A la carretera que va de Tremp a Pont de Muntanyana hi ha un conjunt de 4 jaciments de vertebrats anomenats: Claret 0, Claret 4, Palau i Tendrui. Aquests jaciments es troben en el límit del Paleocè superior i l’Eocè inferior. Han lliurat espècies de mamífers corresponents a multituberculats, insectívors, condilartres i Proteutheria. A part de les restes de mamífers també s’han pogut recuperar restes de cocodrils, amfibis i nombrosos fragments de closques d’ou atribuïdes a aus gegants.

Hainina era un petit animaló d’aspecte similar a un rossegador però que pertanyia a un ordre completament diferent, els multituberculats. Els multituberculats són l’ordre de mamífers més longeu que es coneix. Van aparèixer en temps dels dinosaures, al Juràssic inferior, fa uns 200 Ma, i els darrers van desaparèixer a l’Oligocè, fa uns 35 Ma. Els multituberculats van sobreviure sense problemes a l’extinció massiva que va afectar als dinosaures fa 65 Ma, i foren un dels grups de petits mamífers més abundants fins a l’aparició dels rossegadors, que acabaren per reemplaçar-los. Van viure a tot l’hemisferi nord i se’n coneixen uns 80 gèneres diferents. Les seves relacions amb els altres mamífers són molt debatudes, però es creu que es tracta d’un grup que va evolucionar de manera independent a la de tots els mamífers moderns (monotremes, marsupials i placentaris). La pelvis dels multituberculats era molt estreta com la dels actuals marsupials, el grup que inclou els cangurs i altres mamífers amb bossa. Així doncs, les cries de multituberculats, com les de tots els marsupials, naixerien poc desenvolupades i indefenses. Malauradament, no sabem si els multituberculats tenien una bossa on podien protegir les seves cries fins que havien crescut prou.

Els ossos i dents no són les úniques restes fòssils que troben els paleontòlegs, de vegades es troben rastres de l’activitat dels animals, tals com les seves petjades en sediments solidificats; nius, ous i fragments de closca; excrements fossilitzats; o bé les marques de dents i urpes deixades pels depredadors en els ossos de les seves preses. Totes aquestes restes ens donen una informació molt valuosa sobre com vivien els animals que les van produir, però en moltes ocasions no sabem exactament quin animal va deixar les petjades o va pondre els ous. Això és degut a que no acostumem a trobar associat a aquests rastres indirectes l’animal que els va deixar. Tot i això hi ha excepcions notables, i en alguns casos s’han trobat nius de dinosaures amb la mare morta incubant els ous. No obstant, en la majoria de situacions els paleontòlegs han de fer com si seguissin la pista d’un criminal a partir de les proves que va deixar a l’escena del crim i basant-se en la forma i dimensions de les petjades o ous intentar identificar al culpable. Moltes vegades hi ha diversos possibles culpables, de manera que a les restes indirectes com petjades i ous se’ls dóna un nom científic diferent del de l’espècie o les espècies a les que s’atribueixen. Així hi ha icnoespècies i icnofamílies per les petjades i rastres, i ooespècies i oofamílies pels ous (el prefix “icno-“ significa rastre, i “oo-“ ou).                                                                  

Ornitholithus és un exemple perfecte d’aquests rastres indirectes. Es tracta de fragments de closques d’ous que s’atribueixen a un grup d’aus gegants emparentat amb les grues que van viure durant el primer terç de l’edat dels mamífers. En alguns dipòsits del sud de França (Provença) i dels Pirineus (Tremp) aquests fragments de closques, sovint de pocs mil·límetres de llarg, són força comuns. A Provença hi ha fragments prou complerts com per fer-se una idea de la forma de l’ou. Serien allargats, d’uns 24 per 10 cm de diàmetre, força més grans i de forma molt diferent dels d’un estruç, però amb la closca més prima. S’estima que pesarien uns 3 kg, el doble que els d’estruç! A més l’estudi microscòpic dels fragments de closca trobats a Claret (Tremp) ha mostrat que les diferències no s’acabaven aquí. La closca d’un ou té una sèrie de porus que permeten respirar a l’embrió de dins i que són característics de diferents tipus de famílies d’ocells. A Ornitholithus els porus eren molt més petits que als ocells actuals de manera que conduïen molt pitjor els gasos cap a l’interior de la closca. El nombre de porus als ous és menor en aquelles espècies que viuen a ambients càlids i secs, per tant es creu que les aus que van pondre aquests ous també vivien en un clima similar.

Ara bé, qui ponia aquests ous? Doncs es creu que un grup d’aus gegants anomenat gastornítids. Es tracta de parents llunyanes de les actuals grues i en anglès se les coneix com a terror cranes, és a dir, grues terrorífiques. Prop de París i a Wyoming s’han trobat esquelets prou complerts del gènere Gastornis que permeten fer-se una idea de les dimensions i l’aspecte amenaçador d’aquests ocellots. Gastornis feia fins a dos metres d’alt i tenia un cap molt gros amb un bec massís i ganxut. Les ales eren diminutes i segurament quedaven ocultes per les plomes que podrien haver estat fibroses com en moltes aus terrestres actuals (com el kiwi o l’emú). Les potes eren fortes i estaven rematades per ungles esmolades, però sembla ser que no li permetien córrer massa ràpid. Molts paleontòlegs creuen que després de l’extinció dels dinosaures les aus gegants van esdevenir els depredadors dominants a Europa, Amèrica del nord i del sud. Els mamífers carnívors encara eren molt menuts i segurament no podien abatre preses massa grans, en canvi les aus gegants haurien pogut despatxar amb relativa facilitat un mamífer de la mida d’un gos. No obstant, deurien amagar-se i esperar el moment oportú per llançar-se sobre les seves víctimes, ja que no eren capaces de córrer gaire ràpid. Altres paleontòlegs pensen que aquestes aus eren més aviat carronyaires o omnívores, incloent una important proporció de fruïts durs a la seva dieta.

Els gastornítids es van extingir a mitjans de l’Eocè (fa uns 40 Ma) i el seu rol com a depredadors dominants fou ocupat pels mamífers. Pot ser que la competència amb els mamífers fos la causa de la seva extinció, però per altra banda el canvi climàtic que hi va haver en aquell moment potser jugà un paper més important. Fins fa 40 Ma el clima era molt càlid, de manera que hi havia boscos tropicals a latituds molt altes, però en aquell moment les temperatures globals van caure en picat i aquests boscos van anar desapareixent a poc a poc. Els gastornítids sembla ser que estaven adaptats a aquest tipus d’hàbitat i van desaparèixer amb ell.

Paschatherium fou un dels membres més comuns dels condilartres, un grup primitiu de mamífers amb peülles. Aquest és un grup molt divers que visqué durant el Paleocè i l’Eocè a Amèrica del Nord, Europa i al Nord d’Àfrica. Inclou els mamífers amb peülles més primitius i es creu que a partir d’ells van derivar entre d’altres els actuals cavalls, vaques, rinoceronts i girafes. Aparentment els primers condilartres, com Protungulatum, coexistiren amb els darrers dinosaures i es van diversificar després de la seva extinció. Així, a inicis del Paleocè (fa uns 60 Ma) trobem diversos gèneres tant a Amèrica del Nord com a Europa. D’aquests, el que millor es coneix és Hyopsodus, un gènere americà que visqué des de finals del Paleocè fins a l’acabament de l’Eocè, fa uns 34 Ma. Se’n coneixen desenes de milers d’exemplars procedents de Wyoming (oest dels Estats Units) que han permès fer-se una idea precisa de l’aspecte dels condilartres primitius. Hyopsodus era una animalet de la mida d’un eriçó gros, amb el cos allargat com el d’una mostela, les potes curtes i la cua força llarga. Encara no tenia peülles, i les potes acabaven en urpes curtes. El crani també era allargat i a diferència de molts herbívors no presentava un espai sense dents entre les incisives, emprades per estirar i tallar l’aliment, i els queixals, encarregats de moldre’l. Mentre que molts mamífers han reduït el nombre de dents, els condilartres tenien tota la dentició pròpia d’un mamífer primitiu, que consta de 44 dents: tres incisives, una canina, quatre premolars i tres molars per banda. Les incisives eren simples i punxegudes i la canina era molt reduïda. Les primeres premolars eren petites, però la quarta premolar i la resta de molars eren amples i constaven de tubercles prou amples i arrodonits. Aquestes dents servien als primers condilartres per trinxar fulles i fruits, encara que també deurien capturar invertebrats i altres petits animals. En condilartres més evolucionats, com Phenacodus, les dents s’especialitzaren per a alimentar-se de vegetals i la forma del cos, amb les potes més llargues i acabades en peülles, recordaria més a una ovella que no a una mostela.