partir d’algun d’aquests afrosmilinis, a Euràsia s’originà el gènere Sansanosmilus, mentre que a l’Amèrica del nord hi trobaríem representat el gènere Barbourofelis, clarament més derivat. Fins fa poc, es creia que les dues espècies més ben conegudes de barburofèlids eurasiàtics del Miocè mitjà i superior s’havien d’incloure en el gènere Sansanosmilus. Tanmateix, la troballa d’un crani força complet a l’Abocador de Can Mata ha posat de manifest que l’espècie del Miocè mitjà terminal i superior s’ha d’incloure en un gènere diferent, Albanosmilus. Tots tres gèneres (Sansanosmilus, Albanosmilus i Barbourofelis) s’agrupen a la tribu dels barburofelins.

 L’espècie representada a Catalunya, Albanosmilus jourdani, presenta ja tota una sèrie de característiques més derivades que no pas Sansanosmilus palmidens (com per exemple tenir les òrbites tancades per una barra contínua d’os). En aquest i altres respectes A. jourdani és més similar a les espècies nord-americanes de barburofelins. De fet, és pràcticament indistingible de l’espècie nord-americana més primitiva, A. whitfordi. En base a les dades disponibles, es creu que Albanosmilus, distribuït per Europa i Àsia, es dispersà cap a l’Amèrica del nord cap a finals del Miocè mitjà, on donà lloc a les diverses espècies de Barbourofelis conegudes durant el Miocè superior. A Europa, en canvi, Albanosmilus persistí fins a principis del Miocè superior, extingint-se després d’haver coexistit durant un quant temps amb els dents de sabre veritables del gènere Machairodus. El jaciment de Can Llobateres 1, per exemple, enregistra simultàniament tots dos tipus de dents de sabre. És possible que la substitució dels barburofelins pels macairodontins s’hagi d’atribuir en part a un fenomen d’exclusió competitiva (ocupació d’un mateix nínxol ecològic). Aquest remplaçament, en tot cas, s’ha d’emmarcar en els canvis faunístics més amplis que tingueren lloc durant l’anomenada crisi vallesiana.

Els castors són rossegadors de grans dimensions famosos per la seva obstinada entrega a la construcció de preses emprant troncs d’arbres. A l’actualitat tan sols queda un gènere, Castor, distribuït per Euràsia i Amèrica del Nord. La història dels castors es remunta a finals de l’Eocè (fa uns 38 Ma) d’Amèrica del Nord. Aquests primers castors eren rossegadors de mida mitjana o gran, amb esquelets robustos, incisives fortes i queixals amb la corona força alta. Durant l’Oligocè (34-23 Ma) van viure a Amèrica del Nord nombroses espècies de castors diferents que excavaven galeries a les praderes i deserts. En canvi, altres espècies sembla que s’adaptaren a viure prop dels cursos d’aigua. A principis de l’Oligocè una sèrie de canvis ambientals permet que els castors puguin passar a Europa des d’Amèrica del Nord creuant l’estret de Bering. Entre aquests castors europeus trobem algunes formes excavadores i altres de parcialment aquàtiques com Chalicomys.

Chalicomys podia assolir les dimensions d’un castor actual, arribant a pesar uns 20 o 25 kg, encara que algunes espècies, com Chalicomys batalleri, trobat als Hostalets de Pierola, eren força més petites. S’assemblava molt als castors actuals, les extremitats eren curtes i massives i la cua aplanada en forma de pala i segurament coberta d’escates. Nedava sobretot fent servir les potes del darrera, que acabaven en uns peus amples i palmejats, d’una manera similar a com ho faria un nedador de braça. La cua aplanada serviria de timó. A l’aigua es mouria ràpidament però a terra ferma seria força maldestre. Les incisives eren molt amples i fortes, aptes per a tallar qualsevol tipus de vegetació i fins hi tot troncs d’arbres. A la boca comptava amb quatre queixals (una premolar i tres molars) per banda amb una corona molt alta. Aquests queixals estan definits per una sèrie de plecs d’esmalt fent petites fosses. Per donar resistència a les dents una substància similar a l’os, anomenada ciment, reomplia aquestes fosses i plecs, tal com passa en l’actual castor. Chalicomys es deuria alimentar de fulles i d’escorça d’arbres així com de plantes aquàtiques i en general de qualsevol vegetal que cresqués prop dels cursos d’aigua. Aquesta dieta feia que els queixals es desgastessin molt i això explica que la superfície de desgast fos plana, la corona alta i que presentessin ciment. És probable que tallessin arbres emprant les dents i fessin preses per inundar grans àrees de bosc. Això permet als castors actuals no haver d’allunyar-se massa de l’aigua, on estan segurs, per alimentar-se. A més, com els seus parents vivents, Chalicomys podria haver fet un niu a base de troncs i fang que oferiria refugi i protecció. Aquest niu es situaria al centre de l’estany i sols tindria entrada per sota de l’aigua.

Gràcies a la troballa d’uns fòssils excepcionals al jaciment de Montaigu-le-Blin del Miocè inferior (fa uns 22-20 Ma), a França, els paleontòlegs han pogut conèixer molts aspectes del mode de vida dels castors primitius. En aquest jaciment s’ha trobat una petita cavitat plena de restes de castors del gènere Steneofiber, l’avantpassat de Chalicomys. En comptar el nombre d’individus diferents que hi havia a la cavitat, els paleontòlegs van veure que hi havia dos individus adults, tres juvenils d’un any d’edat i cinc de menys d’un any. Aquest recompte correspon al que esperaríem trobar en un niu de castor actual. Els castors són monògams, i normalment els fills passen uns dos anys al cau dels pares abans d’independitzar-se. Sembla ser que aquesta estructura ‘familiar’ dels castors és molt antiga i que ja era present als gèneres del Miocè com Steneofiber i Chalicomys.

Cricetulodon és el primer representant de la família dels moderns hàmsters. Els hàmsters són rossegadors de mida petita a mitjana que habiten les estepes i deserts freds d’Europa i Àsia i que han esdevingut unes mascotes molt populars. Es tracta d’animals que són actius sobretot de nit i que s’alimenten sobretot de llavors, cereals i fruits secs, encara que també poden consumir plantes herbàcies i insectes. Tots els hàmsters tenen unes bosses a les galtes que poden ser molt grosses i que els serveixen per transportar aliments cap als seus caus. Un cop són al cau buiden les bosses fent servir les potes davanteres i així arriben a acumular grans reserves al seu rebost.

Durant el Miocè superior els hàmsters foren uns rossegadors molt abundants i àmpliament distribuïts per Euràsia. Cricetulodon, el hàmster més antic que es coneix, apareix a Turquia fa uns 12 Ma. Ràpidament s’expandeix per tota Europa i el trobem per primer cop a la península ibèrica al jaciment de Can Poncic (Sant Quirze del Vallès) fa uns 10,5 Ma. Cricetulodon tingué un gran èxit i esdevingué el rossegador més abundant a les faunes de principis del Miocè superior desplaçant als cricetodòntids més primitius com Megacricetodon. No obstant, aquest èxit fou breu, ja que fa uns 9,6 Ma aparegueren els primers ratolins del gènere Progonomys que li prengueren el lloc. A Catalunya hi visqueren dues espècies diferents d’aquest hàmster, Cricetulodon hartenbergeri que trobem per exemple a Can Poncic i el seu descendent Cricetulodon sabadellensis que és molt abundant a jaciments com Can Llobateres i Santiga (Sabadell).

En funció de quina espècie d’aquest hàmster troben els paleontòlegs poden donar una edat aproximada al jaciment. Les molars aïllades, que mesuren poc més d’un mil·límetre de llarg, són les restes que els paleontòlegs troben més sovint, encara que també es coneixen mandíbules i fins hi tot un crani força ben conservat trobat a Can Poncic. En base a totes aquestes restes sabem que Cricetulodon era un hàmster de mida i aspecte semblant a l’actual hàmster nan (del gènere Phodopus), que habita als deserts i estepes d’Àsia central. El seu musell era una mica més llarg i no sabem del cert si tenia bosses que li permetessin guardar els aliments. Aquest hàmster es diferencia de rossegadors més primitius, com Megacricetodon, per presentar una cavitat més gran pel cervell i per tenir uns músculs més forts per mastegar. Les dents són semblants a les dels actuals hàmsters. Tenien unes incisives que feien servir per tallar l’aliment separades per un espai prou ample de les molars. D’aquestes n’hi havia tres per banda i la primera era molt llarga mentre que la darrera era força reduïda. Les molars estaven definides per una sèrie de tubercles alterns aptes per a esclafar i triturar llavors i fruits. Com que no s’ha trobat cap esquelet de Cricetulodon no sabem quin aspecte tenia la resta de l’animal, pot ser que fos més aviat rabassut i amb la cua curta com els actuals hàmsters o més estilitzat i amb la cua més llarga com un ratolí.

Cricetulodon no es va extingir sense descendents, d'aquest gènere s'originaren per una banda els avantpassats dels hàmsters actuals i per una altra el gènere Rotundomys. Rotundomys tenia unes molars amb la corona més alta que Cricetulodon i que estaven adaptades a consumir vegetació més abrasiva, com les herbes, que fan que les dents es desgastin molt. Rotundomys fou un rossegador molt abundant a les faunes del Miocè superior de Catalunya i França.

Els dinoteris foren uns dels mamífers terrestres més grans que mai han existit, superant la talla dels elefants africans i dels mamuts més grossos. Com aquestes espècies eren membres de l’ordre dels proboscidis, un grup de grans mamífers herbívors d’origen africà que es caracteritza per la presència d’una trompa versàtil que fan servir, entre d’altres coses, per endur-se l’aliment a la boca. No obstant, els dinoteris no eren parents propers dels elefants i mamuts, sinó un grup primitiu de proboscidis que va seguir una evolució molt diferent de la resta. Aquest fet va provocar que els primers fòssils que se’n descobriren desconcertessin els paleontòlegs. Georges Cuvier, el gran naturalista francès de principis del segle XIX i pare de la paleontologia, fou el primer en estudiar els queixals d’aquest animal. Aquests constaven de dues senzilles crestes paral·leles prou altes i que recordaven als dels actuals tapirs, excepte pel fet que eren molt més grossos. Cuvier imaginà que corresponien a un tapir descomunal i l’anomenà Deinotherium giganteum, que significa “bèstia terrible gegant”. Més endavant es descobriren restes molt completes d’aquests animals a Alemanya que permeteren aclarir que en realitat es tractava d’un parent dels elefants.

Tanmateix, l’aspecte dels dinoteris era força diferent del dels elefants: les potes eren massisses per suportar el seu gran pes, però força més llargues que les dels elefants, el tronc i el coll eren més llargs i el crani no era alt i bombat, sinó que pla i més allargassat. Els queixals incloïen dos premolars i tres molars que sempre estaven en funcionament, mentre que als elefants sols hi ha un premolar o molar en funcionament, que és reemplaçat per la següent dent quan es desgasta. A més les dents dels elefants són molt llargues i compactes i formades per diverses crestes baixes i atapeïdes, mentre que les dels dinoteris són quadrades i tan sols tenen dues crestes altes. Però el que crida més l’atenció són les seves incisives, els mal anomenats “ullals” dels elefants (mal anomenats, perquè el terme ullal es refereix a les dents canines a tots els mamífers, no a les incisives). Com els elefants els dinoteris tenien dos “ullals” però aquests no es situaven al crani sinó a la mandíbula. A més eren més curts i dirigits cap a darrera, per què els deurien fer servir? Aquesta és una qüestió que du de cap als paleontòlegs, encara que actualment la majoria d’experts creuen que els dinoteris es valien d’aquestes incisives per arrencar branques i escorça com ho fan els actuals elefants. Però el coll dels dinoteris era més llarg, i els seus músculs més potents i permetien uns moviments del cap amunt i avall molt més forts i en un radi més ample que els dels elefants. Així, potser els dinoteris es van especialitzar en destrossar arbres a cops de cap! Una altra possible funció de les incisives hauria pogut ser en combats entre els mascles en època de reproducció. El crani presenta un orifici nassal alt i ample, fet que indica que els dinoteris tenien una trompa desenvolupada, encara que no sabem si era tan llarga i versàtil com als elefants. De ben segur els dinoteris la deurien fer servir per endur-se a la boca les fulles de les que s’alimentaven i també per a beure.

Els dinoteris habitaven els boscos i també les sabanes boscoses d’arreu d’Europa i Àsia, però s’extingiren poc abans que apareguessin els primers mamuts. A l’Àfrica l’espècie Deinotherium bozasi va sobreviure fins fa menys d’un milió d’anys, arribant a coexistir amb els primers membres del gènere Homo.

Els artiodàctils són mamífers ungulats (és a dir, amb peülles) als quals l’eix principal de les dues extremitats passa per entremig dels dits tercer i quart, en comptes de passar pel dit central (tercer) com als perissodàctils. Dins del principal grup d’artiodàctils actuals, els rumiants, és molt freqüent la presència d’algun tipus de banyes més o menys desenvolupades (cérvols, vaques, girafes...), generalment només els mascles. Originàriament, però, els artiodàctils no tenien cap tipus d’apèndix cranial, i les diferències entre sexes venien donades per la presència als mascles d’ullals (canines superiors) llargues en forma de daga. Aquest és el cas dels tragúlids, també coneguts com cérvols cérvols ratolí, tot i que en realitat no es tracta de veritables cèrvids.

Els actuals tragúlids viuen tant a l’Àfrica com a l’Àsia. Els seus representants actuals són els relictes d’un grup que s’originà a l’Eocè, i que ha mantingut fins a l’actualitat una estructura relativament primitiva tant de les dents, com del crani (absència de banyes) i de les extremitats. Els tragúlids són fàcilment distingibles d’altres artiodàctils per la presència d’una estrutura de crestes molt característica a les molars inferiors, així com per la presència d’una dentició amb cúspides més arrodonides que d’altres artiodàctils, on les cúspides i crestes solen formar estructures en forma de mitja lluna (característica coneguda com selenodòncia). S’han descrit unes quantes desenes d’espècies miocenes de tragúlids, tant a Euràsia com a l’Àfrica, moltes de les quals es classifiquen dins el gènere Dorcatherium. Aquestes espècies difereixen les unes de les altres en mida corporal, el grau de selenodòncia de les dents, i detalls de l’aparell locomotor.

 Al Miocè de Catalunya hi trobem quatre espècies de Dorcatherium. Les més ben conegudes són Dorcatherium crassum, enregistrada en jaciments del Miocè inferior (per exemple, Els Casots) i mitjà, i Dorcatherium naui, enregistrada a jaciments del Miocè mitjà (per exemple, diverses localitats de l’Abocador de Can Mata) i superior (per exemple, Can Llobateres). Aquestes dues espècies de Dorcatherium tenen una mida corporal molt similar, i durant un quant temps alguns autors cregueren incorrectament que es tractava de la mateixa espècie. En realitat, però, D. naui es pot distingir de D. crassum pel fet de presentar una dentició amb cúspides menys arrodonides i crestes més tallants, per la longitud i morfologia de les dents premolars, i per alguns detalls dels ossos de la mà.

 Malgrat algunes diferències, l’esquelet de les espècies de Dorcatherium s’assembla força al de l’actual cérvol ratolí africà (Hyemoschus), el qual viu en ambients humits de boscos tropicals. Aquest tragúlid no s’allunya mai de llacunes o masses d’aigua permanent, cap a les quals corre quan es veu amenaçat per algun depredador, tot submergint-se per tal de protegir-se’n. Donades les similituds amb Dorcatherium, es creu que aquest mateix mecanisme de defensa era ja present als tragúlids fòssils del Miocè, que es consideren per tant bons indicadors d’ambients tancats i humits amb presència d’aigua a prop. Tal vegada per això, els tragúlids són generalment poc freqüents en els jaciments catalans on es troben, especialment cap a finals del Miocè mitjà, mentre que a principis del Miocè superior solen ser més freqüents i estan representants a un número superior de jaciments.

Hippotherium era un cavall amb tres dits a cada pota que pertanyia a un grup que s’originà a Amèrica del nord però que s’expandí per Euràsia fa uns 11 Ma, on es diversificà en diversos gèneres i infinitat d’espècies a les quals els paleontòlegs es refereixen col·lectivament com "hipàrions", que en grec significa poni. Els cavalls, ases i zebres actuals pertanyen tots al gènere Equus, l’únic representant de la família dels èquids, un grup de mamífers amb peülles estretament emparentat amb els rinoceronts i els tapirs. Els èquids actuals només tenen un dit a cada peu envoltat d’una peülla dura i còrnia sobre la que caminen, però no sempre ha estat així. L’evolució dels cavalls és un exemple que gairebé sempre surt als llibres de text de biologia. Els primers cavalls, com Hyracotherium que va viure a l’Eocè (fa uns 52 Ma) tenien fins a cinc dits a les potes rematats per petites peülles. En gèneres posteriors, com Anchitherium (del Miocè, fa entre 20 i 11 Ma) el nombre de dits s’havia reduït a tres, i les peülles s’havien fet més grosses, sobretot les dels dits centrals. Els hipàrions seguien tenint tres dits, però el central ja era com la peülla dels actuals cavalls i els dos dits laterals eren tan menuts que no arribaven a tocar a terra. Paral·lelament, la mida dels cavalls augmentà al llarg del temps des de la talla d’un gosset fins a la dels actuals pura sang, que fan 1,8 metres a la creu. També els queixals canviaren, i passaren de ser dents baixes i amb nombrosos tubercles, aptes per a consumir fulles i fruits, a un tipus de dents que s’anomenen hipsodontes i que es caracteritzen per tenir una corona (la part que queda fora de l’alvèol) alta. A més aquests queixals són quadrangulars i compactes, amb l’esmalt replegat fent crestes i els espais buits reomplerts per ciment, una substància similar a l’os que els fa encara més resistents. Aquestes dents permeten als cavalls alimentar-se de vegetals molt abrasius, com les herbes, que poden moldre amb l’ajut dels queixals i els potents músculs de la mandíbula. Així doncs, la història dels cavalls mostra l’evolució de petits animals que menjaven fruits i fulles als boscos de l’Eocè fins a adaptar-se a viure en espais oberts, com praderies, on han de consumir herbes i ser capaços de córrer prou ràpid per fugir dels depredadors. Tot i això aquesta no és una història lineal que vagi d’Hyracotherium a Equus passant per Anchitherium i Hipparion, sinó que l’evolució dels cavalls és molt més complicada, amb nombroses branques i grups d’èquids que s’extingiren sense descendents.

Entre els rossegadors la família dels esquirols (esciúrids) és una de les més diverses i més àmpliament distribuïdes. Existeixen 278 espècies escampades per tots els continents excepte algunes parts d’Oceania (Austràlia i Nova Zelanda). A més estan adaptats a modes de vida molt diferents, hi ha esquirols arborícoles com els que tothom ha vist en boscos i parcs, terrestres com les marmotes, i fins hi tot hi ha esquirols voladors. No és que hi hagi esquirols que volin com ho fan els ratpenats. Enlloc de fer això planen d’un tronc a un altre situat a menys alçada. Per fer-ho empren una membrana de pell, anomenada patagi, que s’estén des de les potes del davant a les del darrere. Quan un esquirol volador salta d’un arbre estén les potes de manera que el patagi actua com una mena de paracaigudes, i li permet planar una distància considerable, de l’ordre de desenes de metres. Els esquirols voladors de mida gran a més tenen una membrana entre les potes de darrera i la cua que permet que l’aterratge sigui més suau. La cua, que és llarga, aplanada i amb molt de pèl s’utilitza com a timó i els permet canviar la direcció del vol. A l’actualitat trobem esquirols voladors a Europa i a Amèrica del Nord, però on aquests animals són més diversos és al sud-est asiàtic. En canvi, durant el Miocè hi havia nombroses espècies diferents d’esquirols voladors a Europa que incloïen formes molt variades i de mides diferents. Totes aquestes espècies es coneixen tan sols a partir de dents aïllades i fragments de mandíbules i maxil·lars. Això és problemàtic, ja que els paleontòlegs no poden estar del tot segurs que es tracti d’esquirols voladors perquè els principals trets que defineixen aquest grup tan sols es poden reconèixer en els ossos de les potes i la cua. No obstant, les dents s’assemblen a les dels esquirols voladors actuals, encara que també mostren força característiques en comú amb alguns esquirols arborícoles que avui viuen a regions tropicals. Tan sols la descoberta d’un esquelet raonablement complert d’esquirol volador permetrà resoldre aquest debat.

Plesiodimylus és un estrany mamífer insectívor que pertany a la família dels dimílids, avui totalment extingida, però que fou molt important durant el Miocè inferior i mitjà a Europa. Tot el que sabem dels dimílids prové de l’estudi de dents i mandíbules aïllades i d’alguns fragments de crani. El nom de la família significa ‘amb dues molars’, perquè la pèrdua de les darreres molars (els nostres queixals del seny) n’és un dels trets més característics. A més, les seves dents eren molt diferents de les d’altres insectívors com els talps, els eriçons i les musaranyes. Els principals tubercles eren amples, amb l’esmalt gruixut i arrodonits enlloc de punxeguts com a la majoria d’insectívors. Però el que més crida l’atenció és que aquestes dents, i sobretot les molars, eren molt grans, tant que semblava que s’haguessin quedat sense espai a la mandíbula. A alguns dimílids fins i tot tenien dents que sobresortien per les vores de la mandíbula, clarament necessitaven una ortodòncia! Per què les feien servir? Alguns mamífers, com les llúdrigues marines (Enhydra lutris), presenten dents similars, encara que mai arriben als extrems grotescs d’alguns dimílids. Els animals amb aquest tipus de dentició s’alimenten de preses que tenen closques dures, tals com cloïsses, caragols o crustacis. La massiva dentadura actua com una mena de premsa hidràulica que permet esclafar les closques i menjar-se l’animal que s’amaga a l’interior. Així doncs, els paleontòlegs creuen que els dimílids tenien una dieta similar.

Progonomys és un dels primers gèneres de la família dels múrids que inclou les actuals rates i ratolins. Es tracta dels mamífers més àmpliament distribuïts i més diversos, ja que comprèn més de 500 espècies diferents. Els trobem a tot el món excepte a Amèrica, a Madagascar, en algunes illes remotes i a les regions polars. No obstant, l’ésser humà ha introduït de manera inintencionada rates i ratolins en aquests indrets ja que aquest animals s’han embarcat com a polissons als seus vaixells.