Bestiari fòssil

El jaciment paleontològic de Basturs Poble, situat en aquesta localitat del municipi d’Isona i Conca Dellà, és una acumulació densa de restes òssies de dinosaure. En les excavacions efectuades durant 10 anys s’hi han recuperat prop d’un miler de restes òssies. Malgrat que aquest material està encara en estudi, la majoria dels ossos podrien pertànyer a una mateixa espècie d’hadrosaure lambeosaurí (link a la fitxa), encara indeterminada.

 Aquest jaciment, situat al Pla de la Calma (Tagamanent), ha lliurat centenars de restes òssies d’un grup d’amfibis conegut com temnospòndils i també de petits rèptils. Els amfibis han estat descrits per investigadors de l’ICP amb el nom de Calmasuchus acri. És el jaciment amb més estes òssies del Triàsic la Península Ibèrica i data de fa uns 242 Ma. L’escassetat de fòssils de vertebrats a la Península Ibèrica i al sud d’Europa en aquest període geològic, fa de La Móra un jaciment clau per estudiar l’evolució dels vertebrats durant el Mesozoic a Europa.

La Pedrera de Rúbies i La Cabrua són dos jaciments de conservació excepcional, molt propers l’un de l’altre, del Cretaci inferior (110 M.d’anys). Cal destacar la presència d’aranyes i larves d’insectes, així com traces de coloració de la pell d’algunes granotes i el contingut estomacal d’alguns peixos. S’han citat més de 130 espècies corresponents a vertebrats, invertebrats i plantes. Cal esmentar per la seva significació la presència més antiga coneguda d’angiospermes i d’insectes socials com els tèrmits. Una altra troballa significativa va estar la descoberta d’una au primitiva.

Els terrenys del Parc Natural de l’Alt Pirineu inclouen una important quantitat d’afloraments dels períodes geològics Permià i Triàsic. Es tracta d’uns períodes compresos entre els 300 i els 200 milions d’anys, en els quals la fauna de vertebrats del planeta consistia en una important diversitat d’amfibis i rèptils d’ambients continentals, mentre que al medi marí habitava una gran diversitat de peixos (actinopterigis i sarcopterigis) i de taurons (selacis), així com també rèptils marins (els mesosaures durant el Permià i els sauropterigis durant el Triàsic). Els precursors dels mamífers i els dinosaures varen ser presents durant aquests períodes i fou a finals del Triàsic quan apareixen les primeres formes de dinosaures.

El Parc Natural de l’Alt Pirineu presenta diversos tipus de roques (litologies). Una part molt important del Parc Natural de l’Alt Pirineu es troba en roques d’edats del Cambro-Ordovicià (entre 450 i 550 milions d’anys). D’altres roques força abundants pertanyen als períodes geològics Permià i Triàsic. En aquestes roques del Parc, el registra fòssil està aportant noves dades sobre els ecosistemes i la seva biodiversitat. El Permià es va iniciar fa uns 300 milions d’anys (Ma) i va finalitzar fa uns 250 Ma, donant pas al Triàsic, que va perdurar fins fa uns 200 Ma, en el qual van aparèixer els dinosaures. Aquests dos períodes van ser de crucial importància per la història de la vida, ja que el seu límit està marcat per l’extinció més gran que ha sofert mai la Terra, en la qual van desaparèixer més del 90% de les espècies, essent molt superior a l’extinció de finals del Cretaci que va acabar amb el domini de les faunes de dinosaures. L’estudi dels ecosistemes durant el Permià i el Triàsic permet entendre els canvis que hi va haver a causa de la gran extinció en massa i, per tant, veure l’evolució de la vida i quin era l’ambient en una època de grans convulsions a nivell global.

Amb el suport de:

El jaciment de la Pedrera d’Alcover, és el jaciment del Triàsic marí de la península Ibèrica i un dels més importants jaciments del Triàsic mitjà del món. Aquest jaciment pertany al Triàsic mitjà (240 M d’anys). La fossilització excepcional fa que s’observin les impressions de les parts esquelètiques, i toves de peixos, rèptils, holotúries (cogombres de mar), crinoïdeus, insectes, limúlids (caçoles de les Moluques), i altres invertebrats. S’han descrit per primera vegada nombroses espècies d’artròpodes, peixos i rèptils.
L’àrea a on afloren les icnites es troba fortament tectonitzada (plegada) com a conseqüència de l’aixecament dels Pirineus. Hi ha dos tipus de nivells estratigràfics que tenen icnites (petjades fòssils), uns atribuïts al Permià superior i els altres al Triàsic mitjà. Les icnites atribuides al Permià superior constitueixen les restes fòssils més antigues de vertebrats de Catalunya.
El municipi de Coll de Nargó conté una gran riquesa de jaciments en els quals s’han reconegut més de 400 acumulacions d’ous de dinosaure atribuïdes a dinosaures titanosaures. D'entre tots ells, en podem destacar tres: Pinyes, Santa Eulària i Sallent. Aquests tres jaciments constitueixen el conjunt de postes d’ous de titanosaure del Cretaci superior més importants del món. L'any 2010 es va presentar la posta d’ous de titanosaure més completa que es coneix a Europa, formada per 28 ous, i que es va excavar en aquests jaciments.

A Catalunya els jaciments més importants d’icnites de dinosaure es troben a Fumanya, Mina Esquirol i Mina Tumí. Aquests jaciments presenten centenars a milers d’icnites (petjades) produïdes pel pas d’un grup de dinosaures sauròpodes, els titanosaures. Constitueixen el conjunt d’icnites atribuïdes a titanosaures més importants. L'estudi dels rastres indica que tingueren un comportament gregari. Aquests jaciments es varen formar durant el tram final del Cretaci superior (estatge Maastrichtià, 70 a 65,5 M. d’anys)

Els titanosaures són un grup de dinosaures sauròpodes, entre els més exitosos i estesos de l’Era mesozoica. Tots ells eren quadrúpedes i fitòfags, és a dir, caminaven a quatre potes i s’alimentaven de matèria vegetal. El seu crani era petit i acabat en punta, amb unes dents petites en forma de clau que els servien per arrencar la vegetació. La forma del seu cos estava definida per un tronc robust i unes potes davanteres més curtes que les posteriors, amb un coll i una cua relativament llargs. Les vèrtebres de la cua són característiques d’aquest grup de dinosaures; totes, i especialment les que estaven més a prop del tronc, tenien els centres vertebrals del tipus procèlic (convex a l’extrem anterior i còncau al posterior). Al final de les potes davanteres no s’hi distingien ungles sinó que recolzaven el pes directament sobre els metacarpians. Els titanosaures més derivats, entre els quals s’hi compten probablement els representants catalans, tenien el tronc recobert d’unes plaques òssies (osteoderms), algunes de les quals podien assolir mides considerables. Aquestes estructures podien servir com escut protector o bé com a reserva de calci.

Els rèptils actuals es divideixen en anàpsids, lepidosaures i arcosaures. Els primers corresponen al grup de les tortugues, mentre que els lepidosaures inclouen els grups de les sargantanes, serps i tuatares. El darrer grup, els arcosaures, inclouen els representants actuals dels cocodrils i les aus. Els arcosaures varen aparèixer cap a finals del Permià però va ser desprès de l’extinció en massa del Permià que aquest grup es va estendre i va aprofitar els nínxols deixats per la desaparició d’una gran quantitat de grups d’animals. Durant el Triàsic inferior i mitjà varen començar a diversificar-se i va ser a finals del Triàsic quan un grup d’arcosaures, els dinosaures, van començar el seu domini en els ambients continentals. A Catalunya, la presència d’arcosaures durant el Triàsic és coneguda a diverses localitats de la Conca Catalana i els Pirineus especialment per la presència de petjades, però també per unes escasses, però importants restes òssies que encara es troben en estudi.

© 2011 - Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont