Camp dels Ninots
Deinotherium
Els dinoteris foren uns dels mamífers terrestres més grans que mai han existit, superant la talla dels elefants africans i dels mamuts més grossos. Com aquestes espècies eren membres de l’ordre dels proboscidis, un grup de grans mamífers herbívors d’origen africà que es caracteritza per la presència d’una trompa versàtil que fan servir, entre d’altres coses, per endur-se l’aliment a la boca. No obstant, els dinoteris no eren parents propers dels elefants i mamuts, sinó un grup primitiu de proboscidis que va seguir una evolució molt diferent de la resta. Aquest fet va provocar que els primers fòssils que se’n descobriren desconcertessin els paleontòlegs. Georges Cuvier, el gran naturalista francès de principis del segle XIX i pare de la paleontologia, fou el primer en estudiar els queixals d’aquest animal. Aquests constaven de dues senzilles crestes paral·leles prou altes i que recordaven als dels actuals tapirs, excepte pel fet que eren molt més grossos. Cuvier imaginà que corresponien a un tapir descomunal i l’anomenà Deinotherium giganteum, que significa “bèstia terrible gegant”. Més endavant es descobriren restes molt completes d’aquests animals a Alemanya que permeteren aclarir que en realitat es tractava d’un parent dels elefants.
Tanmateix, l’aspecte dels dinoteris era força diferent del dels elefants: les potes eren massisses per suportar el seu gran pes, però força més llargues que les dels elefants, el tronc i el coll eren més llargs i el crani no era alt i bombat, sinó que pla i més allargassat. Els queixals incloïen dos premolars i tres molars que sempre estaven en funcionament, mentre que als elefants sols hi ha un premolar o molar en funcionament, que és reemplaçat per la següent dent quan es desgasta. A més les dents dels elefants són molt llargues i compactes i formades per diverses crestes baixes i atapeïdes, mentre que les dels dinoteris són quadrades i tan sols tenen dues crestes altes. Però el que crida més l’atenció són les seves incisives, els mal anomenats “ullals” dels elefants (mal anomenats, perquè el terme ullal es refereix a les dents canines a tots els mamífers, no a les incisives). Com els elefants els dinoteris tenien dos “ullals” però aquests no es situaven al crani sinó a la mandíbula. A més eren més curts i dirigits cap a darrera, per què els deurien fer servir? Aquesta és una qüestió que du de cap als paleontòlegs, encara que actualment la majoria d’experts creuen que els dinoteris es valien d’aquestes incisives per arrencar branques i escorça com ho fan els actuals elefants. Però el coll dels dinoteris era més llarg, i els seus músculs més potents i permetien uns moviments del cap amunt i avall molt més forts i en un radi més ample que els dels elefants. Així, potser els dinoteris es van especialitzar en destrossar arbres a cops de cap! Una altra possible funció de les incisives hauria pogut ser en combats entre els mascles en època de reproducció. El crani presenta un orifici nassal alt i ample, fet que indica que els dinoteris tenien una trompa desenvolupada, encara que no sabem si era tan llarga i versàtil com als elefants. De ben segur els dinoteris la deurien fer servir per endur-se a la boca les fulles de les que s’alimentaven i també per a beure.
Els dinoteris habitaven els boscos i també les sabanes boscoses d’arreu d’Europa i Àsia, però s’extingiren poc abans que apareguessin els primers mamuts. A l’Àfrica l’espècie Deinotherium bozasi va sobreviure fins fa menys d’un milió d’anys, arribant a coexistir amb els primers membres del gènere Homo.
Homotherium
Sota la denominació general "tigres dents de sabre" s’inclouen tota una sèrie de formes de grans fèlids que viviren a Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica des de fa prop de 4 Ma fins a l’última glaciació quan les últimes formes d’aquest llinatge, estretament emparentat amb els fèlids actuals, desapareixen de Nord Amèrica. Dins d’aquests denominació s’inclouen els gèneres fòssils Machairodus, Paramachairodus, Dinofelis, Homotherium, Megantereon i Smilodon. La característica principal d’aquest grup és el desenvolupament d’unes canines superiors de gran mida en forma de sabre o simitarra.
El gènere Hystrix (porc espí) inclou actualment sis espècies que habiten a Àfrica, Àsia i el sud d'Europa (Itàlia, Grècia, Albània). Es tracta dels rossegadors més grans que viuen al Vell Món. Tenen el cap gros, ulls petits, fortes urpes i amb l'esquena, els costats i la cua recoberts de pues de fins a 35 cm de llarg. Quan està en perill, estarrufa les pues i les sacseja fent sonar la seva cua al mateix temps. Aquest animal pot fins i tot llançar a curtes distàncies les pues, que no es troben sòlidament implantades a la pell, mitjançant una brusca contracció dels músculs.
Miopetaurista
Entre els rossegadors la família dels esquirols (esciúrids) és una de les més diverses i més àmpliament distribuïdes. Existeixen 278 espècies escampades per tots els continents excepte algunes parts d’Oceania (Austràlia i Nova Zelanda). A més estan adaptats a modes de vida molt diferents, hi ha esquirols arborícoles com els que tothom ha vist en boscos i parcs, terrestres com les marmotes, i fins hi tot hi ha esquirols voladors. No és que hi hagi esquirols que volin com ho fan els ratpenats. Enlloc de fer això planen d’un tronc a un altre situat a menys alçada. Per fer-ho empren una membrana de pell, anomenada patagi, que s’estén des de les potes del davant a les del darrere. Quan un esquirol volador salta d’un arbre estén les potes de manera que el patagi actua com una mena de paracaigudes, i li permet planar una distància considerable, de l’ordre de desenes de metres. Els esquirols voladors de mida gran a més tenen una membrana entre les potes de darrera i la cua que permet que l’aterratge sigui més suau. La cua, que és llarga, aplanada i amb molt de pèl s’utilitza com a timó i els permet canviar la direcció del vol. A l’actualitat trobem esquirols voladors a Europa i a Amèrica del Nord, però on aquests animals són més diversos és al sud-est asiàtic. En canvi, durant el Miocè hi havia nombroses espècies diferents d’esquirols voladors a Europa que incloïen formes molt variades i de mides diferents. Totes aquestes espècies es coneixen tan sols a partir de dents aïllades i fragments de mandíbules i maxil·lars. Això és problemàtic, ja que els paleontòlegs no poden estar del tot segurs que es tracti d’esquirols voladors perquè els principals trets que defineixen aquest grup tan sols es poden reconèixer en els ossos de les potes i la cua. No obstant, les dents s’assemblen a les dels esquirols voladors actuals, encara que també mostren força característiques en comú amb alguns esquirols arborícoles que avui viuen a regions tropicals. Tan sols la descoberta d’un esquelet raonablement complert d’esquirol volador permetrà resoldre aquest debat.
Puma pardoides
Els pumes actuals (Puma concolor) són els quarts fèlids més grans del món després de tigres, lleons i jaguars. Actualment, la seva distribució es limita al continent americà, des del Canadà fins als Andes. En el registre fòssil català i en d'altres jaciments europeus trobem l'espècie extinta Puma pardoides, molt semblant als pumes actuals.
Malgrat les seves semblances físiques amb els altres tres grans fèlids, els pumes no pertanyen al grup dels panterins que inclou tigres, lleons, lleopards i jaguars sinó que es troben més emparentats amb els guepards i altres fèlids més petits. Una de les diferències més significatives és que els pumes (com els guepards) no poden emetre els clàssics rugits dels lleons i tigres, ja que la morfologia del seu aparell fonador és molt més propera als gats domèstics que als altres grans fèlids.