Els dinoteris foren uns dels mamífers terrestres més grans que mai han existit, superant la talla dels elefants africans i dels mamuts més grossos. Com aquestes espècies eren membres de l’ordre dels proboscidis, un grup de grans mamífers herbívors d’origen africà que es caracteritza per la presència d’una trompa versàtil que fan servir, entre d’altres coses, per endur-se l’aliment a la boca. No obstant, els dinoteris no eren parents propers dels elefants i mamuts, sinó un grup primitiu de proboscidis que va seguir una evolució molt diferent de la resta. Aquest fet va provocar que els primers fòssils que se’n descobriren desconcertessin els paleontòlegs. Georges Cuvier, el gran naturalista francès de principis del segle XIX i pare de la paleontologia, fou el primer en estudiar els queixals d’aquest animal. Aquests constaven de dues senzilles crestes paral·leles prou altes i que recordaven als dels actuals tapirs, excepte pel fet que eren molt més grossos. Cuvier imaginà que corresponien a un tapir descomunal i l’anomenà Deinotherium giganteum, que significa “bèstia terrible gegant”. Més endavant es descobriren restes molt completes d’aquests animals a Alemanya que permeteren aclarir que en realitat es tractava d’un parent dels elefants.

Tanmateix, l’aspecte dels dinoteris era força diferent del dels elefants: les potes eren massisses per suportar el seu gran pes, però força més llargues que les dels elefants, el tronc i el coll eren més llargs i el crani no era alt i bombat, sinó que pla i més allargassat. Els queixals incloïen dos premolars i tres molars que sempre estaven en funcionament, mentre que als elefants sols hi ha un premolar o molar en funcionament, que és reemplaçat per la següent dent quan es desgasta. A més les dents dels elefants són molt llargues i compactes i formades per diverses crestes baixes i atapeïdes, mentre que les dels dinoteris són quadrades i tan sols tenen dues crestes altes. Però el que crida més l’atenció són les seves incisives, els mal anomenats “ullals” dels elefants (mal anomenats, perquè el terme ullal es refereix a les dents canines a tots els mamífers, no a les incisives). Com els elefants els dinoteris tenien dos “ullals” però aquests no es situaven al crani sinó a la mandíbula. A més eren més curts i dirigits cap a darrera, per què els deurien fer servir? Aquesta és una qüestió que du de cap als paleontòlegs, encara que actualment la majoria d’experts creuen que els dinoteris es valien d’aquestes incisives per arrencar branques i escorça com ho fan els actuals elefants. Però el coll dels dinoteris era més llarg, i els seus músculs més potents i permetien uns moviments del cap amunt i avall molt més forts i en un radi més ample que els dels elefants. Així, potser els dinoteris es van especialitzar en destrossar arbres a cops de cap! Una altra possible funció de les incisives hauria pogut ser en combats entre els mascles en època de reproducció. El crani presenta un orifici nassal alt i ample, fet que indica que els dinoteris tenien una trompa desenvolupada, encara que no sabem si era tan llarga i versàtil com als elefants. De ben segur els dinoteris la deurien fer servir per endur-se a la boca les fulles de les que s’alimentaven i també per a beure.

Els dinoteris habitaven els boscos i també les sabanes boscoses d’arreu d’Europa i Àsia, però s’extingiren poc abans que apareguessin els primers mamuts. A l’Àfrica l’espècie Deinotherium bozasi va sobreviure fins fa menys d’un milió d’anys, arribant a coexistir amb els primers membres del gènere Homo.