Els titanosaures són un grup de dinosaures sauròpodes, entre els més exitosos i estesos de l’Era mesozoica. Tots ells eren quadrúpedes i fitòfags, és a dir, caminaven a quatre potes i s’alimentaven de matèria vegetal. El seu crani era petit i acabat en punta, amb unes dents petites en forma de clau que els servien per arrencar la vegetació. La forma del seu cos estava definida per un tronc robust i unes potes davanteres més curtes que les posteriors, amb un coll i una cua relativament llargs. Les vèrtebres de la cua són característiques d’aquest grup de dinosaures; totes, i especialment les que estaven més a prop del tronc, tenien els centres vertebrals del tipus procèlic (convex a l’extrem anterior i còncau al posterior). Al final de les potes davanteres no s’hi distingien ungles sinó que recolzaven el pes directament sobre els metacarpians. Els titanosaures més derivats, entre els quals s’hi compten probablement els representants catalans, tenien el tronc recobert d’unes plaques òssies (osteoderms), algunes de les quals podien assolir mides considerables. Aquestes estructures podien servir com escut protector o bé com a reserva de calci.

Els myliobatiformes són uns peixos cartilaginosos que s’engloben dins els condrictis degut precisament a aquesta característica del seu esquelet. Actualment presents a molts mars i oceans i emparentats amb els taurons, les rajades o batoïdeus, es distingeixen per tenir el cos aplanat dorsoventralment, unes aletes pectorals molt eixamplades i un apèndix caudal a l’extrem del qual alguns membres del grup hi presenten un fibló serrat. Precisament aquesta característica és la que distingeix els myliobatiformes. Els representants d’aquest grup poden viure majoritàriament en aigües marines malgrat que algunes famílies poden tolerar aigües dolces o ambients salobres.

Degut al seu caràcter cartilaginós, molt rarament es conserven completes en el registre fòssil i només en trobem les seves dents i ocasionalment els seus fiblons. Les dents són extremadament petites (pocs mil·límetres), en forma de minúsculs barrets o bolets, i en vida formaven part de bateries dentàries que molien l’aliment. Els fiblons o agullons fòssils són uns apèndixs de poc més de cinc centímetres de llargada, punxeguts, i amb unes petites serres en forma d’arpó a banda i banda del seu eix longitudinal. En aquest eix hi transcorre el canal pel qual l’animal injecta verí a la víctima. Es tracta doncs d’una arma defensiva.