Miopetaurista és un gènere d’esquirols voladors que trobem ocasionalment a alguns jaciments catalans del Miocè. A jutjar per les dimensions dels seus queixals era de mida semblant a l’esquirol volador gegant actual (gènere Petaurista) que pot fer uns 90 cm del cap a la cua i pesar més de 2 kg. Presenta quatre queixals (una premolar i tres molars) a la mandíbula i cinc al crani (dues premolars i tres molars), encara que el primer és molt reduït. Les dents superiors consten d’una sèrie de crestes tallants, mentre que les inferiors tenen forma de cubeta. De totes formes el que és característic és que l’esmalt dels queixals presenta una sèrie de replecs complicats, un tret que tan sols s’observa en els esquirols voladors actuals i en alguns esquirols arborícoles. Miopetaurista es deuria alimentar de fruits, llavors i fulles que tallava amb les seves fortes incisives, situades al capdavant del crani, i després passaven a ser triturades pels queixals. Com els esquirols voladors actuals és molt probable que fos nocturn i que visqués en boscos espessos.
Entre els rossegadors la família dels esquirols (esciúrids) és una de les més diverses i més àmpliament distribuïdes. Existeixen 278 espècies escampades per tots els continents excepte algunes parts d’Oceania (Austràlia i Nova Zelanda). A més estan adaptats a modes de vida molt diferents, hi ha esquirols arborícoles com els que tothom ha vist en boscos i parcs, terrestres com les marmotes, i fins hi tot hi ha esquirols voladors. No és que hi hagi esquirols que volin com ho fan els ratpenats. Enlloc de fer això planen d’un tronc a un altre situat a menys alçada. Per fer-ho empren una membrana de pell, anomenada patagi, que s’estén des de les potes del davant a les del darrere. Quan un esquirol volador salta d’un arbre estén les potes de manera que el patagi actua com una mena de paracaigudes, i li permet planar una distància considerable, de l’ordre de desenes de metres. Els esquirols voladors de mida gran a més tenen una membrana entre les potes de darrera i la cua que permet que l’aterratge sigui més suau. La cua, que és llarga, aplanada i amb molt de pèl s’utilitza com a timó i els permet canviar la direcció del vol. A l’actualitat trobem esquirols voladors a Europa i a Amèrica del Nord, però on aquests animals són més diversos és al sud-est asiàtic. En canvi, durant el Miocè hi havia nombroses espècies diferents d’esquirols voladors a Europa que incloïen formes molt variades i de mides diferents. Totes aquestes espècies es coneixen tan sols a partir de dents aïllades i fragments de mandíbules i maxil·lars. Això és problemàtic, ja que els paleontòlegs no poden estar del tot segurs que es tracti d’esquirols voladors perquè els principals trets que defineixen aquest grup tan sols es poden reconèixer en els ossos de les potes i la cua. No obstant, les dents s’assemblen a les dels esquirols voladors actuals, encara que també mostren força característiques en comú amb alguns esquirols arborícoles que avui viuen a regions tropicals. Tan sols la descoberta d’un esquelet raonablement complert d’esquirol volador permetrà resoldre aquest debat.
Informació addicional
- Nom comú: Esquirol volador gegant
- Classe: Mamífers
- Ordre: Rossegadors
- Família: Esciúrids
- Mides: Fins a 80-100 cm de llargada
- Edat: Miocè inferior a Pliocè (entre fa aproximadament 20 i 3 Ma)
- Distribució: Europa i Àsia (Xina)
-
Fòssils a la col·lecció ICP:
Miopetaurista és un fòssil molt poc comú. Tot i així a les col·leccions de l’ICP hi ha algunes dents aïllades que pertanyen a dues espècies diferents: Miopetaurista neogrivensis, del Miocè mitjà, i M. crusafonti, de finals del Miocè mitjà i principis del superior. El millor material d’aquest gènere prové dels jaciments de Can Mata als Hostalets de Pierola i encara està en estudi.
- Jaciments catalans on s’ha trobat: Can Mata (els Hostalets de Pierola), Can Ponsic (Sant Quirze del Vallès), Can Llobateres (Sabadell), Torrent de Febulines (Terrassa).
-
Per saber-ne més:
Casanovas-Vilar, I., Angelone, C., Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Köhler, M. i Galindo, J. 2010. Rodents and lagomorphs from the Middle Miocene hominoid-bearing site of Barranc de Can Vila 1 (els Hostalets de Pierola, Catalonia, Spain). Neues Jahrbuch fur Geologie und Pälantologie Abhandlungen, 257: 297-315.
De Bruijn, H. 1999. Family Sciuridae. A: Rössner, G.E. i Heissig (editors), The Miocene Land Mammals of Europe, pàgines 271-280. Verlag Dr. Friedrich Pfeil, Munic.
Mein, P. 1970. Les Sciuroptères (Mammalia, Rodentia) néogènes d’Europe Occidentale. Geobios, 3: 7-77.
Thorington, R.W. Jr., Schennum, C.E., Pappas, L.A. i Pitassy, D. 2005. The difficulties of identifying flying squirrels in the fossil record. Journal of Vertebrate Paleontology, 25: 950-961.