Els rèptils actuals es divideixen en anàpsids, lepidosaures i arcosaures. Els primers corresponen al grup de les tortugues, mentre que els lepidosaures inclouen els grups de les sargantanes, serps i tuatares. El darrer grup, els arcosaures, inclouen els representants actuals dels cocodrils i les aus. Els arcosaures varen aparèixer cap a finals del Permià però va ser desprès de l’extinció en massa del Permià que aquest grup es va estendre i va aprofitar els nínxols deixats per la desaparició d’una gran quantitat de grups d’animals. Durant el Triàsic inferior i mitjà varen començar a diversificar-se i va ser a finals del Triàsic quan un grup d’arcosaures, els dinosaures, van començar el seu domini en els ambients continentals. A Catalunya, la presència d’arcosaures durant el Triàsic és coneguda a diverses localitats de la Conca Catalana i els Pirineus especialment per la presència de petjades, però també per unes escasses, però importants restes òssies que encara es troben en estudi.

Els captorhínids són un grup extint de rèptils primitius. Els seus representants són coneguts des de finals del Carbonífer fins al Permià. No varen superar l’extinció de finals d’aquest període. Els seus representants eren en general de mida mitjana (fins a mig metre de longitud), tot i que alguns varen adquirir mides grans, de més d’un metre de longitud. La seva dentició era peculiar, amb vàries fileres de dents, tant a la mandíbula com al  maxil·lar. Als Pirineus són coneguts per la presència de petjades d’aquests animals.

Diplocynodon era un petit cocodril d’aspecte similar als actuals al·ligàtors i caimans. Els caimans i al·ligàtors s’agrupen dins la família dels al·ligatòrids, que es distingeixen dels cocodrils per ser generalment de mida més petita i per l’aspecte del crani. Mentre que el crani dels cocodrils és llarg i més o menys triangular, el dels al·ligatòrids és més ample i curt i el musell és arrodonit. A més, tenen una de les dents de la mandíbula inferior clarament més llarga que les altres i que encaixa en un solc del maxil·lar quan tanquen la boca. La majoria d’espècies de Diplocynodon eren de petites dimensions i també tenien cranis amples amb el morro arrodonit, fet que els donava un aspecte similar als al·ligatòrids. Un petit detall els diferencia, i és que enlloc de tenir una dent més llarga que la resta a la mandíbula inferior en tenien dues que també encaixaven en un solc al maxil·lar. Aquest tret permet entendre el significat del nom del gènere “doble dent de gos”, ja que amb la boca tancada se’ls veurien aquestes dues dents, al igual que a alguns gossos, com els buldogs, se’ls veuen els ullals quan tanquen la boca.

Diplocynodon era un al·ligàtor molt estès per Europa durant l’Eocè i l’Oligocè, i a la Península Ibèrica se’n coneixen dues espècies: D. tormis, de mitjans de l’Eocè (fa uns 37-40 Ma) de Salamanca, i D. muelleri, de l’Oligocè Inferior (fa uns 30-28 Ma) de Tàrrega. No obstant, fins fa molt poc l’espècie catalana s’havia classificat dins d’un altre gènere, Hispanochampsa, que significa “cocodril espanyol”. El motiu fou que no tenia les dues dents més llargues a la mandíbula típiques de la resta d’espècies de Diplocynodon. Finalment, en base a detalls del crani, la pelvis i les plaques de la cuirassa es va poder concloure que en realitat era una espècie una mica "particular" de Diplocynodon.

Diplocynodon muelleri es coneix molt bé gràcies als fòssils recuperats als jaciments del Talladell, de l’Oligocè inferior de Tàrrega. El material recuperat inclou nombrosos cranis, alguns de molt complerts, part de les extremitats i infinitat de plaques que definien la seva armadura. Aquestes plaques eren rectangulars i encaixaven fent una gruixuda cuirassa que li cobria el dors i el pit. El crani feia tan sols entre 18 i 25 centímetres de llarg i per tant s’estima que aquest al·ligàtor no deuria passar del metre i mig de llarg, essent tan petit com l’actual caiman nan (Paleosuchus palpebrosus) que viu a la conca de l’Amazones. Diplocynodon vivia en aigua dolça, als aiguamolls tropicals que a l’Eocè i l’Oligocè existien a diverses regions europees. Com els al·ligatòrids de mida petita actuals es deuria alimentar de peixos, invertebrats aquàtics i petites aus i mamífers.

Els “dromeosaures” eren dinosaures típicament carnívors de mida mitjana a petita i popularment els coneixem pel seu caràcter depredador. Així ho mostren els seus trets corporals: extremitats llargues, grans òrbites, dents serrades i urpes afilades. El seu cos era esbelt i gràcil, preparat per a una locomoció ràpida, i amb un coll en forma de “S”. Les seves extremitats anteriors eren llargues, acabades amb urpes als dits. La cua dels “dromeosaures” també estava adaptada a córrer; formada per un entrellaçat de xebrons i prezigapòfisis de les vèrtebres caudals que els conferia rigidesa i els ajudava a compensar els moviment durant la cursa, com un timó.

Però per damunt de tot la seva imatge tan temible, i sovint exagerada en pel·lícules com Parc Juràssic, rau probablement en la singular urpa que presenten al segon dit del peu. Es tracta d’una urpa corbada i afilada, amb una longitud que duplica la de la resta d’ungles del peu. Per aquest motiu els “dromeosaures” la mantenien aixecada, sense tocar al terra, mentre caminaven. Les seves petjades, fins fa ben poc desconegudes, són per tant didàctiles (de només dos dits). Durant dècades els paleontòlegs han considerat que aquesta urpa servia per desventrar les preses però els nous descobriments indiquen que aquesta no seria la seva funció principal. Gràcies a la biomecànica i a la recreació de models que assimilen la forma i textura de l’urpa en qüestió, s’ha pogut demostrar que aquesta no tenia prou resistència per tallar la pell d’altres dinosaures. La seva funció, per tant, seria ben diferent: els “dromeosaures” l’usarien com a grampons, per ancorar-se i grimpar sobre les seves preses i després mossegar-les amb la boca.

La sistemàtica dels “dromeosaures” és ben coneguda; són uns dinosaures que s’engloben dins el grup dels Maniraptora, uns saurisquis tetanurs derivats que van donar lloc a les aus actuals. De fet, moltes característiques anatòmiques així ho indiquen. Per exemple, els seus ossos estan pneumatitzats, el seu cervell és gros i a la resta del cos s’hi distingeixen elements tan distintius com la fúrcula, les clavícules, uns avantbraços llargs i un pubis dirigit cap endarrera. A més, el seu cos està recobert de plomes, fet que completa de manera irrefutable la prova de què els dromaeosàurids són el grup de dinosaures no-avians més estretament emparentats amb els ocells.

De fòssils de “dromeosaures” se’n coneixen a tot el món, essent les restes nordamericanes i asiàtiques les més ben conservades i completes; a Europa, Austràlia, Antàrtida i Àfrica també se n’han descobert. A Catalunya només se’n coneixen dents aïllades que no permeten saber el gènere i l’espècie de “dromeosaure” però que ens informen que habitaven les nostres contrades. Aquestes dents són molt petites (al voltant d’un centímetre i escaig) i tenen uns petits denticles a les vores, especialment dissenyats per esquinçar la carn.

Els hadrosaures foren un grup de dinosaures ornitisquis amb una dieta herbívora que van viure durant els últims temps del Cretaci superior. Es tracta probablement del grup de dinosaures més ben conegut ja que se n’han descobert restes de tot tipus: esquelets complets articulats, ous, embrions, cries, juvenils, petjades i rastres, impressions de pell i copròlits. Entre les subfamílies del grup hi ha els lambeosaurins, els quals estan representats als jaciments catalans. Aquests animals es caracteritzaven per tenir un cos robust que atenyia mides mitjanes i grans (amb pesos d’entre un quilo després de néixer fins a 3000 quilos en adults), amb unes potes davanteres més petites que les posteriors. Aquest darrer tret feia que poguessin caminar de forma bípeda o quadrúpeda indistintament. La resta del cos és anatòmicament molt semblant a la resta de membres del grup dels hadrosaures; només presenten trets distintius a la pelvis amb un ísquium característic, i a les vèrtebres, que tenen unes espines neurals molt desenvolupades.

Els paquipleurosaures varen viure durant el Triàsic mitjà i principis del Triàsic tardà. Actualment no tenim representants vius d’aquest grup, ni del grup que els engloba, els sauropterigis. Els sauropterigis varen tots ells un important grup de rèptils marins, que varen viure durant el Mesozoic (on s’inclou el Triàsic, el Juràssic i el Cretaci), i es varen extingir a finals del Cretaci a la gran extinció que també va acabar amb els dinosaures i altres grups com els pterosaures. Per tant alguns membres dels sauropterigis varen conviure amb els dinosaures. Tot i conviure amb ells s’ha de remarcar que els rèptils marins no estaven emparentats amb els dinosaures. Els sauropterigis eren carnívors i s’alimentaven activament caçant a les seves preses, ja fossin peixos o altres rèptils, i alguns dels seus membres varen adquirir mides formidables, tals com els ictiosaures o alguns plesiosaures, amb algunes formes que recorden als actuals dofins. Aquestes similituds son degudes principalment a una convergència evolutiva per aconseguir una millor adaptacio hidrodinàmica al medi marí i no és degut a cap relació de parentesc.

Els paquipleurosaures varen ser un dels primers grups representants dels sauropterigis. Les seves extremitats estaven modificades per la natació i les seves dents, allargades i puntiagudes, preparades per capturar preses com peixos. Es tractava de rèptils marins de petita mida quan eren adults (des de mig metre en algunes especies fins a poc més d’un metre en d’altres). Els considerem de mida petita si els comparem amb d’altres rèptils marins, com els notosaures (fins a 4 metres de longitud), que també varen viure als mars del Triàsic o bé amb alguns representants dels ictiosaures (de fins a 6 metres de longitud) que varen viure durant el Juràssic.

Els paquipleurosaures són molt ben coneguts a l’Europa Central, especialment a Alemanya. A tota Europa s’han descrit fins al moment fins a 4 gèneres de paquipleurosaures. En el cas de Catalunya, els paquipleurosaures són coneguts de tres zones, a Montral-Alcover (Alt Camp), a Serra de l’Arca (Valles Oriental) i Vilanova de la Sal (La Noguera). Els afloraments de Montral-Alcover són coneguts des de fa varies decades. En aquests afloraments s’han descobert multitud de vertebrats i invertebrats. Entre els vertebrats destaquen els rèptils marins (sauropterigis), tals com els placodonts, els lariosaures, els notosaures i els paquipleurosaures. També en destaca un exemplar de prolacertiform, conegut com a Cosesaurus, un rèptil de petita mida (menys de 15 cm). La fauna de peixos també és molt abundant amb desenes d’exemplars descoberts. El jaciment de Serra de l’Arca ha lliurat un sol exemplar mal conservat de paquipleurosaure i cap altre resta fòssil d’aquest aflorament és coneguda fins al moment. Pel que respecte a Vilanova de la Sal, es tracta d’un jaciment descobert en els darrers anys i que ha lliurat una interessant fauna de peixos i un exemplar de paquipleurosaure.

Els paquipleurosaures de Catalunya estan en plena fase d’estudi. No és coneix amb seguretat a quin gènere pertanyen, tot i presentar importants similituds amb Neusticosaurus i Serpianosaurus. Els estudis en curs han de permetre aprofundir en el coneixement que tenim dels paquipleurosaures de Catalunya i sobre l’ecosistema en què varen viure.

Els ossos i dents no són les úniques restes fòssils que troben els paleontòlegs, de vegades es troben rastres de l’activitat dels animals, tals com les seves petjades en sediments solidificats; nius, ous i fragments de closca; excrements fossilitzats; o bé les marques de dents i urpes deixades pels depredadors en els ossos de les seves preses. Totes aquestes restes ens donen una informació molt valuosa sobre com vivien els animals que les van produir, però en moltes ocasions no sabem exactament quin animal va deixar les petjades o va pondre els ous. Això és degut a que no acostumem a trobar associat a aquests rastres indirectes l’animal que els va deixar. Tot i això hi ha excepcions notables, i en alguns casos s’han trobat nius de dinosaures amb la mare morta incubant els ous. No obstant, en la majoria de situacions els paleontòlegs han de fer com si seguissin la pista d’un criminal a partir de les proves que va deixar a l’escena del crim i basant-se en la forma i dimensions de les petjades o ous intentar identificar al culpable. Moltes vegades hi ha diversos possibles culpables, de manera que a les restes indirectes com petjades i ous se’ls dóna un nom científic diferent del de l’espècie o les espècies a les que s’atribueixen. Així hi ha icnoespècies i icnofamílies per les petjades i rastres, i ooespècies i oofamílies pels ous (el prefix “icno-“ significa rastre, i “oo-“ ou).                                                                  

Ornitholithus és un exemple perfecte d’aquests rastres indirectes. Es tracta de fragments de closques d’ous que s’atribueixen a un grup d’aus gegants emparentat amb les grues que van viure durant el primer terç de l’edat dels mamífers. En alguns dipòsits del sud de França (Provença) i dels Pirineus (Tremp) aquests fragments de closques, sovint de pocs mil·límetres de llarg, són força comuns. A Provença hi ha fragments prou complerts com per fer-se una idea de la forma de l’ou. Serien allargats, d’uns 24 per 10 cm de diàmetre, força més grans i de forma molt diferent dels d’un estruç, però amb la closca més prima. S’estima que pesarien uns 3 kg, el doble que els d’estruç! A més l’estudi microscòpic dels fragments de closca trobats a Claret (Tremp) ha mostrat que les diferències no s’acabaven aquí. La closca d’un ou té una sèrie de porus que permeten respirar a l’embrió de dins i que són característics de diferents tipus de famílies d’ocells. A Ornitholithus els porus eren molt més petits que als ocells actuals de manera que conduïen molt pitjor els gasos cap a l’interior de la closca. El nombre de porus als ous és menor en aquelles espècies que viuen a ambients càlids i secs, per tant es creu que les aus que van pondre aquests ous també vivien en un clima similar.

Ara bé, qui ponia aquests ous? Doncs es creu que un grup d’aus gegants anomenat gastornítids. Es tracta de parents llunyanes de les actuals grues i en anglès se les coneix com a terror cranes, és a dir, grues terrorífiques. Prop de París i a Wyoming s’han trobat esquelets prou complerts del gènere Gastornis que permeten fer-se una idea de les dimensions i l’aspecte amenaçador d’aquests ocellots. Gastornis feia fins a dos metres d’alt i tenia un cap molt gros amb un bec massís i ganxut. Les ales eren diminutes i segurament quedaven ocultes per les plomes que podrien haver estat fibroses com en moltes aus terrestres actuals (com el kiwi o l’emú). Les potes eren fortes i estaven rematades per ungles esmolades, però sembla ser que no li permetien córrer massa ràpid. Molts paleontòlegs creuen que després de l’extinció dels dinosaures les aus gegants van esdevenir els depredadors dominants a Europa, Amèrica del nord i del sud. Els mamífers carnívors encara eren molt menuts i segurament no podien abatre preses massa grans, en canvi les aus gegants haurien pogut despatxar amb relativa facilitat un mamífer de la mida d’un gos. No obstant, deurien amagar-se i esperar el moment oportú per llançar-se sobre les seves víctimes, ja que no eren capaces de córrer gaire ràpid. Altres paleontòlegs pensen que aquestes aus eren més aviat carronyaires o omnívores, incloent una important proporció de fruïts durs a la seva dieta.

Els gastornítids es van extingir a mitjans de l’Eocè (fa uns 40 Ma) i el seu rol com a depredadors dominants fou ocupat pels mamífers. Pot ser que la competència amb els mamífers fos la causa de la seva extinció, però per altra banda el canvi climàtic que hi va haver en aquell moment potser jugà un paper més important. Fins fa 40 Ma el clima era molt càlid, de manera que hi havia boscos tropicals a latituds molt altes, però en aquell moment les temperatures globals van caure en picat i aquests boscos van anar desapareixent a poc a poc. Els gastornítids sembla ser que estaven adaptats a aquest tipus d’hàbitat i van desaparèixer amb ell.

Els llangardaixos actuals es distribueixen per tot el món (amb l’excepció de l’Antàrtida i algunes illes oceàniques). Els llangardaixos son rèptils i aquests es solen dividir en tres grups: els anàpsids (on trobem les tortugues), els arcosaures (on trobem els cocodrils, els dinosaures i els ocells) i els lepidosaures. Si ens endinsem en els lepidosaures hi trobem als rincocèfals i els escamosos. De rincocèfals avui dia tan sols en perviu un gènere: la tuàtara. Viu a Nova Zelanda i presenta uns caràcters molt primitius. De fet, tot i que avui dia tan sols hagi sobreviscut un gènere, els rincocèfals foren diversos durant el Mesozoic. Si passem al’altre grup, al dels escamosos (literalment, rèptils amb escames), es tracta d’un grup amb una important diversitat avui dia. És aquí on trobem els llangardaixos, els amfisbènids i les serps, amb un rang de mides des de poc més d’un centímetre en algun llangardaix fins a més de 8 metres en el cas d’algunes serps. El grup dels amfisbènids és poc conegut, i es tracta d’animals que es poden confondre amb serps o cucs de terra, vivint sota terra i sent difícils d’observar. Continuant amb els escamosos, si ens remuntem en el temps, també pertanyien a aquest grup els mosasaures, uns rèptils marins de grans dimensions, que podien arribar a mesurar més de 17 metres de longitud.

Durant el Permià i el Triàsic, els rèptils presentaven una major diversitat i un important grup, els pararèptils, eren presents als ecosistemes. Els pararèptils no han perdurat fins els nostres dies, però incloïen formes de grans dimensions (de més de 3 metres de longitud), i sovint acuirassats com els paraiesàurids, mentre que d’altres eren de petita mida (entre un i dos pams de longitud). Aquests darrers animals varen ser especialment abundants durant el Triàsic i són coneguts com a procolofònids. Es tractava d’animals amb l’aparença d’una sargantana de potes i dits llargs, però sense estar emparentades amb elles. Algunes espècies presentaven punxes i banyes al seu crani i tenien hàbits alimentaris omnívor. Solien viure en ambients fluvials, on dominaven els temnospòndils dintre l’aigua i els arcosaures fora de l’aigua. En aquests ambients trobaven els seus aliments amb un mode de locomoció rapida.