Els castors són rossegadors de grans dimensions famosos per la seva obstinada entrega a la construcció de preses emprant troncs d’arbres. A l’actualitat tan sols queda un gènere, Castor, distribuït per Euràsia i Amèrica del Nord. La història dels castors es remunta a finals de l’Eocè (fa uns 38 Ma) d’Amèrica del Nord. Aquests primers castors eren rossegadors de mida mitjana o gran, amb esquelets robustos, incisives fortes i queixals amb la corona força alta. Durant l’Oligocè (34-23 Ma) van viure a Amèrica del Nord nombroses espècies de castors diferents que excavaven galeries a les praderes i deserts. En canvi, altres espècies sembla que s’adaptaren a viure prop dels cursos d’aigua. A principis de l’Oligocè una sèrie de canvis ambientals permet que els castors puguin passar a Europa des d’Amèrica del Nord creuant l’estret de Bering. Entre aquests castors europeus trobem algunes formes excavadores i altres de parcialment aquàtiques com Chalicomys.

Chalicomys podia assolir les dimensions d’un castor actual, arribant a pesar uns 20 o 25 kg, encara que algunes espècies, com Chalicomys batalleri, trobat als Hostalets de Pierola, eren força més petites. S’assemblava molt als castors actuals, les extremitats eren curtes i massives i la cua aplanada en forma de pala i segurament coberta d’escates. Nedava sobretot fent servir les potes del darrera, que acabaven en uns peus amples i palmejats, d’una manera similar a com ho faria un nedador de braça. La cua aplanada serviria de timó. A l’aigua es mouria ràpidament però a terra ferma seria força maldestre. Les incisives eren molt amples i fortes, aptes per a tallar qualsevol tipus de vegetació i fins hi tot troncs d’arbres. A la boca comptava amb quatre queixals (una premolar i tres molars) per banda amb una corona molt alta. Aquests queixals estan definits per una sèrie de plecs d’esmalt fent petites fosses. Per donar resistència a les dents una substància similar a l’os, anomenada ciment, reomplia aquestes fosses i plecs, tal com passa en l’actual castor. Chalicomys es deuria alimentar de fulles i d’escorça d’arbres així com de plantes aquàtiques i en general de qualsevol vegetal que cresqués prop dels cursos d’aigua. Aquesta dieta feia que els queixals es desgastessin molt i això explica que la superfície de desgast fos plana, la corona alta i que presentessin ciment. És probable que tallessin arbres emprant les dents i fessin preses per inundar grans àrees de bosc. Això permet als castors actuals no haver d’allunyar-se massa de l’aigua, on estan segurs, per alimentar-se. A més, com els seus parents vivents, Chalicomys podria haver fet un niu a base de troncs i fang que oferiria refugi i protecció. Aquest niu es situaria al centre de l’estany i sols tindria entrada per sota de l’aigua.

Gràcies a la troballa d’uns fòssils excepcionals al jaciment de Montaigu-le-Blin del Miocè inferior (fa uns 22-20 Ma), a França, els paleontòlegs han pogut conèixer molts aspectes del mode de vida dels castors primitius. En aquest jaciment s’ha trobat una petita cavitat plena de restes de castors del gènere Steneofiber, l’avantpassat de Chalicomys. En comptar el nombre d’individus diferents que hi havia a la cavitat, els paleontòlegs van veure que hi havia dos individus adults, tres juvenils d’un any d’edat i cinc de menys d’un any. Aquest recompte correspon al que esperaríem trobar en un niu de castor actual. Els castors són monògams, i normalment els fills passen uns dos anys al cau dels pares abans d’independitzar-se. Sembla ser que aquesta estructura ‘familiar’ dels castors és molt antiga i que ja era present als gèneres del Miocè com Steneofiber i Chalicomys.

Cricetulodon és el primer representant de la família dels moderns hàmsters. Els hàmsters són rossegadors de mida petita a mitjana que habiten les estepes i deserts freds d’Europa i Àsia i que han esdevingut unes mascotes molt populars. Es tracta d’animals que són actius sobretot de nit i que s’alimenten sobretot de llavors, cereals i fruits secs, encara que també poden consumir plantes herbàcies i insectes. Tots els hàmsters tenen unes bosses a les galtes que poden ser molt grosses i que els serveixen per transportar aliments cap als seus caus. Un cop són al cau buiden les bosses fent servir les potes davanteres i així arriben a acumular grans reserves al seu rebost.

Durant el Miocè superior els hàmsters foren uns rossegadors molt abundants i àmpliament distribuïts per Euràsia. Cricetulodon, el hàmster més antic que es coneix, apareix a Turquia fa uns 12 Ma. Ràpidament s’expandeix per tota Europa i el trobem per primer cop a la península ibèrica al jaciment de Can Poncic (Sant Quirze del Vallès) fa uns 10,5 Ma. Cricetulodon tingué un gran èxit i esdevingué el rossegador més abundant a les faunes de principis del Miocè superior desplaçant als cricetodòntids més primitius com Megacricetodon. No obstant, aquest èxit fou breu, ja que fa uns 9,6 Ma aparegueren els primers ratolins del gènere Progonomys que li prengueren el lloc. A Catalunya hi visqueren dues espècies diferents d’aquest hàmster, Cricetulodon hartenbergeri que trobem per exemple a Can Poncic i el seu descendent Cricetulodon sabadellensis que és molt abundant a jaciments com Can Llobateres i Santiga (Sabadell).

En funció de quina espècie d’aquest hàmster troben els paleontòlegs poden donar una edat aproximada al jaciment. Les molars aïllades, que mesuren poc més d’un mil·límetre de llarg, són les restes que els paleontòlegs troben més sovint, encara que també es coneixen mandíbules i fins hi tot un crani força ben conservat trobat a Can Poncic. En base a totes aquestes restes sabem que Cricetulodon era un hàmster de mida i aspecte semblant a l’actual hàmster nan (del gènere Phodopus), que habita als deserts i estepes d’Àsia central. El seu musell era una mica més llarg i no sabem del cert si tenia bosses que li permetessin guardar els aliments. Aquest hàmster es diferencia de rossegadors més primitius, com Megacricetodon, per presentar una cavitat més gran pel cervell i per tenir uns músculs més forts per mastegar. Les dents són semblants a les dels actuals hàmsters. Tenien unes incisives que feien servir per tallar l’aliment separades per un espai prou ample de les molars. D’aquestes n’hi havia tres per banda i la primera era molt llarga mentre que la darrera era força reduïda. Les molars estaven definides per una sèrie de tubercles alterns aptes per a esclafar i triturar llavors i fruits. Com que no s’ha trobat cap esquelet de Cricetulodon no sabem quin aspecte tenia la resta de l’animal, pot ser que fos més aviat rabassut i amb la cua curta com els actuals hàmsters o més estilitzat i amb la cua més llarga com un ratolí.

Cricetulodon no es va extingir sense descendents, d'aquest gènere s'originaren per una banda els avantpassats dels hàmsters actuals i per una altra el gènere Rotundomys. Rotundomys tenia unes molars amb la corona més alta que Cricetulodon i que estaven adaptades a consumir vegetació més abrasiva, com les herbes, que fan que les dents es desgastin molt. Rotundomys fou un rossegador molt abundant a les faunes del Miocè superior de Catalunya i França.

El gènere Hystrix (porc espí) inclou actualment sis espècies que habiten a Àfrica, Àsia i el sud d'Europa (Itàlia, Grècia, Albània). Es tracta dels rossegadors més grans que viuen al Vell Món. Tenen el cap gros, ulls petits, fortes urpes i amb l'esquena, els costats i la cua recoberts de pues de fins a 35 cm de llarg. Quan està en perill, estarrufa les pues i les sacseja fent sonar la seva cua al mateix temps. Aquest animal pot fins i tot llançar a curtes distàncies les pues, que no es troben sòlidament implantades a la pell, mitjançant una brusca contracció dels músculs.

Els eòmids són una família de rossegadors totalment extingida però que fou molt important fins al Miocè mitjà. Els primers eòmids van aparèixer a l’Eocè inferior a Amèrica del Nord, fa uns 50 milions d’anys i des d’allà passaren a Àsia i Europa. Durant la resta de l’Eocè i l’Oligocè es van diversificar en nombroses espècies i continuaren essent importants fins a principis del Miocè, fa uns 23 milions d’anys. Avui en dia els parents més propers dels eòmids són dues famílies de rossegadors exclusives d’Amèrica, els geòmids (talpons amb bosses) i els heteròmids (rates cangur i similars). Aquests rossegadors són molt peculiars perquè tenen unes bosses a les galtes que els serveixen per transportar aliments. Altres rossegadors, com els hàmsters, tenen aquesta mena de bosses, però s’obren dins de la boca, mentre que les dels geòmids i heteròmids s’obren per fora donant-los un aspecte força estrany. Com que les parts toves per norma general no es conserven i els músculs d’aquestes bosses no s’insereixen a cap os del crani no es sap si els eòmids també les tenien.

Entre els rossegadors la família dels esquirols (esciúrids) és una de les més diverses i més àmpliament distribuïdes. Existeixen 278 espècies escampades per tots els continents excepte algunes parts d’Oceania (Austràlia i Nova Zelanda). A més estan adaptats a modes de vida molt diferents, hi ha esquirols arborícoles com els que tothom ha vist en boscos i parcs, terrestres com les marmotes, i fins hi tot hi ha esquirols voladors. No és que hi hagi esquirols que volin com ho fan els ratpenats. Enlloc de fer això planen d’un tronc a un altre situat a menys alçada. Per fer-ho empren una membrana de pell, anomenada patagi, que s’estén des de les potes del davant a les del darrere. Quan un esquirol volador salta d’un arbre estén les potes de manera que el patagi actua com una mena de paracaigudes, i li permet planar una distància considerable, de l’ordre de desenes de metres. Els esquirols voladors de mida gran a més tenen una membrana entre les potes de darrera i la cua que permet que l’aterratge sigui més suau. La cua, que és llarga, aplanada i amb molt de pèl s’utilitza com a timó i els permet canviar la direcció del vol. A l’actualitat trobem esquirols voladors a Europa i a Amèrica del Nord, però on aquests animals són més diversos és al sud-est asiàtic. En canvi, durant el Miocè hi havia nombroses espècies diferents d’esquirols voladors a Europa que incloïen formes molt variades i de mides diferents. Totes aquestes espècies es coneixen tan sols a partir de dents aïllades i fragments de mandíbules i maxil·lars. Això és problemàtic, ja que els paleontòlegs no poden estar del tot segurs que es tracti d’esquirols voladors perquè els principals trets que defineixen aquest grup tan sols es poden reconèixer en els ossos de les potes i la cua. No obstant, les dents s’assemblen a les dels esquirols voladors actuals, encara que també mostren força característiques en comú amb alguns esquirols arborícoles que avui viuen a regions tropicals. Tan sols la descoberta d’un esquelet raonablement complert d’esquirol volador permetrà resoldre aquest debat.