El jaciment d’Incarcal es va descobrir arran de l’activitat extractiva de l’empresa INCARCAL a la Pedrera de Cal Taco a Pedrinyà (Crespià, Pla de l’Estany). A les dolines desenvolupades en els carbonats pliocens han aparegut una gran quantitat de carnívors. La quantitat i la qualitat de les restes del gènere Homotheriumhan possibilitat l’estudi de les seves capacitats i estratègies de depredació. L’edat de les dolines s’atribueix als 1,5 M d’anys.

Els carnívors són un grup de mamífers que presenten adaptacions a una dieta basada en la carn, per bé que ni tots els carnívors mengen carn (els óssos panda mengen bambú, per exemple), ni tots els mamífers que mengen carn són carnívors (els humans mengem carn però som primats, per exemple). Al llarg de l’evolució dels mamífers en general, i dels carnívors en particular, han aparegut diverses vegades de manera independent adaptacions a una dieta molt especialitzada en la carn (hipercarnivorisme), que en determinats grups inclou el desenvolupament d’ullals (canines superiors) molt llargues i fines, en forma de sabre o de daga. Els més coneguts són els fèlids macairodontins, coneguts com a dents de sabre veritables, mentre que d’altres grups que han desenvolupat adaptacions similars (el marsupial Thylacosmilus, diversos creodonts hienodòntids, i els carnívors de les famílies dels nimràvids i els barburofèlids) solen anomenar-se, per distingir-los dels primers, falsos dents de sabre. Els ullals en forma de sabre constitueixen una adaptació a la manera de capturar i matar les preses, diferent dels actuals grans felins d’ullals cònics i més curts (com els tigres i els lleons).

Els barbourofèlids s’originaren al continent africà durant el Miocè inferior, i les seves relacions de parentiu amb els fèlids encara no són clares. Els membres més primitius del grup s’inclouen en diversos gèneres de la tribu dels afrosmilinis, alguns dels quals es dispersaren cap Euràsia cap a finals del Miocè inferior o principis del Miocè mitjà. A partir d’algun d’aquests afrosmilinis, a Euràsia s’originà el gènere Sansanosmilus, mentre que a l’Amèrica del nord hi trobaríem representat el gènere Barbourofelis, clarament més derivat. Fins fa poc, es creia que les dues espècies més ben conegudes de barburofèlids eurasiàtics del Miocè mitjà i superior s’havien d’incloure en el gènere Sansanosmilus. Tanmateix, la troballa d’un crani força complet a l’Abocador de Can Mata ha posat de manifest que l’espècie del Miocè mitjà terminal i superior s’ha d’incloure en un gènere diferent, Albanosmilus. Tots tres gèneres (Sansanosmilus, Albanosmilus i Barbourofelis) s’agrupen a la tribu dels barburofelins.

 L’espècie representada a Catalunya, Albanosmilus jourdani, presenta ja tota una sèrie de característiques més derivades que no pas Sansanosmilus palmidens (com per exemple tenir les òrbites tancades per una barra contínua d’os). En aquest i altres respectes A. jourdani és més similar a les espècies nord-americanes de barburofelins. De fet, és pràcticament indistingible de l’espècie nord-americana més primitiva, A. whitfordi. En base a les dades disponibles, es creu que Albanosmilus, distribuït per Europa i Àsia, es dispersà cap a l’Amèrica del nord cap a finals del Miocè mitjà, on donà lloc a les diverses espècies de Barbourofelis conegudes durant el Miocè superior. A Europa, en canvi, Albanosmilus persistí fins a principis del Miocè superior, extingint-se després d’haver coexistit durant un quant temps amb els dents de sabre veritables del gènere Machairodus. El jaciment de Can Llobateres 1, per exemple, enregistra simultàniament tots dos tipus de dents de sabre. És possible que la substitució dels barburofelins pels macairodontins s’hagi d’atribuir en part a un fenomen d’exclusió competitiva (ocupació d’un mateix nínxol ecològic). Aquest remplaçament, en tot cas, s’ha d’emmarcar en els canvis faunístics més amplis que tingueren lloc durant l’anomenada crisi vallesiana.

Sota la denominació general "tigres dents de sabre" s’inclouen tota una sèrie de formes de grans fèlids que viviren a Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica des de fa prop de 4 Ma fins a l’última glaciació quan les últimes formes d’aquest llinatge, estretament emparentat amb els fèlids actuals, desapareixen de Nord Amèrica. Dins d’aquests denominació s’inclouen els gèneres fòssils Machairodus, Paramachairodus, Dinofelis, Homotherium, Megantereon i Smilodon. La característica principal d’aquest grup és el desenvolupament d’unes canines superiors de gran mida en forma de sabre o simitarra.

Els pumes actuals (Puma concolor) són els quarts fèlids més grans del món després de tigres, lleons i jaguars. Actualment, la seva distribució es limita al continent americà, des del Canadà fins als Andes. En el registre fòssil català i en d'altres jaciments europeus trobem l'espècie extinta Puma pardoides, molt semblant als pumes actuals.

Malgrat les seves semblances físiques amb els altres tres grans fèlids, els pumes no pertanyen al grup dels panterins que inclou tigres, lleons, lleopards i jaguars sinó que es troben més emparentats amb els guepards i altres fèlids més petits. Una de les diferències més significatives és que els pumes (com els guepards) no poden emetre els clàssics rugits dels lleons i tigres, ja que la morfologia del seu aparell fonador és molt més propera als gats domèstics que als altres grans fèlids.