Els artiodàctils són mamífers ungulats (és a dir, amb peülles) als quals l’eix principal de les dues extremitats passa per entremig dels dits tercer i quart, en comptes de passar pel dit central (tercer) com als perissodàctils. Dins del principal grup d’artiodàctils actuals, els rumiants, és molt freqüent la presència d’algun tipus de banyes més o menys desenvolupades (cérvols, vaques, girafes...), generalment només els mascles. Originàriament, però, els artiodàctils no tenien cap tipus d’apèndix cranial, i les diferències entre sexes venien donades per la presència als mascles d’ullals (canines superiors) llargues en forma de daga. Aquest és el cas dels tragúlids, també coneguts com cérvols cérvols ratolí, tot i que en realitat no es tracta de veritables cèrvids.
Els actuals tragúlids viuen tant a l’Àfrica com a l’Àsia. Els seus representants actuals són els relictes d’un grup que s’originà a l’Eocè, i que ha mantingut fins a l’actualitat una estructura relativament primitiva tant de les dents, com del crani (absència de banyes) i de les extremitats. Els tragúlids són fàcilment distingibles d’altres artiodàctils per la presència d’una estrutura de crestes molt característica a les molars inferiors, així com per la presència d’una dentició amb cúspides més arrodonides que d’altres artiodàctils, on les cúspides i crestes solen formar estructures en forma de mitja lluna (característica coneguda com selenodòncia). S’han descrit unes quantes desenes d’espècies miocenes de tragúlids, tant a Euràsia com a l’Àfrica, moltes de les quals es classifiquen dins el gènere Dorcatherium. Aquestes espècies difereixen les unes de les altres en mida corporal, el grau de selenodòncia de les dents, i detalls de l’aparell locomotor.
Al Miocè de Catalunya hi trobem quatre espècies de Dorcatherium. Les més ben conegudes són Dorcatherium crassum, enregistrada en jaciments del Miocè inferior (per exemple, Els Casots) i mitjà, i Dorcatherium naui, enregistrada a jaciments del Miocè mitjà (per exemple, diverses localitats de l’Abocador de Can Mata) i superior (per exemple, Can Llobateres). Aquestes dues espècies de Dorcatherium tenen una mida corporal molt similar, i durant un quant temps alguns autors cregueren incorrectament que es tractava de la mateixa espècie. En realitat, però, D. naui es pot distingir de D. crassum pel fet de presentar una dentició amb cúspides menys arrodonides i crestes més tallants, per la longitud i morfologia de les dents premolars, i per alguns detalls dels ossos de la mà.
Malgrat algunes diferències, l’esquelet de les espècies de Dorcatherium s’assembla força al de l’actual cérvol ratolí africà (Hyemoschus), el qual viu en ambients humits de boscos tropicals. Aquest tragúlid no s’allunya mai de llacunes o masses d’aigua permanent, cap a les quals corre quan es veu amenaçat per algun depredador, tot submergint-se per tal de protegir-se’n. Donades les similituds amb Dorcatherium, es creu que aquest mateix mecanisme de defensa era ja present als tragúlids fòssils del Miocè, que es consideren per tant bons indicadors d’ambients tancats i humits amb presència d’aigua a prop. Tal vegada per això, els tragúlids són generalment poc freqüents en els jaciments catalans on es troben, especialment cap a finals del Miocè mitjà, mentre que a principis del Miocè superior solen ser més freqüents i estan representants a un número superior de jaciments.