Catalunya és un dels indrets més rics de tot el món pel que fa a hominoïdeus fòssils del Miocè Mitjà i Superior, gràcies al registre que ens proporcionen diverses localitats de la conca del Vallès-Penedès. Destaquen sobretot els diversos jaciments de l’Abocador de Can Mata, els quals han posat de manifest una diversitat prèviament insospitada (fins a tres gèneres diferents) d’hominoïdeus driopitecins. D’aquests, el que es coneix millor és Pierolapithecus catalaunicus, ja que disposem d’un crani i esquelet parcials d’un mascle adult, procedents del jaciments de Barranc de Can Vila 1 (amb una antiguitat d’11,9 milions d’anys). La cara mostra un perfil allargat però alhora també una configuració de gran antropomorf modern, que indica la seva pertanyença al grup dels homínids. Al seu torn, la morfologia de les vèrtebres, costelles i clavícula indica que Pierolapithecus presentava, com els hominoïdeus actuals, un patró corporal de tipus ortògrad (és a dir, amb el tronc verticalitzat), caracteritzat entre d’altres per un tòrax mèdio-lateralment ample i dorso-ventralment som, amb les escàpules situades dorsalment. Això encaixa bé amb la presència d’una sola articulació entre l’avantbranç i el canell (és a dir, manca d’articulació ulno-carpal), també com en els hominoïdeus actuals. Aquests caràcters, però, no s’adiuen amb la morfologia de les falanges, que són encara robustes i s’assemblen més a les d’antropomorfs fòssils anteriors, caracteritzats per un pla corporal pronògrad.
Com la resta de driopitecins, Pierolapithecus se sol considerar un homínid basal, és a dir, un membre del clade dels grans antropomorfs i els humans que hauria evolucionat abans que es produís la divergència entre els pongins i els hominins. Malgrat que alguns autors han proposat alternativament que Pierolapithecus estaria més estretament relacionat amb els hominins, de fet l’evidència cranial (incloent la manca de sinus frontal) suggereix que, en tot cas, els driopitecins podrien estar en realitat més estretament relacionats amb els pongins asiàtics. Independentment de les seves relacions de parentiu, l’evidència postcranial que proporciona Pierolapithecus és de gran importància per a entendre l’emergència dels comportaments locomotors dels hominoïdeus moderns. Les seves restes reflecteixen un repertori locomotor desconegut entre els grans antropomofs actuals. La manca d’articulació ulno-carpal i la possessió d’un pla corporal erecte (ortògrad) mostren l’adaptació a postures verticalitzades del tronc durant la locomoció. En canvi, la morfologia primitiva de les falanges indica, a diferència dels hominoïdeus actuals, la retenció d’adaptacions a un quadrupedisme palmígrede arbori, caracteritzat per capacitats prensores poderoses de mans i peus, sense adaptacions a la suspensió sota les branques. L’ortogràdia s’ha interpretat tradicionalment com una adaptació tant a grimpar verticalment com a suspendre’s de lesbranques, tal com poden fer en certa mesura tots els antropomorfs actuals. Tanmateix, la retenció de característiques palmígrades i la manca d’adaptacions suspensores en Pierolapithecus suggereixen que, originàriament, l’ortògradia fou només una adaptació a grimpar, essent posteriorment reaprofitada en diversos llinatges per a dur a terme comportaments suspensors, que haurien evolucionat independentment. De fet, donat que es considera un homínid basal, la combinació d’adaptacions locomotores que mostra Pierolapithecus reforça la hipòtesi que els comportaments suspensores foren adquirits independentment, almenys, entre els hilobàtids i els homínids.