Pseudoloris és un petit primat del Paleogen, del qual el parent actual més proper és Tarsius, que habita en jungles del Sud-est Asiàtic. Va viure a Europa durant bona part de l'Eocè, una època càlida en la qual les nostres latituds es trobaven ocupades per boscos tropicals, i va ser l'únic representant del seu grup que va sobreviure a la greu extinció del límit Eocè-Oligocè, causada per un dràstic descens de les temperatures.

A l’entorn dels Hostalets de Pierola hi ha una gran quantitat de jaciments paleontològics coneguts des dels inicis del s. XX. Les intervencions a l’Abocador de Can Mata han permés descriure 2 gèneres i 1 espècie de primats Pierolapithecus catalaunicus, Anoiapithecus brevirostris i Pliopithecus canmatensis, i s’hi han documentat gran quantitat d’espècies. És un jaciment únic al món, una finestra a la Catalunya de fa entre 12,5 i 11,5 Ma. En el cas de l’Ecoparc de Can Mata durant la seva construcció es van recuperar centenars de tortugues del gènere Cheirogaster.

És un jaciment molt ric en restes de vertebrats, en el que destaquen les troballes de primats i sobretot de l’espècimen fòssil d’Hispanopithecus laietanus –conegut popularment com a Jordi. S’hi ha trobat entorn de 80 tàxons corresponents a mamífers, rèptils, aus i amfibis, cosa que el converteixen en un dels jaciments amb una diversitat d’espècies del Neogen més gran d’Europa. L’associació faunística descrita a Can Llobateres i a Can Poncic (Sant Quirze del Vallès)ha estat emprada per a definir el Vallesià (estatge continental del Miocè superior).

Sossís i Roc de Santa són dos jaciments de l’Eocè superior, excepcionalment rics en mamífers fòssils. A Sossís s’han descrit fins a 32 espècies de mamífers i rèptils, i a Roc de Santa 24. En ambdós casos destaca tant la diversitat, com la quantitat de restes fòssils de primats.

En realitat a Sant Jaume de Frontanyà, hi ha 3 jaciments corresponents a l’Eocè mitjà. Al jaciment més ric s’han citat 18 espècies de mamífers i rèptils. Destaca per la quantitat i qualitat de les restes de primats recuperades, i per la presència de creodonts i marsupials.

Amb un pes estimat entre entre 50 i 200 grams, Anchomomys és el representant més petit del grup dels adapiformes, uns primats que van poblar l'hemisferi nord durant l'Eocè. Aquesta va ser una època caracteritzada per un clima molt més càlid que l'actual, en què les nostres latituds es trobaven cobertes de boscos tropicals frondosos.

Les restes més comunes d'aquest gènere són les peces dentàries. Las canines són grans i les molars, que mesuren uns 2 mm de llarg, tenen cúspides punxegudes. La morfologia de les dents ens indica que aquest animal s'alimentava principalment d'insectes, encara que també incloïa fruita a la seva dieta. En aquest sentit, Anchomomys es diferenciava de la majoria de representants del seu grup, ja que els adapiformes eren en general animals de dieta herbívora.

A més de les dents, s'han trobat alguns ossos de l'esquelet postcranial, concretament astràgals i calcanis. L'estudi d'aquests ossos, actualment en curs per part d'investigadors de l'Institut Català de Paleontologia, revela que Anchomomys era un animal adaptat per enfilar-se per branques verticals, però no tenia habilitats especials per al salt.

S'han trobat restes de Anchomomys a diferents jaciments de França i Suïssa. A la Península Ibèrica, aquest gènere s'ha identificat als jaciments de Caenes (Salamanca) i Santa Clara (Zamora). Però és al  poble més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà, província de Barcelona) on s'ha trobat la col·lecció més abundant de fòssils de Anchomomys de tot el món: més de 200 peces dentàries que van permetre l'any 2011 a un grup d'investigadors de l'ICP la definició d'una nova espècie, Anchomomys frontanyensis.

Fins a aquest moment, només s'havien descrit quatre espècies del gènere (A. crocheti, A. pygmaeus, A. gaillardi i A. quercyi), i es considerava que constituïen un únic llinatge. No obstant això, el descobriment d'A. frontanyensis a Sant Jaume de Frontanyà, un jaciment de la mateixa edat que Lissieu, on es troba A. gaillardi, posa de manifest que a la Península Ibèrica hi havia un llinatge independent del que habitava al centre d'Europa. Així, es constata que l'evolució d'aquest gènere és més complexa del que s'havia pensat fins fa poc temps.

Els estudis duts a terme pels membres del nostre institut han evidenciat també que la dentició de Anchomomys guarda moltes similituds amb la dels actuals lèmurs i loris, i també amb la dels asiadapins, un grup de primats ja extint que va habitar a Àsia durant l'Eocè.

Els humans i els nostres parents més propers, els simis antropomorfs, formem part d’un grup de primats anomenats hominoïdeus. Tradicionalment, els humans s’agruparen en una família pròpia (homínids), tot agrupant els antropomorfs en una família diferent (“pòngids”). Tanmateix, com que alguns antropomorfs estan molt més estretament emparentats amb els humans que no pas d’altres, actualment la major part dels investigadors distingeixen només la família hylobàtids pels petits antropomorfs (gibons i siamangs), tot agrupant els humans i els grans antropomorfs a la família dels homínids. Al seu torn, dins dels homínids s’hi distingeixen dos grans grups actuals: els pongins (orangutans) i els hominins (goril·les, ximpanzés i humans). Hi ha més d’una dotzena d’espècies d’hilobàtids, però el grup dels homínids és molt poc divers (dues espècies de goril·les, ximpanzés, bonobos i humans). Es tracta, en realitat, d’un grup que fou molt més divers en el passat, i que a més estigué àmpliament distribuït no només a l’Àfrica i al sud-est asiàtic (com a l’actualitat), sinó també per tot el continent eurasiàtic. Molts dels hominoïdeus asiàtics del Miocè mitjà i superior se solen considerar pongins, és a dir, parents més o menys propers dels actuals orangutans. Però les relacions de parentiu dels hominoïdeus europeus de la mateixa època són poc clares, i actualment es tendeix a agrupar-los dins del grup dels driopitecins. El registre fòssil indica que els hominoïdeus s’originaren al continent africà durant el Miocè inferior, i que no es dispersaren cap a Euràsia fins a principis del Miocè mitjà, fa uns 14-15 milions d’anys, on estarien representats per un parell de keniapitecins a Turquia i centre d’Europa. Les evidències fòssils durant els dos milions d’anys següents són molt escadusseres, però quan fa uns 12-12,5 milions d’anys tornem a trobar un registre més complet, trobem que el grup ja s’ha diversificat en pongins a l’Àsia i driopitecins a Europa.

 Catalunya és un dels indrets més rics de tot el món pel que fa a hominoïdeus fòssils del Miocè mitjà i superior, gràcies al registre que ens proporcionen diverses localitats de la conca del Vallès-Penedès. Destaquen sobretot els diversos jaciments de l’Abocador de Can Mata, els quals han posat de manifest una diversitat prèviament insospitada (fins a tres gèneres diferents) d’hominoïdeus driopitecins. El més sorprenent sigui tal vegada Anoiapithecus brevirostris, conegut a partir d’un crani parcial d’un mascle adult procedent de la localitat C3-Aj (amb una antiguitat d’11,9 milions d’anys). A l’igual que Pierolapithecus, conegut d’un jaciment proper i d’edat similar, Anoiapithecus presenta una configuració facial de gran antropomorf modern, incloent una obertura nasal ampla (sobretot sobretot a la base), i una cara alta amb la regió mèdio-facial plana. Això indica que els driopitecins són membres del grup dels homínids, malgrat que donada l’absència de caràcter derivats clars de pongí o hominí, se’ls sol considerar membres del llinatge basal d’aquest grup (anteriors a la divergència entre pongins i hominins). Allò més sorprenent d’Anoiapithecus és que, malgrat les similituds dentàries amb altres driopitecins, presenta una cara molt plana (ortognata), que contrasta amb el perfil allargat que presenta Pierolapithecus. Això, unit a d’altres diferències cranials (per exemple, Anoiapithecus presenta sinus frontal, a diferència de Pierolapithecus), duu a classificar aquestes espècies en dos gèneres diferents.

 Malauradament, no disposem de restes postcranials que ens permetin inferir el tipus de locomoció d’Anoiapithecus, però les evidències cranials són d’allò més informatives pel que fa a l’evolució dels driopitecins. Així, tant Anoiapithecus com Pierolapithecus encara compateixen amb els keniapitecins del Miocè mitjà algunes característiques primitives (tals com l’esmalt gruixut de les molars i el sinus maxil·lar restringit). Tot plegat suggereix que els driopitecins evolucionaren a Europa, després d’un esdeveniment inicial de dispersió o extensió de rang geogràfic dels hominoïdeus d’esmalt gruixut fora de l’Àfrica cap a Euràsia. Les molars d’esmalt gruixut de Pierolapithecus i Anoiapithecus, juntament amb els resultats del microdesgast, suggereixen que tots dos tàxons mostraven adaptacions a una dieta a base de fruits durs (esclerocàrpia), la qual podria haver estat l’adaptació clau que permeté als hominoïdeus de dispersar-se inicialment fora de l’Àfrica. Donat el conexiement que es té actualment de l’evolució dels hominoïdeus, i les poques evidències disponibles del Miocè mitjà de l’Àfrica, és possible pensar que els homínids eurasiàtics (driopitecins i pongins) i els africans (hominins) haurien evolucionat independentment a partir d’ancestres keniapitecins similars als seus continents respectius. En tal cas, els driopitecins podrien ser un grup extingit sense descendents actuals, més a prop dels pongins que dels homínids en la seva totalitat.

Leptadapis és un primat que va habitar a Europa occidental durant l'Eocè mitjà i superior. Pertany al grup dels adapiformes, animals en general d'hàbits diürns i dieta herbívora (a diferència de l'altre gran grup de primats de l'Eocè, els omomyiformes, que eren generalment nocturns i tenien una dieta insectívora i/o frugívora). La seva mida és relativament gran en comparació amb altres membres del seu grup: podia arribar a assolir més de 6 kg de pes. A més, s'ha observat que els mascles tenien cranis més grans i canins més llargs que les femelles, constituint un dels pocs casos de dimorfisme sexual que es coneixen en prosimis.