Els mastodonts, com Gomphotherium, foren el principal grup de proboscidis del Miocè i el Pliocè, i juntament amb els dinoteris figuren entre els animals terrestres més grossos del seu temps. Els darrers membres d’aquest grup foren els mastodonts americans, Mammut americanum, que tot i el nom no s’han de confondre amb els mamuts, que s’agrupen dins el gènere Mammuthus i formen part de la família dels elefants. Els mastodonts americans arribaren a coexistir amb els primers pobladors d’Amèrica del Nord i s’extingiren fa sols uns 10.000 anys. El nom "mastodont" significa "dent de mamella" i fa referència a la forma dels seus queixals. Aquests eren molt diferents als dels elefants, i estaven definits per diverses parelles de grans tubercles bulbosos arrenglerats. El nombre d’aquestes fileres de tubercles a les primeres molars permet distingir els diferents gèneres de mastodonts miocens, així per exemple Gomphotherium en té tres i Tetralophodon, el seu descendent del Miocè superior (entre fa 11 i 5 Ma), en té quatre.
Encara que són parents propers dels elefants i assolien la mida d’una femella d’elefant indi (Elephas maximus), els gomfoteris tenien un aspecte força diferent. El seu crani era baix i allargat amb dues defenses (els mal anomenats ‘ullals’ dels elefants) dirigits cap avall. La mandíbula també era allargada i en forma d’espàtula, acabant en dues defenses més, una mica més curtes que les superiors. Els gomfoteris deurien fer servir aquesta mandíbula en combinació amb una trompa no gaire més llarga per agafar l’enorme quantitat d’aliments que necessitaven. Es deurien alimentar principalment de vegetals tous com fulles i plantes aquàtiques que arrencarien emprant la seva trompa i mandíbules. El cos era més llarg que als elefants, i les potes força més curtes, fet que suggereix que els gomfoteris serien força lents i maldestres. Sortosament quan eren adults les seves grans dimensions els mantenien fora de l’abast de qualsevol depredador.
A Catalunya han aparegut restes fragmentàries de Gomphotherium al jaciment de Sant Andreu de la Barca, que amb una edat propera als 18 Ma representa una de les troballes més antigues d’aquest gènere a tota Europa. Les defenses i molars de Gomphotherium són relativament comuns als principals jaciments de finals del Miocè Inferior i del Miocè Mitjà. Els ossos i cranis ben preservats són escassos, però destaquen per exemple unes enormes mandíbules completes trobades al jaciment de Can Mas (el Papiol) i que tenen uns 16 Ma. Als jaciments del Miocè Superior, Tetralophodon, descendent de talla més grossa de Gomphotherium també és un fòssil força comú i a Catalunya se n’ha trobat fins hi tot un esquelet parcial a Polinyà.