Els castors són rossegadors de grans dimensions famosos per la seva obstinada entrega a la construcció de preses emprant troncs d’arbres. A l’actualitat tan sols queda un gènere, Castor, distribuït per Euràsia i Amèrica del Nord. La història dels castors es remunta a finals de l’Eocè (fa uns 38 Ma) d’Amèrica del Nord. Aquests primers castors eren rossegadors de mida mitjana o gran, amb esquelets robustos, incisives fortes i queixals amb la corona força alta. Durant l’Oligocè (34-23 Ma) van viure a Amèrica del Nord nombroses espècies de castors diferents que excavaven galeries a les praderes i deserts. En canvi, altres espècies sembla que s’adaptaren a viure prop dels cursos d’aigua. A principis de l’Oligocè una sèrie de canvis ambientals permet que els castors puguin passar a Europa des d’Amèrica del Nord creuant l’estret de Bering. Entre aquests castors europeus trobem algunes formes excavadores i altres de parcialment aquàtiques com Chalicomys.

Chalicomys podia assolir les dimensions d’un castor actual, arribant a pesar uns 20 o 25 kg, encara que algunes espècies, com Chalicomys batalleri, trobat als Hostalets de Pierola, eren força més petites. S’assemblava molt als castors actuals, les extremitats eren curtes i massives i la cua aplanada en forma de pala i segurament coberta d’escates. Nedava sobretot fent servir les potes del darrera, que acabaven en uns peus amples i palmejats, d’una manera similar a com ho faria un nedador de braça. La cua aplanada serviria de timó. A l’aigua es mouria ràpidament però a terra ferma seria força maldestre. Les incisives eren molt amples i fortes, aptes per a tallar qualsevol tipus de vegetació i fins hi tot troncs d’arbres. A la boca comptava amb quatre queixals (una premolar i tres molars) per banda amb una corona molt alta. Aquests queixals estan definits per una sèrie de plecs d’esmalt fent petites fosses. Per donar resistència a les dents una substància similar a l’os, anomenada ciment, reomplia aquestes fosses i plecs, tal com passa en l’actual castor. Chalicomys es deuria alimentar de fulles i d’escorça d’arbres així com de plantes aquàtiques i en general de qualsevol vegetal que cresqués prop dels cursos d’aigua. Aquesta dieta feia que els queixals es desgastessin molt i això explica que la superfície de desgast fos plana, la corona alta i que presentessin ciment. És probable que tallessin arbres emprant les dents i fessin preses per inundar grans àrees de bosc. Això permet als castors actuals no haver d’allunyar-se massa de l’aigua, on estan segurs, per alimentar-se. A més, com els seus parents vivents, Chalicomys podria haver fet un niu a base de troncs i fang que oferiria refugi i protecció. Aquest niu es situaria al centre de l’estany i sols tindria entrada per sota de l’aigua.

Gràcies a la troballa d’uns fòssils excepcionals al jaciment de Montaigu-le-Blin del Miocè inferior (fa uns 22-20 Ma), a França, els paleontòlegs han pogut conèixer molts aspectes del mode de vida dels castors primitius. En aquest jaciment s’ha trobat una petita cavitat plena de restes de castors del gènere Steneofiber, l’avantpassat de Chalicomys. En comptar el nombre d’individus diferents que hi havia a la cavitat, els paleontòlegs van veure que hi havia dos individus adults, tres juvenils d’un any d’edat i cinc de menys d’un any. Aquest recompte correspon al que esperaríem trobar en un niu de castor actual. Els castors són monògams, i normalment els fills passen uns dos anys al cau dels pares abans d’independitzar-se. Sembla ser que aquesta estructura ‘familiar’ dels castors és molt antiga i que ja era present als gèneres del Miocè com Steneofiber i Chalicomys.