Encara que el seu aspecte, dimensions i també el seu mode de vida recordava al dels actuals conills els cainoteris eren membres primitius del grup dels artiodàctils, l’ordre de mamífers amb peülles que inclou els porcs, els cérvols, els camells i els bous, entre d’altres. Els avantpassats dels cainoteris van viure a Amèrica del nord i el grup va aparèixer a Europa fa uns 37 milions d’anys, durant l’Eocè superior. Tot sembla indicar que van ser un autèntic èxit, ja que van sobreviure pràcticament sense canvis durant uns 24 milions d’anys! Fessin el que fessin els cainoteris sembla que ho feien bé.
El gènere Cainotherium és el que millor es coneix i també el que va sobreviure més temps. Va aparèixer a finals de l’Eocè i fou molt abundant durant l’Oligocè i el Miocè inferior, fins a desaparèixer de la Península Ibèrica fa uns 16 Ma. A Europa central (Alemanya) els cainoteris van sobreviure uns tres milions d’anys més fins a extingir-se per complert. Cainotherium era un animaló menut i àgil que recordava més a un conill o una llebre que no pas als cérvols i camells amb els que està emparentat. Les potes del darrera eren força més llargues que les del davant i com aquestes acabaven en quatre dits. Els dos dits centrals arribaven fins al terra, mentre que els laterals eren més menuts i, com als porcs, quedaven a l’aire. Alguns artiodàctils actuals de mida petita, com els cérvols d’aigua, també tenen les potes del darrere força més llargues que les del davant i corren fent saltirons. Segurament els cainoteris es movien de la mateixa manera. El crani dels cainoteris és força peculiar perquè presenta unes bulles timpàniques molt grosses. Les bulles timpàniques són una mena de càpsules d’os arrodonides dins de les quals es situen els petits ossets de l’oïda. Aquestes càpsules tenen forma de pilota o de mongeta i es situen prop de la base del crani. Típicament els rossegadors que viuen als deserts, com les rates-cangur o els jerbus, tenen bulles grans i inflades que transmeten millor el so quan l’aire és extremadament sec. Per la fauna i la geologia dels jaciments amb Cainotherium sabem que no era un habitant del desert, encara que segurament viuria en ambients secs com sabanes i praderies. Les dents de Cainotherium tenien uns tubercles allargats en forma de mitja lluna, com les dels actuals cérvols, i li servien per triturar fulles d’arbustos i altres tipus de vegetació baixa.
Cainotherium és molt comú en els jaciments del Miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès i no és massa difícil trobar dents o mandíbules aïllades en alguns indrets. L’estudi de la geologia i de les restes de vegetació recuperades en aquests jaciments indiquen que en aquella època el clima era sec i càlid, amb pluges estacionals, de manera que el paisatge s’hauria assemblat al de l’actual sabana. Aquest clima començà a canviar fa uns 16 Ma, i potser això sentencià Cainotherium a l’extinció. També és probable que la competència amb els parents de conills i llebres, com Prolagus, que just en aquell moment aparegueren a Europa, determinés la desaparició dels cainoteris.