Pseudoloris és un petit primat del Paleogen, del qual el parent actual més proper és Tarsius, que habita en jungles del Sud-est Asiàtic. Va viure a Europa durant bona part de l'Eocè, una època càlida en la qual les nostres latituds es trobaven ocupades per boscos tropicals, i va ser l'únic representant del seu grup que va sobreviure a la greu extinció del límit Eocè-Oligocè, causada per un dràstic descens de les temperatures.

El jaciment del Talladell constitueix el jaciment més important de Catalunya de l’Oligocè, i un dels més importants d’Europa d’aquest període. Se li atribueixen uns 32 M. d’anys i fins a l’actualitat s’han descrit més de 10 espècies diferents de mamífers i rèptils, així com 42 espècies de vegetals, en molt bon estat de conservació.

Encara que el seu aspecte, dimensions i també el seu mode de vida recordava al dels actuals conills els cainoteris eren membres primitius del grup dels artiodàctils, l’ordre de mamífers amb peülles que inclou els porcs, els cérvols, els camells i els bous, entre d’altres. Els avantpassats dels cainoteris van viure a Amèrica del nord i el grup va aparèixer a Europa fa uns 37 milions d’anys, durant l’Eocè superior. Tot sembla indicar que van ser un autèntic èxit, ja que van sobreviure pràcticament sense canvis durant uns 24 milions d’anys! Fessin el que fessin els cainoteris sembla que ho feien bé.

El gènere Cainotherium és el que millor es coneix i també el que va sobreviure més temps. Va aparèixer a finals de l’Eocè i fou molt abundant durant l’Oligocè i el Miocè inferior, fins a desaparèixer de la Península Ibèrica fa uns 16 Ma. A Europa central (Alemanya) els cainoteris van sobreviure uns tres milions d’anys més fins a extingir-se per complert. Cainotherium era un animaló menut i àgil que recordava més a un conill o una llebre que no pas als cérvols i camells amb els que està emparentat. Les potes del darrera eren força més llargues que les del davant i com aquestes acabaven en quatre dits. Els dos dits centrals arribaven fins al terra, mentre que els laterals eren més menuts i, com als porcs, quedaven a l’aire. Alguns artiodàctils actuals de mida petita, com els cérvols d’aigua, també tenen les potes del darrere força més llargues que les del davant i corren fent saltirons. Segurament els cainoteris es movien de la mateixa manera. El crani dels cainoteris és força peculiar perquè presenta unes bulles timpàniques molt grosses. Les bulles timpàniques són una mena de càpsules d’os arrodonides dins de les quals es situen els petits ossets de l’oïda. Aquestes càpsules tenen forma de pilota o de mongeta i es situen prop de la base del crani. Típicament els rossegadors que viuen als deserts, com les rates-cangur o els jerbus, tenen bulles grans i inflades que transmeten millor el so quan l’aire és extremadament sec. Per la fauna i la geologia dels jaciments amb Cainotherium sabem que no era un habitant del desert, encara que segurament viuria en ambients secs com sabanes i praderies. Les dents de Cainotherium tenien uns tubercles allargats en forma de mitja lluna, com les dels actuals cérvols, i li servien per triturar fulles d’arbustos i altres tipus de vegetació baixa.

Cainotherium és molt comú en els jaciments del Miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès i no és massa difícil trobar dents o mandíbules aïllades en alguns indrets. L’estudi de la geologia i de les restes de vegetació recuperades en aquests jaciments indiquen que en aquella època el clima era sec i càlid, amb pluges estacionals, de manera que el paisatge s’hauria assemblat al de l’actual sabana. Aquest clima començà a canviar fa uns 16 Ma, i potser això sentencià Cainotherium a l’extinció. També és probable que la competència amb els parents de conills i llebres, com Prolagus, que just en aquell moment aparegueren a Europa, determinés la desaparició dels cainoteris.

Diplocynodon era un petit cocodril d’aspecte similar als actuals al·ligàtors i caimans. Els caimans i al·ligàtors s’agrupen dins la família dels al·ligatòrids, que es distingeixen dels cocodrils per ser generalment de mida més petita i per l’aspecte del crani. Mentre que el crani dels cocodrils és llarg i més o menys triangular, el dels al·ligatòrids és més ample i curt i el musell és arrodonit. A més, tenen una de les dents de la mandíbula inferior clarament més llarga que les altres i que encaixa en un solc del maxil·lar quan tanquen la boca. La majoria d’espècies de Diplocynodon eren de petites dimensions i també tenien cranis amples amb el morro arrodonit, fet que els donava un aspecte similar als al·ligatòrids. Un petit detall els diferencia, i és que enlloc de tenir una dent més llarga que la resta a la mandíbula inferior en tenien dues que també encaixaven en un solc al maxil·lar. Aquest tret permet entendre el significat del nom del gènere “doble dent de gos”, ja que amb la boca tancada se’ls veurien aquestes dues dents, al igual que a alguns gossos, com els buldogs, se’ls veuen els ullals quan tanquen la boca.

Diplocynodon era un al·ligàtor molt estès per Europa durant l’Eocè i l’Oligocè, i a la Península Ibèrica se’n coneixen dues espècies: D. tormis, de mitjans de l’Eocè (fa uns 37-40 Ma) de Salamanca, i D. muelleri, de l’Oligocè Inferior (fa uns 30-28 Ma) de Tàrrega. No obstant, fins fa molt poc l’espècie catalana s’havia classificat dins d’un altre gènere, Hispanochampsa, que significa “cocodril espanyol”. El motiu fou que no tenia les dues dents més llargues a la mandíbula típiques de la resta d’espècies de Diplocynodon. Finalment, en base a detalls del crani, la pelvis i les plaques de la cuirassa es va poder concloure que en realitat era una espècie una mica "particular" de Diplocynodon.

Diplocynodon muelleri es coneix molt bé gràcies als fòssils recuperats als jaciments del Talladell, de l’Oligocè inferior de Tàrrega. El material recuperat inclou nombrosos cranis, alguns de molt complerts, part de les extremitats i infinitat de plaques que definien la seva armadura. Aquestes plaques eren rectangulars i encaixaven fent una gruixuda cuirassa que li cobria el dors i el pit. El crani feia tan sols entre 18 i 25 centímetres de llarg i per tant s’estima que aquest al·ligàtor no deuria passar del metre i mig de llarg, essent tan petit com l’actual caiman nan (Paleosuchus palpebrosus) que viu a la conca de l’Amazones. Diplocynodon vivia en aigua dolça, als aiguamolls tropicals que a l’Eocè i l’Oligocè existien a diverses regions europees. Com els al·ligatòrids de mida petita actuals es deuria alimentar de peixos, invertebrats aquàtics i petites aus i mamífers.

Elomeryx era un primitiu mamífer amb peülles de la família dels antracoteris, parents propers dels hipopòtams i de les balenes. Antracoteri vol dir "bèstia del carbó" i fa referència a les roques on són especialment comuns els fòssils d’aquests animals. Els carbons es formen a partir de vegetació aquàtica en torberes i zones pantanoses i es suposa que els antracoteris van viure en aquest tipus d’ambients com a equivalents prehistòrics dels actuals hipopòtams. Elomeryx és l’antracoteri més antic que es coneix i s’originà a l’Eocè mitjà (fa uns 40 Ma) a l’Àsia. A finals de l’Eocè i l’Oligocè ja s’havia dispersat per Europa i Amèrica del nord. Els antracoteris foren un grup prou divers i geogràficament molt estès, ja que a part d’Euràsia i Amèrica del nord també arribaren a l’Àfrica. No obstant, sembla ser que la competència amb altres mamífers amb peülles més avançats, com els porcs i hipopòtams va fer que desapareguessin d’Europa a principis del Miocè (fa uns 16 Ma) i de l’Àfrica a finals d’aquesta època (fa uns 6 Ma). No obstant, a Europa el gènere Anthracotherium va sobreviure fins a finals del Miocè a la Toscana (Itàlia), gairebé 10 milions d’anys més que tots els seus parents. Això fou possible perquè en aquell moment la Toscana consistia en un conjunt d’illes on no hi havia depredadors terrestres ni competidors importants per Anthracotherium, però en establir-se una connexió amb el continent fa uns 6 Ma desaparegué ràpidament. Els darrers antracoteris, del gènere Merycopotamus, semblant a un petit hipopòtam, van viure a Pakistan fins fa uns 2 Ma.

Elomeryx arribava a fer 1,5 m de llarg i era un animal més aviat rabassut. Tenia cinc dits a les potes del davant i quatre a les del darrera acabats en peülles. Les curtes potes aguantaven el pes de l’animal sobre les peülles. El crani era baix i allargat, recordava vagament al d’un porc amb els ulls més aviat petits. Tenia la dentició completa d’un mamífer primitiu, que consta de 44 dents: tres incisives, una canina, quatre premolars i tres molars per banda. Les molars eren baixes i tenien diversos tubercles en forma de mitja lluna que li permetien triturar fulles i vegetació tova. A diferència de molts herbívors més avançats els antracoteris no tenien un espai sense dents que separés les molars i premolars de les incisives i canines. Les canines, i en concret les superiors, eren fortes i llargues sobretot en els mascles. És probable que aquests mostressin les canines per foragitar als rivals o les utilitzessin per combatre’ls tal i com fan avui moltes espècies de porcs i els hipopòtams. Elomeryx segurament era un animal semiaquàtic molt comú en jaciments que corresponen a antigues zones humides com és el cas de les maresmes poblades per tortugues i petits al·ligàtors que a l’Oligocè inferior hi havia a la zona de Tàrrega. Les seves curtes potes l’haurien fet força maldestre a terra, de manera que és molt probable que Elomeryx no s’allunyés massa de l’aigua i corregués a submergir-s’hi per buscar-hi refugi.

Recentment l’estudi dels cranis dels primers cetacis, el grup que inclou les balenes i els dofins, que van viure a principis de l’Eocè (fa 55 Ma) a Pakistan, ha revelat que aquests mamífers marins estan estretament emparentats amb els actuals hipopòtams i els antracoteris. Això ha permès confirmar els resultats dels biòlegs moleculars que a partir de l’estudi de l’ADN dels mamífers actuals havien conclòs, encara que sembli sorprenent, que les balenes són parents propers d’hipopòtams i porcs. De fet alguns paleontòlegs creuen que les primeres balenes com Pakicetus, que encara conservava les potes, deriven d’un animal semiaquàtic semblant a Elomeryx.

Hyaenodon és un gènere extint de mamífers de l'ordre dels creodonts. Algunes espècies d'aquest gènere, com H. gigas, es trobaven entre els mamífers carnívors terrestres més grans, arribant a tenir pesos propers als 200 kg, mentre que altres no superaven la talla d'una marta. Malgrat el nom (que signigica "dents de hiena", perquè els seus robusts premolars s'assemblen als d'aquests animals) no estaven relacionats amb les actuals hienes, amb les que mostren clares diferències. Hyaenodon posseeix un llom recte, mentre que la hiena té un llom inclinat cap enrere, pel fet que les seves potes posteriors són més curtes.